31 d’agost, 2005

el nou projecte de relk

mica a mica va avançant/prenent forma el nou projecte de relk, un conjunt de poesies/cançons que giraran al voltant de la llibertat ...

entre juny i agost del 2004 ja vam triar i musicar un primer bloc de sis poesies d'en jordi bilbeny:

-petita resurrecció per a la 'nit estelada' de van gogh
-pedragentil
-retorn a mi
-dolor del món
-pedres blaves
-aire darrer de mi

al novembre del 2004 vam presentar aquestes sis cançons en un concert a l'escorxador d'arenys de munt sense bases electròniques ni violoncel ni bateria, però amb les col·laboracions d'un baix elèctric, sitar, clarinet i percussions ... un concert realment únic i irrepetible ... cap a finals del mateix més vam interpretar 'pedragentil' amb la col·laboració de miquel gil a salt (les cameres del programa rodasons del canal33 ho van enregistrar) ...

aquest juliol he reprès la composició sobre els textos d'en jordi i, ara, a finals d'agost, ja tenim un segon bloc de sis cançons més per aquest treball:

-general moragues
-vell camí de l'amor
-viàtic
-dona-llum a dins l'illa
-darrere les muntanyes
-esperança de la carn

probablement, seguirem treballant i musicarem un tercer bloc de sis poesies, i, d'altre banda, ja tenim embastat un quart bloc -també de sis textos de jordi bilbeny- a partir de músiques ja fetes (erik satie-kurt weill-la dharma-schubert...)

crec que per l'abril o maig de l'any vinent ja podrem presentar aquestes cançons en directe ... la grabació d'un compacte que reculli aquest treball, certament, ara per ara, no depen de nosaltres ...

joan

30 d’agost, 2005

com un núvol lleuger (II)

LA LLÀNTIA [Feng Fei-ming]

Alta nit, a les hores de l'estudi,
deixant de banda el Tao Teh Txing, talment
sembla que tot es mudi:
són lluny malastrugança, atzar, penediment,
que a la cambra venien, tots alhora.
És massa estrany. No és com collir una flor
fent un somriure. A fora,
a l'estanyol, un peix he vist lluir
i el gat no l'encalçava.
I recordo, una nit d'hivern, un ratolí
corrent per la catifa. I, com música blava
dels estels, el crit llarg del marxant
en la nit. Em venia, delitosa, una deixa
dels meus dies d'infant,
aquell vers: "És el peix flor d'aigua". I la mateixa
llàntia, amb la seva llum, sembla haver escrit
un poema amb tornada
de massa solitud per llegir-lo. "Inspirada,
et respecto", li feia jo, rient. I m'ha dit
la llàntia que escoltés els soldats de la nit.



Com un núvol lleuger, recital musicat de versions de Marià Manent de poesia xinesa; amb textos seleccionats per Jordi Malé i recitats per Pere Anglas, i música composta per Joan Vallcorba i interpretada per Rut Costa a la flauta travessera i Joan Vallcorba al piano. Presentat a la Societat Cultural Sant Jaume, de Premià de Dalt, el 19 de setembre de 1998. Posteriorment representat al Teatre Lliure de Barcelona (Lliure de Gràcia), dins el cicle «Paraula de poeta», el dia 28 d’octubre de 2002.

joan

28 d’agost, 2005

poemes sense música (VI)

ÚLTIMA FONT

Última font, on tot l’amor reposa
en l’aigua calma i viva del safareig,
i t’encercla i et guarda i et prepara
a rebre’m en el somni i en l’estança
extrema de la carn i de la ment.

Últim camí, entre les pedres altes,
entre els cingles perduts del sofriment,
on l’abisme i el pas em fan de casa
per on arribo a tu i en tu m’aturo,
com si fossis un tros de mi vivent.

