explicant pedres blaves (I)

PETITA RESURRECCIÓ PER A LA "NIT ESTELADA" DE VAN GOGH

Jo em trobava als Estats Units (a Bloomington, a l'estat d'Indiana) fent una recerca sobre el Jesús istòric i l'adulteració del Nou Testament. Era l'any 1988.

Aquell estiu avia fet de monitor en un camp de treball al Plà de Toirigo, a la Vall de Boí, i entre les monitores hi avia la Montse Masachs, amb qui vaig establir certa amistat. I dic certa, perquè no l'he tornada a veure més. Em van quedar les ganes de tornar-la a veure, i fins i tot ens vam cartejar: una o dues cartes com a molt.

En una d'elles em va dir que se li avia mort el pare. Em va saber molt de greu, sobretot perquè ella era molt jove i no sabia com podia reaccionar. Jo llavors acabava de veure uns llibres, o comprar unes postals, sobre la pintura de Van Gogh i em va impressionar molt la "Nit Estelada". Sense saber com ni per què, es va comensar a desvetllar dins meu, que el quadre transmetia un sentit d'eternitat, de reencarnació. Els vents, el cel, els estels i les muntanyes desprenien vida pròpia. I em va semblar prou indicat enviar-li la postal d'aquest quadre, amb el poema al darrera. Diria que ho vaig fer així. Pero els anys que han passat m'ho difuminen una mica.



No miris el color
del vent, de les estrelles,
el blau intens del bosc,
el porpra de les venes
glaçades del dolor.
No miris ara aquestes
teulades, ni tampoc
l'agulla tan esvelta
d'un campanar alterós.
Algú batega rera
de tot aquest enyor,
i en cada fil de terra,
pel vent, pel lluminós
abre de les muntanyes
viu en el nostre cor.
Com un troç de nosaltres,
com si no s'agués mort.

El que li volia transmetre en el poema era força. No una força nascuda del gimnàs, sinó una força interior, arrelada a la convicció que res no mor del tot, perquè la mort només és una aparença, un canvi d'estat. Però que si sabiem veure més endins, l'ànima perdura en tot.

Per això, li dèia "no miris el color/ del vent, de les estrelles" i de tot el que en un primer cop d'ull s'abasta al quadre. Li dèia que no es quedés amb els colors i les formes de les coses, perquè estava més que convençut que "algú batega rera/ de tot aquest enyor". I quan em referia a algú, volia dir el seu pare, és clar. El seu pare en aquest cas. Però també en un sentit més general, tots aquells éssers estimats que en un moment o altre ens han deixat. Per això, li escrivia que "en cada fil de terra,/ pel vent, pel lluminós/ arbre de les muntanyes/ viu en el nostre cor". Evidentment, era un primer pas. El difunt viu en el nostre cor. I el nostre cor sempre li pot fer de posada. El record és una forma de vida. Amb aquesta afirmació volia aconseguir una mena de complicitat per a l'afirmació final, ja que si estavem d'acord que l'èsser traspassat te una forma de vida o altra en el nostre cor, també pot ser "com un troç de nosaltres,/ com si no s'agués mort".

Era aquesta la força que li volia transmetre. Aquest sentiment que va més enllà del dolor i de la frustració per la pèrdua del pare. Li volia transmetre aquesta mena de llibertat no tan sols de pensament, sinó fonamentalment, de vivència. La mort no son uns mots, no és només una icona. La mort apareix i s'endú els amics, els parents, el company, la companya, el pare o la mare. La mort forma part de la vida. Aquesta acceptació, no gens justificatòria, per cert, és la que amplia la visió de la vida, la visió del món i et fa entendre que tot i el buit aparent, hi ha una força que aglutina la vida, més enllà del que anomenem vida. Una força especial, perdurable, que venç les pors i les frustracions, perquè ens connecta no amb l'aparença fumada de les coses tangibles sinó amb les perennes.

La mort, doncs, la comprensió de la mort, des d'aquesta perspectiva d'unicitat i transmutació constant, és una forma més d'alliberament personal. El poema forma part de PEDRES BLAVES, en tant que és una manera mes de vèncer les cadenes del sofriment i aporpar-nos una via de llibertat.

Anys després, no gaires, per cert, quan vaig tornar dels Estats Units, vaig llegir les cartes que En Van Gogh va escriure al seu germà Theo (Cartas a Theo), publicades en espanyol. Vaig tenir una gran sorpresa quan vaig llegir que el mateix Van Gogh li va dir al seu germà que ell volia reflectir en aquest quadre la immortalitat i la reencarnació de les ànimes.



Jordi Bilbeny