retorn a mi

Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense el feixuc lligam de la sofrença;
lliure de tota por, de la cadena
inútil de la por, pro amb una immensa
joia madura al cor i a dins les venes,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.

Compendre-ho tot i que el tot em comprengui
i em nodreixi de l'aigua i la foguera,
del vent i el fang, de l'ànima completa
i nova de la ment en la seva drecera.

Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense la por tan vil de la prudència;
després de tot dolor i de tota pena,
vivint els mots en la claror suprema
que sols un acte just reconeix i allibera,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano elèctric i programacions
jordi bilbeny: xiulet
albert almansa: clarinet
pep coca: contrabaix

videoprojecció 2006
filmació: pol caturla
montatge: joan vallcorba

dolor del món

per en Joan Alzina, germà corporal i espiritual

Era com si una bala
travessés la muntanya
i a través del forat
hi passessin els omes
fent una llum petita
de tant com el dolor
i el plaer que han viscut
impregnessin llurs cossos.
Ara seguim la llum,
però el camí que deixava
s'ha confós amb el bosc,
amb els arbres
amb nosaltres mateixos,
amb la nostra esperança.





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
pol caturla: baix elèctric
albert almansa: clarinet
manel martínez: guitarra elèctrica

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

darrere les muntanyes

per en Josep Bellsolell

Darrere de les altes muntanyes de l'enyor,
darrere les grans pedres que em salven el record
sé d'un camí que porta molt lentament al cor,
sé d'un camí que arriba tot just fins al teu cor.

Hi arribo per les ombres vençudes del dolor,
per les branques perdudes de l'esforç.
Hi arribo per l'escala buidada de graons,
pel degoteig de l'aigua, per la brasa i el foc.

Arribo on tot comença, allà on començo jo
a caminar les passes d'un camí de claror.
Arribo, sempre arribo, perenne, al mateix lloc:
on el teu gest convida a la Terra i l'Amor.

Com una gran muntanya o una vella oració.





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions
pep coca: contrabaix
albert almansa: clarinet
edu acedo: violí
maria asensio: violí
sabina gelma: viola

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

dona-llum a dins l'illa

a les dones de la presó de Wad-Ras

Tot és a dins
com una illa perduda
on ha arribat un nàufrag.

En el gran mar
hi ha el vell dolor de sempre
que fa les platges tèbies.

I el plor llunyà i secret
de totes les sirenes
fa encara molt més pura
l'aigua alta del món.

Tot és a dins. Ho sé:
l'illa, la mar, les platges
i el teu pas invisible
per camins invisibles
al cor salvat de llum
de la mateixa vida.





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
pep coca: contrabaix
víctor plana: flauta travessera
edu acedo: violí
maria asensio: violí
sabina gelma: viola

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

general moragues

a la Teresa Clota

On el silenci cau dins d'un silenci encara
molt més profund; on el vent del record s'atura
perquè l'esglai segava, fins i tot, la mirada:
vinc a cercar el meu cos en el teu cos vibràtil.

Per cada part de mi, per cada part de l'àlit
que fecunda la terra d'una sola esperança
de llibertat, per cada ésser nou que s'alçava:
vinc a cercar el meu cos en el teu cos vibràtil.

Darrera dels vells límits vençuts de l'esclavatge,
a les naus encallades de la ment, en les altes
muntanyes del dolor que tot oblit escampa:
vinc a cercar el meu cos en el teu cos vibràtil.

Arreu on hi ha un pedaç del teu esperit, on sigui
que reposi lumínic el batec que sembraves
perquè tot palpités com una única pàtria:
vinc a cercar el meu cos en el teu cos vibràtil.





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
pep coca: contrabaix
albert almansa: clarinet
edu acedo: violí
maria asensio: violí
sabina gelma: viola

videoprojecció 2006
filmació: john huston "vides rebels"
montatge: joan vallcorba

vell camí de l'amor

a l'Eugeni Terré i Marquès, amb gratitud

En els últims racons, en els densíssims
boscos perduts dels límits més extrems
de la sang, de la carn, del sofriment,
hi ha la gran pau, hi ha el cor vivent del Món.

