com va néixer 'perquè tornis a mi'
Es fa clar sobre les ones
d'una mar que es mou com tu
i em fermenta la nostàlgia
del teu cos per sempre pur.
Jo esperava que tornessis
un cop més aquesta nit;
però ara sols tornen les barques
carregades del teu buit.
On t'amagues, on respires?
Que no saps que em tens aquí,
resseguint amb la memòria
els racons del meu desig?
Jo esperava que tornessis
un cop més aquesta nit;
però la mar s'endú les traces
i jo et guardo sempre en mi.
Perquè tornis a mi, neix d'una proposta que em fa En Josep Tero perquè posi lletra a una música, perquè la vol convertir en cançó en el seu proper disc. Així, doncs, em fa arribar una gravació d'una versió de la Dama d'Aragó que s'avia conservat al Líban i que li arriba a ell, a través d'un seu amic, amb el títol d'Himne Cristià del Liban. Es pot trobar al seu disc "Sal". Pel to i la cadència de la cançó, m'imagino un rerafons d'amor incomplet. Un llanguiment anímic que s'adigui amb el ritme i la veu que En Tero m'ha passat. Llavors jo em proposo que perquè la lletra s'hi aproximi, la relació dels amants ha de ser la següent: hi ha agut la trobada, però que un dels dos s'ha quedat amb el cor trencat. I n'espera novament una de nova. El poema és un fet real. De la realiat tangible i de l'amor carnal. Una experiència del meu passat. La trobada va ser a les roques de l'espigó d'Arenys de Mar, una matinada, anant-se fent clar, amb el moviment d'ella i el del mar al davant, amb el cel anant-se lentament aclarint i les barques que entraven i sortien del port, passant per davant nostre. Per això "es fa clar sobre les ones" i per això som davant "d'una mar que es mou com tu". Llavors entre la nostàlgia, que és el record d'aver tingut aquella experiència i aver-se acabat tot per sempre. Per això "jo esperava que tornessis / un cop més aquesta nit / però ara sols tornen les barques / carregades del teu buit". Tornen les barques, perquè les barques tornaven. I com que tot s'ha acabat, només poden tornar carregades del seu buit.La fortuïtat porta el desesper. De fet, a la realitat no hi va aver desesper, ni il·localització, perquè es tractava d'algú conegut. Però a la cançó volia donar aquest efecte, perquè la música tenia aquest deix agredolç de l'amor perdut. Llavors escric, per donar aqueste efecte "On t'amagues, on respires?/ Que no saps que em tens aquí / resseguint amb la memòria els racons del meu desig?" Perquè si no hi ha desig, no hi ha llanguidesa. Si no vols que torni, no hi ha desesper. No implores la seva presència. I això és el que em suggeria la música. Una relació amorosa incompleta. No pas irrealitzada o frustrada. Sinó consumada, però mancada de continuïtat, on els amants es puguin assadollar de cos, de satisfacció, de plaer, de tendresa, de diàleg sexual. Però no es dóna. I hi ha un estripament interior infinit. I així acaba la cançó, desitjant el retorn: "Jo esperava que tornessis/ un cop més aquesta nit". Però ara, "la mar s'endú les traces" d'ella, de la nostra trobada "i jo et guardo sempre amb mi".
Jordi Bilbeny
d'una mar que es mou com tu
i em fermenta la nostàlgia
del teu cos per sempre pur.
Jo esperava que tornessis
un cop més aquesta nit;
però ara sols tornen les barques
carregades del teu buit.
On t'amagues, on respires?
Que no saps que em tens aquí,
resseguint amb la memòria
els racons del meu desig?
Jo esperava que tornessis
un cop més aquesta nit;
però la mar s'endú les traces
i jo et guardo sempre en mi.