Jordi Bilbeny, 28 d’agost del 2005

26 d’agost, 2005

com un núvol lleuger (I)

NIT SOLITÀRIA, A PUNTA DE TARDOR [Po Txu I]

Fines fulles d'un arbre vora el pou tremolant:
entre el renou de dones que rentaven, tot d'una,
fa la tardor el seu cant.
M'adormo, solitari, vora el ràfec brillant;
quan em desperto, veig el llit mig blanc de lluna.



Com un núvol lleuger, recital musicat de versions de Marià Manent de poesia xinesa; amb textos seleccionats per Jordi Malé i recitats per Pere Anglas, i música composta per Joan Vallcorba i interpretada per Rut Costa a la flauta travessera i Joan Vallcorba al piano. Presentat a la Societat Cultural Sant Jaume, de Premià de Dalt, el 19 de setembre de 1998. Posteriorment representat al Teatre Lliure de Barcelona (Lliure de Gràcia), dins el cicle «Paraula de poeta», el dia 28 d’octubre de 2002.

joan

23 d’agost, 2005

13.534 dies

avui és un dia d'agost ben normal ...
el món sembla aturar-se a l'agost esperant les novetats del setembre, i en el meu cas us garenteixo que no seran pas poques ...
en l'espera he fet un repàs dels meus 13.534 dies fora de l'úter ...
aquí em teniu en nou imatges ...
ja dic jo que és un dia ben normal, si ho hagués fet fa tres dies si més no seria un número capicua, però no, 13.534 és un número ben normal i discret ...

joan

jo mateix el brownie dels 37 anys

21 d’agost, 2005

poemes sense música (V)

QUASI UN AMIC

Fa com si jo no hi fos. Però sempre hi és.
Mira els meus moviments. Sap el que sé.
Coneix els passos plens de la tristor
i el gest vestit del meu contentament.
M’escruta des de dins d’un pou perdut
que canvia de lloc i d’aparença
arreu on em desplaço. I des d’aquí
puja i baixa per veure’m amb un llum
que amb prou feines neteja la foscor.
De vegades em parla. Però no vull
fer-li un cas excessiu, ni contestar-li
per no fer-ne, sense esma, un nou amic.
Fa com si jo no hi fos. Però hi és. I jo
hi sóc també. De tant i tant mirar-lo
n’he fet quasi un camí per on respiro
i visc i on tot, de sobte, es dilueix
quan el dolor m’atrapa finalment.

Jordi Bilbeny, 9 de juliol del 2005

18 d’agost, 2005

èxit en vendes

És curiós. Avui hem anat a Prada de Conflent. Es pot dir que gairebé era com si fóssim a frança. Ben poca gent parlava el català, i els que el parlaven, la majoria eren dels 50 anys cap amunt. On són els catalans de Prada? Potser estaven de vacances? No ho sé. El que sí que m'ha sorprès és que avui, tot i la nostra timidesa alhora de vendre compactes després d'un concert, n'hem venut 9. Tot un èxit per relk! Contant que fa temps que no montem paradeta perquè no tenim a ningú que se'n pugui fer càrreg, i sense anunciar que veníem cds, de cop i volta ens ha aparegut tota una tropa de persones darrere l'escenari disposades a comprar-nos-en un. Deu ser perquè els estrangers són més curiosos? Deu ser perquè allà és més típic demanar cds darrere els escenaris, després d'un concert? Potser els catalans som més tímids i no ens atrevim a comprar-los? No ho sé, però no deixa de ser curiós.
Si hi ha algú darrere d'aquest blog disposat a muntar paradeta de cds i vendre'ns-els, ja ho sap. El tindrem en compte! Les nostres famílies i amics són gent massa ocupada per fer-se'n el càrreg! Una abraçada i fins aviat. Me'n vaig a les festes de Bilbao. Si hi veniu, ja ens hi trobarem. Salut, companys!