Hi ha tot el món vivent i, per l'Esperit
infinit de l'Amor, hi anem i ens en nodrim.
I tornem. I vivim. I en la Vida deixem
un nou rastre d'amor per recordar el Camí.

Vell camí de l'Amor -drecera viva-
que fas de cada gest un nou sentit;
i en el que m'has donat i has exigit
fas també que no mori res en mi.

Perquè res mai no mor. Res no se'n va.
I és dintre meu, vora meu, que roman.
Com una mà pacient, com el millor company
que, fins morint, em va perfeccionant.





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
pol caturla: baix elèctric
albert almansa: clarinet

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

aire darrer de mi

a la Núria Cadenas

Vinc amb el Sol de l'alba, que desvetlla
tots els camins que guardo dins l'ombra del meu cor,
i estén la llum tan fina de la Terra
arreu on creix la Vida i arreu on creixo jo.

M'alço en el cel i veig la meravella
d'escales infinites d'innombrables colors,
per on l'Esprit davalla dintre l'ésser
lliure com l'aigua pura que brolla d'una font.

Veig cada raig i veig el nou miracle
de viure tots en Un i en la claror de Tot:
aigua, foc, terra, vent, la sola xarxa
del meu cos expandint-se pel dúctil cos del Món.

M'aturo sense nom, sense aparença,
i miro dintre meu com s'enderroca el tron
del domini embrutit, de la cadena
que em lliga a l'alta nit de tota possessió.

Trenco, un a un, els murs que m'acorralen
i arribo fins a mi. I, net, entre els meus solcs
-com branques que de llum s'alimentessin-
abasto en la claror la bondat de totom.

Car jo, com tu, com la Terra i els arbres,
vivim per elevar-nos als timbals de l'Amor.
I, en l'Amor, fer-nos lliures. I ser l'aire
que arrencarà les pedres de totes les presons.





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions
pol caturla: baix elèctric
marc planells: saz
manel martínez: guitarra elèctrica
edu acedo: violí
maria asensio: violí
sabina gelma: viola

videoprojecció 2006
filmació: pol caturla
montatge: joan vallcorba

pedres blaves

De mi han sorgit les altes pedres blaves,
el cercle silenciós de les grans pedres.
Mentre s'obre la ment i mentre s'obre
la porta més recòndita de mi,
han nascut les antigues pedres blaves:
he nascut novament en el camí.





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu, coros i glockenspiel
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano elèctric i programacions

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat i pol caturla
montatge: joan vallcorba

pedragentil

a l'Ure Comas

Quan la pedra obria
la sang de la nit,
i amb la mà t'enduies
la llavor de mi,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Ara que la lluna
plena s'ha adormit
en l'escorça nua
del teu cos petit,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Entre les alzines
turgents del desig,
entre la més prima
ànima del crit,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Sempre que et despulles
terra meva endins,
i amb saliva eixugues
tots els meus confins,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Déu entre les branques
dels íbers que visc.
Mà de l'esperança:
no em deixis morir!
Per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
pol caturla: baix elèctric
marc planells: sitar i ud
ferran irzo: guitarra elèctrica
víctor plana: coros

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba



videoclip 2007
filmació: reportres
direcció: reportres

esperança de la carn

Anna, per tu, encara en l'esperança

Tan i tan lentament el cos se'm destil·lava
i amb tant d'amor la carn es fa esperança,
que els muscles em són muscles i em són arbres
i el redós de la ment, la teva sola casa.

Ara et palpo secreta, t'invoco i et recorro
per les venes i els fins graons de l'alba
del nou ésser que sóc i que per tu es dilata
i des del teu amor en l'amor germinava.

Un ésser, un nou cos com un fondíssim
pou per on puja lluminosa l'aigua
de la vida dins teu, de la vida a les càlides
esferes ja polides dels teus actes.

Ara sóc un mirall, un ull vivent que passa
per dintre meu, pel món, i en el meu foc faig créixer,
més sàviament, un espai per pensar-te,
un lloc més alt on estimar-te encara.





