després d'escoltar relk...

Això que veureu escrit, ha començat essent un missatge que li volia enviar a en jordi. Volia acabar d'entendre el significat d'una cançó de relk.Després me n'he adonat que si ho feia pel mòbil, potser m'hi gastaria la soldada! I vaja... que la cosa ha acabat així:
Ei, Jordi! Benvingut del Nepal! “Darrere les Muntanyes” hi ha el camí que arriba al nostre cor, que fa que els morts físicament, siguin ànimes vives dins nostre i alhora en totes les coses (com vol transmetre "petita resurrecció"? Quan camines cap a ell, sempre t’hi trobes l’ànima d’algú que t’estimes o que et transmet seguretat i enyorança? Algú que té molt a veure amb tu, tot i que gairebé no l’hagis tractat, o tractat gens. A mi, això em passa amb el pare de la Nuri, que gairebé no vaig poder conèixer. Però hi ha alguna cosa molt forta que m’empeny cap a ell, i l’enyoro. Va ser la primera mort conscient de la meva vida. Tenia 4 o 5 anys. Ma mare m’ho va dir com si fos la cosa més normal del món. Era vell, tenia el pàrkinson i gairebé no parlava. Suposo que alguns grans devien pensar que ja era l’hora. Quan m’ho va acabar de dir, me la vaig mirar i va esclatar el plor. La Toni diu que encara ho té molt present. Es veu que aquella reacció de la seva filla la va impressionar molt. Jo sabia que no tornaria mai més. I no el volia al cel! El volia al balancí, en l’escalfor del foc, en el meu cos, amb el so del rellotge de corda, amb el tictac del pèndol i els “ dong dong” que encara és l’hora que marquen els 60 minuts de cada dia (tant sols cal que algú doni corda al rellotge: de moment, la Nuri).
És molt fort el vincle que tinc amb aquesta ànima, sempre viva en mi. Quan canto aquesta cançó “darrere les muntanyes”, no puc parar d’imaginar-me com camino cap a ell, mica en mica, jugant, saltant, voltant, d’ avall a amunt, d’ amunt a avall (com les dues pilotes que utilitzo en escena quan arriba la cançó. Algú pensa que allò simbolitza els planetes, però no: simplement són dues ànimes que a la fi es retroben: una de gran, intacte en un punt; l’altre, petita, corrent amunt i avall, i al voltant de la primera fins que s’uneix amb ella), i espero arribar a ell per entendre la vida i totes les coses. La veritat però, és que no entenc ni per què és ell qui m’ha d’ajudar en tot això. Ell mai parlava. Diuen que era una persona forta, molt activa, graciosa, sabia llegir, era músic, tocava la bateria i crec que el contrabaix, tenia un hort, un gos, era esportista. La seva filla, la Nuri (la meva cuidadora, la meva mare 2, la veu de la consciència...) sempre sap totes les coses, i moltes diu “l’oncle, el pare, deia...”. Tot ho sap pel pare: escriure, llegir, la física, la raó i el misteri de les coses. Ella en sap molt, i l’oncle també en sabia, i potser millor i tot! Però jo no li vaig sentir gairebé mai la veu. La guerra i el pàrkinson el van anul•lar del món. Al meu germà li feia por perquè era gran, tremolava i parlava amb la mirada, no amb la veu. Ell no s’hi acostava mai. Jo no tenia por, la Nuri sempre ho recorda. Sempre sobre la seva falda, tocant-li la cara i fent-li petons: és l’únic que en recordo, a part de que tenia alguns dits tallats per la serradora de troncs. A mi m’agradaven els seus dits: no tenien ungles i eren fins com el tacte dels cucs de seda. Li agafava i els tocava. Mira, ara recordo una mania que tinc, i potser ve d’aquí! Quan era petita, potser fins l’adolescència, tenia la mania d’entrar a l’església, posar un dit a les espelmes que cremaven, i mentre aguantava la gran escalfor, tot de capes de cera anaven formant un didal damunt el meu dit. Després, em passava el dit per la cara i m’agradava com la seva finesa establia contacte amb la meva galta. Bé, encara ho faig a vegades, però ja no suco el dit a les espelmes de l’església: ho faig a les espelmes que guareixen casa meva o la casa d’alguns amics o coneguts. Després els hi passo per la cara d’alguns: n’hi ha que els agrada i es formen el seu propi didal, i n’hi ha que es queden indiferents. Així mateix és la vida! Sempre hi haurà part dels que estimem en totes les coses, només cal observar el què fem, perquè ho fem, on anem i perquè, i creure'ns-ho... Nosaltres som els encarregats de mantenir vives totes les coses: aquesta és una de les nostres funcions, aquest és un dels punts que almenys a mi, ara mateix m’acabo d’adonar conscientment, sentint-t’ho dins les venes i d’una forma madura al cor (com diu en jordi a retorn a mi), em fa sentir lliure, amb una raó de ser i de viure.
Que fort. Estic flipant. Relk, potser sí que és un llegat filosòfic com diuen alguns! Et poses la música, escoltes la lletra, et submergeixes en ella, n’explores les sensacions, tornes a llegir la lletra, intentes saber què hi pot haver allà dins que formi part de tu. Aleshores, sempre hi trobes coses, encara que en Jordi no te n’expliqui el significat. Després, si te l’explica, ja és la bomba, perquè pots acabar d’arrodonir el significat de les teves sensacions envers el què pensaves o senties. És brutal. I aleshores, mires d’escriure-ho i intentar ordenar-te les idees i tot el què va sorgint de tu, i te n’adones que ser persona, dins tot el dolor i mal de caps que això pugui comportar, és la cosa més intrigant, màgica, aventurada... que pugui existir. El senyor dels anells, el laberinto del fauno, les cròniques de Nàrnia, les bíblies sense adulteracions, el Quixot... tots utilitzen una manera fantàstica, màgica, que fa de la vida real un món ple de poesia, però la poesia, no són somnis ni anhels, és la realitat, la veritat de totes les coses. Crec que relk és això: no és un somni, és una realitat i una veritat com una catedral, amb les seves pors, il•lusions, formes de cercar la llibertat, però amb manca d’aquesta, també. Res no pot ser lliure si abans no ha estat pres. Relk, els seus membres, com tot el que implica l’ésser humà, té límits, traves, desil•lusions, tristesa... però gràcies a tot això, també coneix el triomf, la il•lusió, l’alegria...
Dono gràcies a relk per haver arribat fins aquestes línies. A veure fins on més em portarà.


Maira


L’ENDEMÀ D’UN DIA TRIST I FEIXUC i DESPRÉS DE BUSCAR ELS RECURSOS PER ESQUIVAR LA POR SOBRE ELS ESCENARIS, DESPRÉS DE REPASSAR EL SENTIT D’ALGUNES CANÇONS. DESPRÉS DE SABER QUE AL PROPER CONCERT CONTINUARÉ SENSE SABER-LES EXPLICAR, PERÒ CAÇANT UN XIC DE SEGURETAT ALHORA QUE JO PUC ENTENDRE’M A MI MATEIXA. Ningú és perfecte per a tothom. Jo vull començar a ser-ho per a mi. "Ja seria hora, Maira!"

Un petó a tots, després de tant temps sense saber-nos res!