Maira

09 d’agost, 2005

poemes sense música (IV)

ELS GRANS TRONS

Els grans trons de la nit trenquen l’espai
que hi ha entre tu i jo. Però no sé on ets
ni on sóc, ni on és la pluja que, en secret,
avia assaonat els nostres cossos.

Els grans trons i els grans llamps obren la nit
on caic per la tristor i per l’absència
del teu esperit en mi, dels moviments
del teu cos ajocant-se sobre meu.

Jordi Bilbeny, 2 d’agost del 2005

07 d’agost, 2005

poemes sense música (III)

BELL DOLOR DE L’AMOR

Bell dolor de l’Amor, que m’acompanyes
en solitud extrema arreu de mi
i fas del meu esperit la porta oberta
per on em xucla el so de l’infinit;

bell dolor de l’Amor –mà turbulenta
que acarones els meus ossos ferits–;
que fas que tot flueixi i tot revingui
com si re no es mogués mai del meu pit;

bell dolor de l’Amor, bella presència
de totes les absències: fes-me ric
encara quan s’allunya. I, amb dolcesa,
en l’enyorança viva, fes-me viu.

Jordi Bilbeny, Arenys de Munt, 3 de juny del 2005

03 d’agost, 2005

el quixot és una traducció

En el meu primer lliurament d’aquesta secció del “Sabies que...”, apuntava la idea que la primigènia edició del Quixot –l’anterior a 1604– fos escrita en català, perquè, de les 6 edicions peninsulars del llibre (les dues de Lisboa, les dues de València, la de Barcelona i, fins i tot, la inventada de Madrid) de què tenim coneixement fins a l’any 1605, l’única que no s’ha conservat és la de Barcelona.
Llavors jo raonava que si totes eren iguals i deien el mateix, potser la de Barcelona ho deia d’una manera diferent. És a dir, ho podia haver dit en una altra llengua, raó per la qual va desaparèixer l’edició sencera. I si no fos perquè En Servent, a la segona part del Quixot, ens diu que va existir, avui dia no en sabríem absolutament re.
La idea d’un Quixot traduït, es fa palès, a més, perquè són múltiples els al·legats del seu autor a favor de la llengua nativa. Un d’ells apareix al capítol IV de la 1ª Part del llibre, on escriu que si algú “parla en altra llengua que la seva, no li guardaré cap respecte; però si parla en el seu idioma, el posaré sobre el meu cap”. I, encara, al capítol XXIII, ens diu que, “tot i que posaren silenci a les llengües, no el pogueren posar a les plomes, les quals amb més llibertat que les llengües solen donar a entendre a qui ho vol allò que està enclòs a l’ànima”. Que és com dir, que tot i tenir la seva llengua prohibida, els conceptes que vol difondre, els pot estampar en una altra llengua.
Si, conseqüentment, En “Cervantes” despotrica dels qui canvien de llengua, però creu que, fins i tot en una altra llengua, es poden transmetre ideals; si escriu a favor de l’ús de la llengua pròpia i fa elogis a la llengua catalana, essent ell com era un habitant de la Nació Catalana, i essent com era un Servent, amb casa a Barcelona i llinatge a Xixona, i estar en contra de les traduccions de les llengües romàniques, com diu al capítol LXII de la 2a Part, no hauria escrit mai en castellà. Per tant, si el Quixot es va editar en castellà, és que havia de ser una traducció. Però, tanmateix, ¿hi ha rastres d’aquest fet al mateix Quixot?
Evidentment: al capítol IX de la 1a part, En Servent ens indica que, passejant per Toledo, va trobar uns papers escrits en àrab “que contenien la història de Don Quixot”. Vist això, compra els cartipassos i se’ls endú. I demana a un morisc que “em posés aquells cartipassos, tots els que tractaven de Don Quixot, en llengua castellana, sense treure’ls ni afegir-los res” i, pagat el que li havia de pagar per la feina de traducció de l’obra, “en poc més de mes i mig la traduí tota”.