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu, pandereta i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions
pol caturla: baix elèctric
dani àlvarez: acordió diatònic
ferran irzo: guitarra elèctrica
edu acedo: violí

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

elizakoak - viàtic

Josu Muguruzari, zeina Euskadiren
Askatasunagatik Espainiak eraila izan baitzen

Gorputza mendietan barreiatuz
laino argitsu baten antzera
haran sakonetatik behera dator
nire Herria Askatasunera.
Belarrak bereizitako berdeekin
itsas urdin samurrean barrena
izutik itzulitako ontziekin
dator Herria Askatasunera.
Jausiko dira gizonak borrokan
galburu ebakien moduan.
Jausiko dira ahuldaderik gabe
heldutako mahats-aleen gisan.
Gorputzei zerien odoletik
egingo dugu ardo gaztea
bizi beteaz ostu haragitik
piztu behar gaituen ogi gorena.
Martiri-usain hartaz horditurik,
haren hats hilezkorraz aseta,
izukaitz egingo dugu aurrera, bihotz
bakarra lagun, Askatasunera!



a Josu Muguruza, assassinat a Espanya
per la Llibertat d'Euzkadi

Amb el cos escampat per les muntanyes,
davallant al pregon de cada vall,
com una boira lluminosa i clara,
ve el meu País cap a la Llibertat.
Amb tots els verds que l'erba destriava,
per les blavors tan tendres de la mar,
i amb els vaixells que de la por tornaven,
ve el meu País cap a la Llibertat.
Cauran els omes en la lluita intensa
com les espigues segades del blat.
Cauran els omes sense defallença
talment gotims de raïm madurat.
Pro de la sang que els seus cossos vessaven
farem un vi novell pel nou combat,
i de la carn robada amb vida plena,
el pa suprem que ens ha de conortar.
I així, embriacs d'aquell dolor de màrtirs,
i així, nodrits del seu alè immortal,
avançarem perfectes, impertèrrits,
amb un sol cor cap a la Llibertat!





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba
traducció i adaptació de "viàtic" a l'euskara: karlos abasolo

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano elèctric i programacions
marc planells: ud
edu acedo: violí
maria asensio: violí
sabina gelma: viola

videoprojecció 2006
filmació: cristina ferrer
montatge: joan vallcorba

petita resurrecció per a la "nit estelada" de van gogh

a la Montse Masachs

No miris el color
del vent, de les estrelles,
el blau intens del bosc,
el porpra de les venes
glaçades del dolor.
No miris ara aquestes
teulades, ni tampoc
l'agulla tan esvelta
d'un campanar alterós.
Algú batega rera
de tot aquest enyor,
i en cada fil de terra,
pel vent, pel lluminós
abre de les muntanyes
viu en el nostre cor.
Com un troç de nosaltres,
com si no s'agués mort.





cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano elèctric i programacions
pol caturla: baix elèctric
marc planells: sitar

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

explicant pedres blaves (III)

RETORN A MI

La primavera del 1990 vaig tenir la primera experiència amb LSD, a Bloomington, Indiana, als Estats Units. Jo estava sortint d'un pou en que avia caigut quan la meva parella de llavors m'avia deixat en unes condicions, diguem-ne, precaries, per un amic. El dolor avia estat profund. El sentiment de frustració, també. Però ja feia uns mesos que lluitava per sobreposar-me. I gràcies al suport incondicional d'uns amics i a la seva tendresa, m'anava refent. Llavors un dia que vam sortir amb ells, en una festa a casa d'uns coneguts seus, algú em fa oferir tastar LSD. I ho vaig acceptar, per bé que algú em va dir que anés amb compte, que potser no era el millor moment. I que per prendre LSD s'avia d'estar molt bé, àltrament el viatge podia ser fatídic.

