primera nit a katmandú

Em desperto a tres quarts de sis de la matinada. Des de casa sento el ritme persistent i llunyà d'uns timbals. Uns cops profunds i espaiats, esmorteïts. És com el batec d'un gran ésser eteri, d'un cor invisible i benèvol que lentament et penetra i t'hi acompasses. Darrera d'ells m'arriba encara el so punyent i greu com d'un corn. Com una crida d'alerta. El primer que hi relaciono són els armats. El ritme que marquen els armats romans a les professons de setmana santa. No em puc tornar a adormir.



Realment és com una gran crida a desvetllar-se. Al desvetllament del món, de l'interior. M'assec al llit, colgat amb la flassada i em poso a fer exercicis de respiració. És cert. És la gran crida de l'alba, quan encara és tot fosc, perquè tornis al món. És l'avís que ho impregna tot de sacralitat i que t'avisa que cada gest és sagrat, que cada dia és sagrat, i que et crida a participar-hi. He estat a punt d'alçar-me, vestir-me i anar a vagar pels carrer de la ciutat. He preferit quedar-me assegut, respirant, deixant que espais de la consciència s'il·luminin amb cada inalació d'aire, recorreguent-me i reconeixent aquells àmbits de mi que estan connectats directament amb la vida, amb les pulsions transcendents del món. Ara he tingut aquesta sensació que aquí res no és gratuït. Que tot es disposa, des del primer moment que et despertes fins als darrers segons del dia, perquè tinguis la sensació que la religió i la vida són una única i mateixa cosa. No una gran enganyifa com ens han volgut vendre una colla de desinformats --que també hi és--, sinó una gran carícia. Jo experimento ara mateix la carícia. sóc plenament conscient que la vida t'ofereix aquest immens regal de viure i de fer-ho amb totes les potències de la terra. Però també ara se'm manifesta més que mai que l'espiritualitat no és un invent de quatre capellans o gurus per viure a l'esquena del poble, sinó una realitat palpable, tangible. Però no a la televisió, a les revistes, a les receptes mèdiques, als raigs ics, sinó al teu interior. Va d'interior a interior. De cor a cor, podríem dir-ne. I són aquests cors, que units en una mena de ciberespai de l'esperit, fan que el món sigui encara abitable. Que hi agi netes les grans autopistes de l'amor. Aquests timbals fan que es trenquin els murs de l'ego, i et xuclen a través del pensament i de la comprensió cap un lloc on tots els cors són un de sol. No és un àmbit poètic, literari. És un recer real. Però cal que aturis el món, les teves necessitats immediates, les il·lusions estèrils, per captar-lo. Com el llenguatge dels grans elefants. O els ultrasons. O la nostra istòria.

Aquí --em sembla-- la religió té aquest sentit, que és el sentit que deurien tenir també totes les religions. Connectar-te amb el món, connectar-te amb la vida, desvetllar-te del son d'una realitat fingida. D'una realitat que ens han volgut vendre com tota la realitat possible. I ara anem veient com només n'és una capa. Un tel de ceba. Un decorat malgirbat. Com és que els occidentals hem perdut aquest sentiment, aquesta visió, aquesta forma d'estar en el món?

Sigui com sigui, avui, desvetllar-me a Katmandú ha estat també desvetllar-me a un espai de l'esperit totalment nou per a mi. Un esperit que ho impregna tot. Aturat en cada rostre. En cada mirada. En el respecte reverencial pel gran cercle immortal de la vida.

És important estar atent. Deixar-se endur. Obrir-se.

He llegit una mica els pensaments d'un mestre de zen i, després, amb en Carles i en Manel hem sortit a esmorzar.

Jordi Bilbeny (17 de gener de 2007)