Fins ara, els entesos creien que aquest paràgraf era una simple qüestió d’estil, un recurs literari més entre els que els escriptors empraven per donar un fons de misteri a les seves obres. Però a vista del que he exposat fins aquí, em sembla més versemblant opinar que, com de costum, i de forma subliminar, En Servent ens està dient ben a les clares que la seva obra és una traducció. La conya que hi afegeix, en dir-nos que el traductor “s’acontentà amb dues arroves de panses i dues faneques de blat” té ara sentit si sabem que els censors traduïen de franc.
A més a més, les sovintejades referències al llarg de tot el text del Quixot al fet que l’obra és traduïda i que hi ha hagut un traductor, abonen la meva conjectura que no es tracta d’un recurs, sinó d’una realitat. Així ho trobem novament, a l’inici de la 2a Part, al capítol III. Quan En Servent insisteix sobre les grandeses de Don Quixot, assenyala que “rebé tingui el curiós que tingué cura de fer-les traduir de l’àrab en el nostre vulgar castellà”.
Sembla que la traducció va desplaure tant al mateix Servent, que al “Pròleg” no es va estar d’escriure que “jo, que, encara que sembli pare, sóc padrastre de Don Quixot”, en clara evidència al fet que no és pare en la llengua original, sinó en una altra llengua. Que és com dir que el Quixot castellà és el seu fill bord o il·legítim. I encara, el disgust havia de ser tal, que ens assegura que ni volia prologar el llibre, “ni menys treure a la llum les gestes de tan noble cavaller”. Les causes: “la lectura és seca com un espart” (potser referit a l’eixutesa de la llengua castellana); “aliena d’invenció” (tal vegada inventada per un altre); “minvada d’estil” (perquè, en la traducció l’ha perdut); “pobre de conceptes” (segurament perquè el canvi de llengua i de perspectiva política, els ha empobrit); i “falta de tota erudició i doctrina” (com correspondria a una traducció d’aquestes dimensions).
També al capítol XXV, escriu que “hi ha entre sempre entre nosaltres una caterva d’encantadors que totes les nostres coses muden i trastoquen, i les tornen segons el seu gust i segons tenen les ganes d’afavorir-nos o destruir-nos”. El paràgraf fa referència a la realitat, però no pas per això exclou una doble lectura que afecte de ple el text dels llibres escrits, entre els quals ara hi podem incloure el Quixot.
Per aquesta raó, En Servent també escriu que “jo determino que el senyor Don Quixot es quedi sepultat en els arxius de la Mancha, fins que el cel depari qui l’adorni de tantes coses com li falten”. La sentència, que recorda el testament del Pare Cases, que guarda els originals dels seus llibres sobre temes americans “fins que Déu ho consideri oportú”, sembla sense sentit en un pròleg que acompanya una edició pública del llibre; però no pas si fa referència a l’autèntic Don Quixot: l’original català, segrestat per la censura reial, i guardat en els arxius de Castella.

Jordi Bilbeny

(Per més informació sobre la catalanitat d'en Cervantes/Servent vegeu http://www.histocat.com/)

02 d’agost, 2005

un assaig profitós

divendres passat, relk va fer un assaig a cardedeu per preparar l'actuació de la setmana vinent al festival de músiques de torroella de montgrí ... d'ençà de la darrera actuació -el 22 de maig a cadis- no ens haviem tornat a reunir ... dos mesos després les 20 cançons que conformen l'espectacle 'branques' van sonar força bé ... també vaig presentar en societat un esbós de 'general moragues' -una de les darreres poesies d'en jordi que he musicat- i, crec que a tots ens van envair unes ganes tremendes de passar ja -definitivament- la pàgina de 'branques' i centrar-nos en el nou projecte, en aquestes noves cançons ...
tot arribarà ... però, pel que fa a mi, aquest assaig va servir per tornar-me a omplir els dipòsits de l'ilusió ...

joan