Però les coses van anar molt bé. Vaig experimentar el que, imagino, s'acostuma a experimentar en aquests casos. Però jo vaig experimentar el meu viatge com a una mort i un renaixement espiritual. Una mort de tot el que avia viscut amb la meva companya i de tot el que quedava d'ella en mi, i un renaixement del que avia quedat intacte, com amagat a les fondàries mes inextricables de l'ésser. Vaig notar com el meu cos es fonia i es dissolia en l'espai, en l'ambient, en la música. Quan vam sortir al carrer, polvisquejava. Vam caminar sota la pluja. I vaig sentir no tan sols com ara el cos es dissolia amb l'aigua, sinó que era la mateixa aigua. De dintre meu pujava un sentiment d'amor infinit cap al món, cap a la pluja, cap a tots els éssers. I tenia la sensacio que les carns no resistiren gaire l'embat d'aquest força incommensurable que m'inundava.

Quan l'endemà, em vaig llevar per anar a la feina, des de casa fins a la cafeteria de la Universitat on treballava, tenia (no ho podia aturar) la sensació de voler abraçar a totom. Al cap de pocs dies, molt pocs, per cert, vaig escriure el poema, que reflecteix aquest estat de flotació, d'estar posseït literalment per una mena de força còsmica de bondat, de compasió.

Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense el feixuc lligam de la sofrença;
lliure de tota por, de la cadena
inútil de la por, pro amb una immensa
joia madura al cor i a dins les venes,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.

Compendre-ho tot i que el tot em comprengui
i em nodreixi de l'aigua i la foguera,
del vent i el fang, de l'ànima completa
i nova de la ment en la seva drecera.

Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense la por tan vil de la prudència;
després de tot dolor i de tota pena,
vivint els mots en la claror suprema
que sols un acte just reconeix i allibera,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.



És molt possible que els primers dos versos fessin referència al que sentia per la meva anterior companya, ja que, mentre ella preparar portar-me a judici per culpar-me d'un cumul de falsedats, jo renaixia de l'infern en que avia caigut per viure "sense odi, sense fel, sense revenja,/ sense el feixuc lligam de la sofrença". L'àcid avia trencat les barreres de la por, les cadenes de la por i m'avia deixat "una immensa/ joia madura al cor i a dins les venes". La sang, també, s'avia renovat. I era com una altra sang que alimentava un altre ésser. Sentia que la confiança en mi mateix es renovava, com un pacte indissoluble amb mi mateix i per això vaig escriure que "voldria esser, en plenitud, la meva/ esperança primera de la terra".

La sensació de no tenir limits, de pertànyer a un Tot infinit i formar-ne part vívida i activa era molt punyent. Com també sentia que sense la comprensió de tot, sense comprendre les profunditats anímiques del món, la meva vida no tenia sentit. Ho vaig escriure també al poema: necessitava, volia "comprendre-ho tot i que el tot em comprengui/ i em nodreixi". No volia viure desnutrit, sense aquest nou coneixement que ara notava que m'abduïa i em feia sentir viu dins d'ell, com si "l'ànima completa/ i nova de la ment en la seva drecera" ('és a dir, en el seu nou camí) se m'endugués del tot.

És clar, que renaixia sense odi, sense fel i sense revenja. És clar que renaixia sense por. Però també sense aquella part de la por que desvirtuem i en diem prudència. La prudència no ha de ser necessàriament por. Pot ser una estratègia intel·ligent. Però en el cas del nostre país, massa sovint, hem convertit la por en prudència. I per això mateix s'ha fet un paradigma de Catalunya la sentència "que la prudència no ens faci traïdors". El poema fa referència a aquesta por, a totes les renúncies nacionals juntes, disfressades de prudència, en un intent de superar-les, de sobrevolar-les i de reinterpretar-les. Llavors, sota l'efecte alliberador de LSD creia que si els mots, les predicacions, els mitings, no van acompanyats d'una "claror suprema/ que sols un acte just reconeix i allibera", tot era una gran mentida. I jo volia deixar enrera la mentida de la por, de la prudència, però també de la xerrameca estèril que desvirtua i entela tots els actes i que fa que els actes siguin com una fumerola, desvirtuats alora per un contingut eteri, canviable, fugisser.

