23 d’agost, 2005

13.534 dies

avui és un dia d'agost ben normal ...
el món sembla aturar-se a l'agost esperant les novetats del setembre, i en el meu cas us garenteixo que no seran pas poques ...
en l'espera he fet un repàs dels meus 13.534 dies fora de l'úter ...
aquí em teniu en nou imatges ...
ja dic jo que és un dia ben normal, si ho hagués fet fa tres dies si més no seria un número capicua, però no, 13.534 és un número ben normal i discret ...

joan

jo mateix el brownie dels 37 anys

12 comentaris:

Anonymous Laia diu...

Fa mesos que també vaig mirar quan temps feia que estava a terra ferma. I avui llegint aquest article m'han vingut ganes de tornar-ho ha mirar.
Fa 6.358 dies. No està malament :p

26 d’agost, 2005 09:46  
Blogger relk diu...

no està malament, no ... però et porto un aventatge considerable :p ... per les fotos ja et pots imaginar la cara què feia el dia que vas nèixer ... per cert, ens apuntem el 31 de març per felicitar-te l'anniversari? ... a veure si algú més s'anima a comptar els seus dies!

joan

26 d’agost, 2005 13:03  
Blogger Judith diu...

10460 sense comptar els 29 de febrer....

26 d’agost, 2005 14:35  
Blogger relk diu...

10467, doncs, judith ... fins el 2008 no passaràs per el teu 8è dia 29 de febrer ... també et tinc força aventatge :p

joan

26 d’agost, 2005 17:43  
Blogger relk diu...

Que fort! Acabo de fer els meus comptes i... si no m'equivoco, fa poques horetes que acabo de fer els meus 10.000 dies de vida! Segur que m'he equivocat. Sóc molt dolenta em números. Però... és que estava comptant fins el dia 26 d'agost i m'han sortit 9.999 dies. I he flipat! Dic... Osti! Per un dia que no faig rodó! I aleshores, he mirat l'hora i he vist que eren les 2:30 de la matinada, i... que no m'ho crec! Em sembla que això és una senyal! Avui, dia 27, crec que serà un dia especial. Mmmm, Joan, t'estimo! Escolta, potser que m'ho contis tu, que segur que no t'equivoques!
I per cert... te l'has currat eh, aquest! Nem prosperant amb el Blog!

Maira

27 d’agost, 2005 02:36  
Blogger relk diu...

Ah, i per cert! No us penseu que en Joan us ho diu perquè sí tot això dels dies. És que fa ben poquet que va ser el seu aniversari! Feliciteu-lo! Jo no me'n vaig recordar. Sóc una mala amiga! Però va... et cantaré una cançó via net:

"Moltes felicitats, moltes felicitats. Et desitja la Maira, moltes felicitats!" Ja pots bufar! Fooooooto! Ueeeeeeee!
Ara tallem el Brownie de l'Eva i ens el mengem. "Mmmmm! Està boníssim!" Vigileu, que a can Vallcorba la Xocolata està prohibida! Ep, Eva! Que se t'escapa la mà! Que et veig, eh! Mireu la Jana... te tota la cara empastifada de xocolata! Això és la típica foto de nen petit. Vaig a buscar la càmera! I l'Aran cada vegada es va fent més gros i gros i gros! Voleu dir que és bò tanta xocolata?

Un petó de cotó!

27 d’agost, 2005 02:46  
Blogger Judith diu...

Felicitats, doncs!

27 d’agost, 2005 11:40  
Anonymous Laia diu...

Doncs felicitatsss Joan! Ens deixes que t'estirem les orelles?.

27 d’agost, 2005 12:36  
Blogger relk diu...

gràcies! us donaria un tall de brownie, però és que ens el vam cruspir tot!!
maira, merci per la cançó, però t'has descomptat d'un any en els teus comptes ... 28x365=10.220 +21abril +31maig +30juny +31juliol +27agost +7(29s de febrer) ... total 10.367 dies ... en coqui (bateria de relk) sí que fa dos dies va passar el seu dia 10.000 (pels que no ho sabeu, en coqui va nèixer el mateix dia que la maira però un any després) ...
apali, acabo de penjar al post una foto del brownie dels 37 anys per tal que us feu una idea del que us vau perdre ... salut!

joan

27 d’agost, 2005 13:44  
Blogger relk diu...

