poemes sense música (V)
QUASI UN AMIC
Fa com si jo no hi fos. Però sempre hi és.
Mira els meus moviments. Sap el que sé.
Coneix els passos plens de la tristor
i el gest vestit del meu contentament.
M’escruta des de dins d’un pou perdut
que canvia de lloc i d’aparença
arreu on em desplaço. I des d’aquí
puja i baixa per veure’m amb un llum
que amb prou feines neteja la foscor.
De vegades em parla. Però no vull
fer-li un cas excessiu, ni contestar-li
per no fer-ne, sense esma, un nou amic.
Fa com si jo no hi fos. Però hi és. I jo
hi sóc també. De tant i tant mirar-lo
n’he fet quasi un camí per on respiro
i visc i on tot, de sobte, es dilueix
quan el dolor m’atrapa finalment.
Jordi Bilbeny, 9 de juliol del 2005
Fa com si jo no hi fos. Però sempre hi és.
Mira els meus moviments. Sap el que sé.
Coneix els passos plens de la tristor
i el gest vestit del meu contentament.
M’escruta des de dins d’un pou perdut
que canvia de lloc i d’aparença
arreu on em desplaço. I des d’aquí
puja i baixa per veure’m amb un llum
que amb prou feines neteja la foscor.
De vegades em parla. Però no vull
fer-li un cas excessiu, ni contestar-li
per no fer-ne, sense esma, un nou amic.
Fa com si jo no hi fos. Però hi és. I jo
hi sóc també. De tant i tant mirar-lo
n’he fet quasi un camí per on respiro
i visc i on tot, de sobte, es dilueix
quan el dolor m’atrapa finalment.
Jordi Bilbeny, 9 de juliol del 2005
penjat per relk a les 21:38
2 comentaris:
Aquí no et refereixes a una persona amb cos, aliena al teu subjecte, oi? Et refereixes a alguna part de tu mateix que sempre hi és. Pot ser? Si és així, no aconsegueixo entendre a què et refereixes exactament. Podria ser com un altre tu que apareix segons el moment? Podria ser la teva ànima que puja i baixa escrutan-te des del teu pou? Una ànima amb una petita llum que en prou feines neteja la foscor, però que almenys encara fa llum? Podries explicar-m'ho?
Efectivament, Maira. Aquí no em referixo a una persona de carn i ossos. Parlo del dolor. D'un dolor que fa el que faria un amic: és sempre amb mi, sap com sóc, sap el que penso, em fa companyia, viatja sempre amb mi. Puja i baixa per dintre meu, com si es tractés d'un gran pou. Pren múltiples formes, però sempre hi és. És també com una part de la meva ànima. No és exactament la meva ànima, però s'hi ha incrustat com un gran paràsit. Em fa estar atent a mi, atent al món, m'obre interiorment i em fa descendir a llocs on, sense el seu ajut, no auria arribat mai. No em deixa mai sol i m'ajuda a ser millor, més dúctil, més fluïd. Fa, doncs, el que faria el millor amic, però no és, realment un amic, sinó "quasi" un amic, perquè de dir-ne amic seria com si certs amics de carn i osos fossin només això: carn i ossos enduts pel temps.
És un ens immaterial. Però l'amistat autèntica també, perquè viu a l'esperit i va de l'esperit a l'esperit. El dolor, doncs, no es mou de dins del meu esperit. Em sacsejo fortament. Dormo. Em convulsiono. Ballo. Viatjo. Menjo. Somio. Ric. Tremolo. Ploro. Escric. Però el dolor hi és sempre. Compacte. Guardat i preservat com si fos a dins d'una gran caixa forta. Inaccessible. Però és bo, en el fons. És pacient. Suau, lent. Em neteja i posa petites gotes de llum al meu enteniment per poder-hi veure entre la gran foscor de la matèria. Lliga els meus ossos. Apaivaga la sang. Esborra els límits del cos i del temps. Posa petites passeres dins el gran caos del món.
El més fotut, tanmateix, és que, de sobte, sense saber mai quan, ni com, ni on, em perd el respecte, m'ataca i s'apodera de mi. I he de tornar a començar de nou.
Espero que aquests mots t'ajudin una mica a entendre el poema.
Petons,
Jordi
Publica un comentari a l'entrada
<< relk.blogspot.com