Retorn a mi, volia que fos un cant al renaixement interior, a la llibertat espiritual, però també a la llibertat política, en tant que la política és o auria de ser, per mi, l'acompliment a la terra dels moviments i les pulsions de l'ànima. Retorn a mi era un retorn al mes autèntic que viu i perviu de tots nosaltres.



Jordi Bilbeny

correllengua a tarragona

relk presenta pedres blaves a tarragona

avui dissabte 20 d'octubre a les 23.00h, relk presentarà el seu darrer treball pedres blaves (temps record, 2006) a la plaça del rei de tarragona, dins els actes del correllengua, compartint escenari amb roger benet i els oximorònics i amnea

entrades per la farinera

relk presenta pedres blaves a barcelona

el proper divendres 19 d'octubre, relk presentarà el seu darrer treball pedres blaves (temps record, 2006) a la farinera del clot de barcelona

pedres blaves és una recerca poètica, visual i musical a l'entorn de la llibertat ... parlem de la llibertat del record, de la llibertat sexual, de la llibertat política, de la llibertat espiritual, de la llibertat de pensament ... el tòpic diria que som lliures. tenim feina, un salari, fem vacances, fins i tot anem a votar, i en canvi, ens sentim esclaus ... és una enganyifa, ens han venut una fotocòpia adulterada, esguerrada, geperuda i coixa de la llibertat autèntica ... la nostra tasca és analitzar les pulsions emocionals i explicar-les amb cançons que oxigenin. crear petits recers on anar trampejant la vida, donar una mica de bellesa, creativitat i tendresa

19 d'octubre del 2007
a les 22.00h
farinera del clot
gran via de les corts catalanes, 837
barcelona

entrades amb descompte a atrapalo.com

tenim un parell d'entrades dobles per les definicions de llibertat més originals

albada de saó

"Oh mia patria si bella e perduta!" Nabucco

Quan el sol desvetlla
totes les muntanyes,
sobre el llit de l'alba
jo m'ajaço i prego:
que la llum ens torni a fer lliures,
que la llum ens torni a fer lliures.

Així la barca que retorna
d'un vell exili sense vida,
i veu de lluny la nova riba,
així mateix jo també prego:
que la mar ens torni a fer lliures,
que la mar ens torni a fer lliures.

Quan els ceps maduren
raïms d'esperança,
passo entre les vinyes
amb una pregària:
que la terra ens torni a fer lliures,
que la terra ens torni a fer lliures.

Així dos cossos que s'estimen
i no coneixen altra força
que la bellesa dels seus actes,
així mateix jo també prego:
que l'amor ens torni a fer lliures,
que l'amor ens torni a fer lliures.





cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

text: jordi bilbeny
música: erik satie (gnossienne n.1)

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
joan vallcorba: programacions

videoprojecció 2005
montatge: joan vallcorba

explicant pedres blaves (II)

PEDRAGENTIL

Com el nom indica, el poema està dedicat al Dolmen de Pedra Gentil. En un començament portava aquest mateix títol. Però, atès que al País Basc, hi ha una colla de dòlmens que es diuen igualment GENTILHARRI (o sigui Pedra Gentil), amb una istòria al darrera que coincideix a grans trets amb la istòria del nostre monument megalític, vaig pensar que el mot "dolmen" era redundant, a més de forà, i he acabat batejant el text amb el títol que té avui dia.

El poema, que està dedicat a qui llavors era la meva parella, l'Ure Comas, reflecteix un moment d'intimitat sexual. Amb l'Ure ens agradava visitar aquesta mena de joies pètries de l'antiguitat. Passar-hi una estona contemplant el paisatge, parlant, escrutant les pedres i intentant descobrir el perquè del seu emplaçament, del nombre de pedres, de la forma i altres curiositats per l'estil. Era una manera de deixar-nos impregnar pel lloc i, sovint, tenir la sensació que aquell antic espai sagrat ens abduïa. No cal explicar, que en certes ocasions, com la que aquí es descriu, aprofitàvem l'avinentesa per intimar una mica més.