Perquè tornis a mi, neix d'una proposta que em fa En Josep Tero perquè posi lletra a una música, perquè la vol convertir en cançó en el seu proper disc. Així, doncs, em fa arribar una gravació d'una versió de la Dama d'Aragó que s'avia conservat al Líban i que li arriba a ell, a través d'un seu amic, amb el títol d'Himne Cristià del Liban. Es pot trobar al seu disc "Sal". Pel to i la cadència de la cançó, m'imagino un rerafons d'amor incomplet. Un llanguiment anímic que s'adigui amb el ritme i la veu que En Tero m'ha passat. Llavors jo em proposo que perquè la lletra s'hi aproximi, la relació dels amants ha de ser la següent: hi ha agut la trobada, però que un dels dos s'ha quedat amb el cor trencat. I n'espera novament una de nova. El poema és un fet real. De la realiat tangible i de l'amor carnal. Una experiència del meu passat. La trobada va ser a les roques de l'espigó d'Arenys de Mar, una matinada, anant-se fent clar, amb el moviment d'ella i el del mar al davant, amb el cel anant-se lentament aclarint i les barques que entraven i sortien del port, passant per davant nostre. Per això "es fa clar sobre les ones" i per això som davant "d'una mar que es mou com tu". Llavors entre la nostàlgia, que és el record d'aver tingut aquella experiència i aver-se acabat tot per sempre. Per això "jo esperava que tornessis / un cop més aquesta nit / però ara sols tornen les barques / carregades del teu buit". Tornen les barques, perquè les barques tornaven. I com que tot s'ha acabat, només poden tornar carregades del seu buit.La fortuïtat porta el desesper. De fet, a la realitat no hi va aver desesper, ni il·localització, perquè es tractava d'algú conegut. Però a la cançó volia donar aquest efecte, perquè la música tenia aquest deix agredolç de l'amor perdut. Llavors escric, per donar aqueste efecte "On t'amagues, on respires?/ Que no saps que em tens aquí / resseguint amb la memòria els racons del meu desig?" Perquè si no hi ha desig, no hi ha llanguidesa. Si no vols que torni, no hi ha desesper. No implores la seva presència. I això és el que em suggeria la música. Una relació amorosa incompleta. No pas irrealitzada o frustrada. Sinó consumada, però mancada de continuïtat, on els amants es puguin assadollar de cos, de satisfacció, de plaer, de tendresa, de diàleg sexual. Però no es dóna. I hi ha un estripament interior infinit. I així acaba la cançó, desitjant el retorn: "Jo esperava que tornessis/ un cop més aquesta nit". Però ara, "la mar s'endú les traces" d'ella, de la nostra trobada "i jo et guardo sempre amb mi".
Jordi Bilbeny
penjat per relk a les 23:00
3 comentaris:
M'ha agradat molt aquesta explicació. Veig que la meva interpretació intuitiva inicial de la canço no estava desencaminada. Seguiré llegint els vostres post.
Fins aviat!
Macasum dena! No sé què he fotut, que ho tenia tot escrit i no se m'ha publicat. A veure, tornem-hi!
Bé, pel què fa a mi, la veritat és que en Jordi i en Joan ja m'ho dónen tot bastant fet. Tan sols haig d'intentar posar-hi la veu i que quedi més o menys digne. Bé, a mi m'agradaria que quedés digne del tot, però, què és la dignitat? (bé,això deixem-ho per un altre dia. Concretament, en aquesta cançó em va ser prou fàcil. Per a mi, la melodia és senzilla, popular, perquè tothom la pugui cantar. Si és una versió de la dama d'Aragó, doncs s'acosta molt al tipus de cançó tradicional catalana, suposo que això és el que deu fer que m'hi senti molt còmode quan la canto, no tan sols perquè es nota que és una melodia propera al públic mediterrani (i per aquest motiu, quan sona, intueixo que la gent la balla tot i estar asseguts en una cadira, i fins i tot alguns piquen de mans), sinó perquè per a mi és com cantar les cançons d'aquí, de tota la vida. Suposo que el fet d'haver cantat durant uns 10 anys en corals i ser mestra de música en escoles públiques, és el què ha fet que fos més senzilla, per a mi (s'acosta molt al