Oooh! Sabia que m'equivocaria amb els meus comptes! Però és igual! Avui, igualment, està essent un dia molt especial! Jo... em sembla que m'imaginaré que tots els dies són números rodons. És una petita manera d'il.lusionar-te! És que no us imagineu la il.lusió que em va fer quan vaig veure el 9999! Però vaja... avui continuaré celebrant que ja els he passat. Ara me'n vaig a sopar amb les col.leguites i després... a concert dels amics de "reig Bord"! Salut, guapíssims i guapíssimes!
I merci Joan, per ajudar-me a comptar. SmmmmmmmuacK!

Maira

27 d’agost, 2005 21:11  
Anonymous Anònim diu...

Bonesss!
uoooo m'ha agradat aixo d contar els dies... jeje
aki teniu les meves operacions 365x15+4(anys de traspàs)+8març+30abril+31 maig+31 maig+30 juny+31juliol+31agost=6005
jeje
RELK---> al la carpa chill out del senglarr 04! els meus amics i jo mai oblidarem akell concert!
molts petonss!

31 d’agost, 2005 10:49  
Blogger relk diu...

Tan sols, una pregunta: Com és que aquest missatge és el que més respostes ha tingut? Potser sembla que és més senzill respondre problemes de números? (ja porto dues preguntes!) Però... després d'aquests números, què heu pensat? Què heu sentit? Després d'adonar-nos-en que fa tants dies que vivim, què se'ns ha passat pel cap?
Jo, per exemple, em vaig meravellar dels dies que feia que havia viscut, i vaig començar a recordar tot el què havia passat amb aquest temps. Bé, vaig intentar recordar allò que potser m'era més significatiu. I em vaig adonar que havia viscut tant i que sabia tan poc! Em vaig sentir plena i buida alhora! No podia refutar la meva vida perquè hi havia moltes coses que m'havien alimentat l'ànima, però alhora, sentia que hi havia un univers tan immens que no coneixia, que me la feia petita, i em sentia com un segon d'aire dins tota una vida! I no tan sols m'ha passat amb aquest missatge, sinó amb d'altres afers de la vida. I què he fet després? No ho sé. Llegir? Quedar amb els amics per entendre'ls i entendre'm? Estudiar-me les melodies, les mètriques i les paraules dels meus mestres que són part del meu creixement interior? Analitzar els meus somnis? Comprendre el meu passat? Convèncer a la meva respiració enganyant al meu pensament per despistar l'ofeg? Escriure i fer melodies que mai són prou perfectes per poder-les ensenyar a ningú?...
He intentat tantes coses, i alhora tan poques...! Que per moments, segueixo sentint-me petita i gran. Em sento com un intermitent! Em costa trobar l'equilibri entre les coses! Decideixo anar per una via i de sobte me'n trobo una altra que m'atrau més. Decideixo anar-me'n als núvols i sempre hi ha alguna tempesta que em torna a fer caure! Però el bò que tinc és que sempre que torno a ser a baix, hi ha alguna cosa o algú que m'ajuda a pujar. I tot i que l'instant que estic a dalt em pugui semblar un simple instant, quan sóc a baix, se'm fa un instant etern. I és aquest el que m'ajuda a entendre el dolor. Perquè quan el dolor apareix, és quan valoro aquest instant. I quan valoro el ser a dalt, entenc que el dolor és tan sols una forma d'aprenentatge; una manera de fer-me millor i trobar la veritat.
Com podreu comprovar, estic una mica... filosòfica? Potser no. No ho sé. Potser sembla que us estic fotent un rotllo. Potser, fins i tot li interessa a algú. Jo tan sols sé que avui tenia ganes d'explicar-ho, i aquí ho teniu.

Com sempre... Un petó de cotó!

10 de setembre, 2005 06:04  

Publica un comentari a l'entrada

<< relk.blogspot.com