Quan la pedra obria
la sang de la nit,
i amb la mà t'enduies
la llavor de mi,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Ara que la lluna
plena s'ha adormit
en l'escorça nua
del teu cos petit,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Entre les alzines
turgents del desig,
entre la més prima
ànima del crit,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Sempre que et despulles
terra meva endins,
i amb saliva eixugues
tots els meus confins,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Déu entre les branques
dels íbers que visc.
Mà de l'esperança:
no em deixis morir!
Per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Aquest poema reflecteix un d'aquests moments de comunió amb la meva parella i amb l'espai. Dit això, em sembla que ara, amb una mica d'atenció a les paraules i a les imatges, es pot entendre força bé el què hi dic, sense aver d'entrar en detalls i precisions, els quals em fa certa vergonya relatar. Imatges com "amb la ma t'enduies/ la llavor de mi" no volen dir res més que això: que em la mà s'enduia la meva llavor. Aquesta imatge, que culminava aquella relació sentimental, podria ser ben bé el final del text. Hi ha el sexe. Ella s'endú la llavor. I s'ha acabat tot. Però no. No és un final, el sexe, sinó un inici. La sexualitat és oberta per la nit, per la pedra (gentil) i la sang de la meva parella. Sang, cos, sexe, nit i pedra són els desvetlladors de l'energia interior, que en el meu cas, va unida al desig, però també a l'esperit. Per tant, la crida sexual és alora una crida espiritual. Per això sento que a través del crit (del crit de l'orgasme, per dir-ho clar) una part de les meves fondàries espiriutals, s'obren i deixen passar tots els jos arcaics, perduts. És tot molt ràpid. No puc aturar la imatgeria interior. Alguns cops he estat transportat a mars llunyans amb esquelets de balena surant a les platges. D'altres cops el cervell esclata, la noció del cos es perd i et sents surant en un paradís eteri de llums i formes ígnies i fosforescents. Aquesta vegada, l'energia sexual esbatanava totes les portes del temps i sentia com quelcom de mi corria a través dels boscos, sense límits interiors. En llibertat absoluta. Per això dic que "per l'udol del sexe/ torna el meu Esperit". Perquè torna, al marge de tabús, repressions, morals, creences, estereotips, escarnis i fogueres inquisitorials.

En cap moment veig el sexe com a un acte brut, baix o mesquí, del qual ens n'aguem d'amagar o avergonyir. Ja he dit que, per mi, el sexe és una forma més d'espiritualització i de presa de consciència. Una unió mística amb la parella, pero també amb tots els éssers vius de l'entorn. Per tant, he mirat que les imatges reflectissin també aquesta unió dels plànols de l'existència. El cos, no és només el cos, sinó una porció del bosc. El reflex de la pell, una carícia a la pell de la llum de la lluna. La seva saliva sobre el meu cos i sobre el meu sexe, una mena d'ungüent que sutura tots els espais i totes les esferes de l'ésser i en facilita el pas de l'un a l'altre. Les alzines, l'arbre sagrat per excel·lència dels nostres boscos, esdevenen el mateix desig. Com si l'excitació no només vingués de l'Ure, sinó de les seves formes, del dolç moviment de les branques, del miralleig de les fulles. Llavors arribo a una mena d'obertura total, una mena de quasi integració en la força del bosc i de la terra, com si Déu o l'esperit d'amor infinit m'acollís i jo alora passés a formar part d'una col·lectivitat ibèrica sense forma precisa, sense temps definit, sense espai abitable concret.

Això era l'Ure. Això era el bosc. Això era Pedragentil. Això era el que el seu amor desvetllava. Això era jo també, indefectiblement.



Jordi Bilbeny

explicant pedres blaves (I)

PETITA RESURRECCIÓ PER A LA "NIT ESTELADA" DE VAN GOGH

Jo em trobava als Estats Units (a Bloomington, a l'estat d'Indiana) fent una recerca sobre el Jesús istòric i l'adulteració del Nou Testament. Era l'any 1988.

Aquell estiu avia fet de monitor en un camp de treball al Plà de Toirigo, a la Vall de Boí, i entre les monitores hi avia la Montse Masachs, amb qui vaig establir certa amistat. I dic certa, perquè no l'he tornada a veure més. Em van quedar les ganes de tornar-la a veure, i fins i tot ens vam cartejar: una o dues cartes com a molt.