prototipus de cançó d'aquestes entitats). Tot i així, la nostàlgia que em transmet, em provoca una sensació molt habitual, no tan sols per les meves relacions de parella, sinó per altres relacions d'amistat i familiars amb les que moltes vegades li en trobo una afinitat. Una sensació semblant, també la puc tenir amb "vitralls". Quan estic dalt l'escenari, m'imagino la situació, m'imagino esperant l'arribada del qui no torna, i si us hi fixeu bé, us n'adonareu que quan canto "esperava que tornessis", sempre fixo la vista cap a un punt, com si d'allà haguessin de venir les barques que anuncien la seva arribada. Però de sobte, quan me n'adono que no hi arriba, és quan apareix la tristesa, i per aquest motiu, un crit apareix dalt l'escenari (que en el disc no hi és perquè crec que no agradava massa com hi quedava). Jo ho sento així. Moltes vegades me n'adono que se'm perd la mirada en punts fixes, no tan sols en aquesta cançó, sinó en moltes d'altres, i aleshores em desperto de cop intentant tornar a la realitat, intentant tornar a regalar els meus ulls a qui tinc al davant. A vegades, fins i tot em sap greu perquè em sembla que he faltat al respecte al nostre públic fugint d'ell i imaginant-me que visc dins una història amb decorat i tot! Suposo que és normal, però. Si per mi fos, potser moltes vegades me les passaria amb els ulls tancats per sentir-ho tot dins meu i que la resta gaudís del meu interior, però en sóc incapaç. Necessito observar-los! Necessito intercanviar la mirada, el somriure, el dolor... m'agrada veure-ho, m'agrada tocar de peus a terra, perquè en el fons, tot i tenir les nostres històries personals, tot i transmetre-les amb la música o amb la veu, tenir els ulls tancats em faria perdre una de les parts més importants de tocar en directe. Penso que el més interessant no és el què et puguin dir quan acabes un concert, quan tothom s'ha preparat la valoració del conjunt i n'intenta fer una crítica constructiva o simplement felicitar-te, o no, sinó el moment. El què val és el moment! Veure com t'observen, com et transmeten la sorpresa, el sofriment, l'avorriment... el què sigui! I pensar que aquells minuts de cares, gestos, sensacions i emocions, són fruit d'unes amistats, d'uns retrobaments, de la nostra història, del nostre interior! Això és fortíssim! Com pot ser que les persones reaccionin davant de la teva història? Com pot ser que amb algú a qui no coneixes de res t'hi puguis sentir tan proper tan sols amb un concert! Com pot ser que després d'un concert puguis fer amistats amb les qui després, n'acabis essent partícep de les seves vides? És impressionant! I els crítics que en diguin el què vulguin, que rere d'una música que pugui agradar o no agradar, hi ha molt més que una melodia, que una harmonia, que uns sorollets, que una poesia... existeixen unes energies impressionants que captem amb la nostra ànima i les transportem cap al cor(com diu en Jordi) que fan que el nostre projecte n'abasti el seu sentit.
Ai, és tan bonic el què sento ara mateix, que tinc ganes d'enviar un petonàs a tothom qui hagi estat i serà captador d'aquestes energies. Smmmmmmmmuack! I fins aviat!
PD: Gràcies Marcus, per aquestes idees que ens dónes!
Maira
Ei hola!. sóc la Laia, la noia aquella de Torroella :P. Per fi he trobat el vostre blog!.
Tant el Jordi com a mi, ens ha fet gràcia que posessis un comentari al nostre blog.
Doncs, "Perquè tornis a mi" m'agrada molt. Una mica trista però molt maca.
El que sempre faig abans d'escoltar una cançó que no conec, es llegir-ne la lletra. I sempre m'endinso dins d'aquella petita història que em transporta a molts llocs.
També m'agrada molt: Llum viva del món, i Vitralls.
El dia que torni a Barcelona, ja miraré, per on feu algun altre concert i de ben segur que m'hi apuntaré.
UN PETONÀS!
P.D.: D'aquest C.D heu fet algun videoclip més a part del de Terra endins?
Publica un comentari a l'entrada
<< relk.blogspot.com