En una d'elles em va dir que se li avia mort el pare. Em va saber molt de greu, sobretot perquè ella era molt jove i no sabia com podia reaccionar. Jo llavors acabava de veure uns llibres, o comprar unes postals, sobre la pintura de Van Gogh i em va impressionar molt la "Nit Estelada". Sense saber com ni per què, es va comensar a desvetllar dins meu, que el quadre transmetia un sentit d'eternitat, de reencarnació. Els vents, el cel, els estels i les muntanyes desprenien vida pròpia. I em va semblar prou indicat enviar-li la postal d'aquest quadre, amb el poema al darrera. Diria que ho vaig fer així. Pero els anys que han passat m'ho difuminen una mica.



No miris el color
del vent, de les estrelles,
el blau intens del bosc,
el porpra de les venes
glaçades del dolor.
No miris ara aquestes
teulades, ni tampoc
l'agulla tan esvelta
d'un campanar alterós.
Algú batega rera
de tot aquest enyor,
i en cada fil de terra,
pel vent, pel lluminós
abre de les muntanyes
viu en el nostre cor.
Com un troç de nosaltres,
com si no s'agués mort.

El que li volia transmetre en el poema era força. No una força nascuda del gimnàs, sinó una força interior, arrelada a la convicció que res no mor del tot, perquè la mort només és una aparença, un canvi d'estat. Però que si sabiem veure més endins, l'ànima perdura en tot.

Per això, li dèia "no miris el color/ del vent, de les estrelles" i de tot el que en un primer cop d'ull s'abasta al quadre. Li dèia que no es quedés amb els colors i les formes de les coses, perquè estava més que convençut que "algú batega rera/ de tot aquest enyor". I quan em referia a algú, volia dir el seu pare, és clar. El seu pare en aquest cas. Però també en un sentit més general, tots aquells éssers estimats que en un moment o altre ens han deixat. Per això, li escrivia que "en cada fil de terra,/ pel vent, pel lluminós/ arbre de les muntanyes/ viu en el nostre cor". Evidentment, era un primer pas. El difunt viu en el nostre cor. I el nostre cor sempre li pot fer de posada. El record és una forma de vida. Amb aquesta afirmació volia aconseguir una mena de complicitat per a l'afirmació final, ja que si estavem d'acord que l'èsser traspassat te una forma de vida o altra en el nostre cor, també pot ser "com un troç de nosaltres,/ com si no s'agués mort".

Era aquesta la força que li volia transmetre. Aquest sentiment que va més enllà del dolor i de la frustració per la pèrdua del pare. Li volia transmetre aquesta mena de llibertat no tan sols de pensament, sinó fonamentalment, de vivència. La mort no son uns mots, no és només una icona. La mort apareix i s'endú els amics, els parents, el company, la companya, el pare o la mare. La mort forma part de la vida. Aquesta acceptació, no gens justificatòria, per cert, és la que amplia la visió de la vida, la visió del món i et fa entendre que tot i el buit aparent, hi ha una força que aglutina la vida, més enllà del que anomenem vida. Una força especial, perdurable, que venç les pors i les frustracions, perquè ens connecta no amb l'aparença fumada de les coses tangibles sinó amb les perennes.

La mort, doncs, la comprensió de la mort, des d'aquesta perspectiva d'unicitat i transmutació constant, és una forma més d'alliberament personal. El poema forma part de PEDRES BLAVES, en tant que és una manera mes de vèncer les cadenes del sofriment i aporpar-nos una via de llibertat.

Anys després, no gaires, per cert, quan vaig tornar dels Estats Units, vaig llegir les cartes que En Van Gogh va escriure al seu germà Theo (Cartas a Theo), publicades en espanyol. Vaig tenir una gran sorpresa quan vaig llegir que el mateix Van Gogh li va dir al seu germà que ell volia reflectir en aquest quadre la immortalitat i la reencarnació de les ànimes.



Jordi Bilbeny