relk al clap

bolo al clap de mataró ... amb col·laboracions ...

pol caturla al baix i contrabaix i albert almansa al clarinet ... l'anna guillem substituirà a la montse al violoncel ... a les 22.00h al clap ...



joan

galetes franklin

per les nostres terres és habitual trobar grups de versions especialitzats en un solista o conjunt, i fins i tot grups clònics d'altres grups ... ara em venen al cap els smoking stones, els please (u2), els synchronicity (the police), etc ... deixeu-me que us parli avui d'un que segur que no n'haureu sentit a parlar gaire o gens: galetes franklin ...

galetes franklin és un grup de versions d'aretha franklin on hi ha tres components de relk (maira, coqui i joan) i tres no-components de relk (mónica, ferran1 i ferran2) ... el repertori, d'una hora i mitja aproximadament, està format per una vintena llarga de clàssics que fa gairebé ja 40 anys es van fer populars en la veu de la cantant de memphis ... tenim myspace i tot ...

amb galetes, assajem alguns dimecres al matí a casa d'en coqui, a cardedeu ... dues horetes ... el temps just per fer un repàs al repertori i xerrar una estona sobre si tal local o tal altre voldran que hi anem a tocar i ens pagaran alguna cosa ... sovint, mentre toquem em ve al cap una imatge recurrent ... entro en una mena de mirall que reflecteix la imatge oposada i visualitzo un conjunt de quatre negres de memphis, ben alts, tipus jugador de basquet, amb dues cantants despampanants (també negres, eh) i amb una mitjana d'edat que supera la ratlla dels trenta anys, que tenen el curiós costum de reunir-se alguns dimecres al matí, a l'hora que la gent normal treballa, per repassar -ja se'l saben- el repertori de, per exemple la maria del mar bonet o en lluís llach ... i em poso a riure sol ... i els altres em miren i pensen: "de què riu aquest ara?" ... i jo penso: "estem tots ben sonats"

joan

primera nit a katmandú

Em desperto a tres quarts de sis de la matinada. Des de casa sento el ritme persistent i llunyà d'uns timbals. Uns cops profunds i espaiats, esmorteïts. És com el batec d'un gran ésser eteri, d'un cor invisible i benèvol que lentament et penetra i t'hi acompasses. Darrera d'ells m'arriba encara el so punyent i greu com d'un corn. Com una crida d'alerta. El primer que hi relaciono són els armats. El ritme que marquen els armats romans a les professons de setmana santa. No em puc tornar a adormir.



Realment és com una gran crida a desvetllar-se. Al desvetllament del món, de l'interior. M'assec al llit, colgat amb la flassada i em poso a fer exercicis de respiració. És cert. És la gran crida de l'alba, quan encara és tot fosc, perquè tornis al món. És l'avís que ho impregna tot de sacralitat i que t'avisa que cada gest és sagrat, que cada dia és sagrat, i que et crida a participar-hi. He estat a punt d'alçar-me, vestir-me i anar a vagar pels carrer de la ciutat. He preferit quedar-me assegut, respirant, deixant que espais de la consciència s'il·luminin amb cada inalació d'aire, recorreguent-me i reconeixent aquells àmbits de mi que estan connectats directament amb la vida, amb les pulsions transcendents del món. Ara he tingut aquesta sensació que aquí res no és gratuït. Que tot es disposa, des del primer moment que et despertes fins als darrers segons del dia, perquè tinguis la sensació que la religió i la vida són una única i mateixa cosa. No una gran enganyifa com ens han volgut vendre una colla de desinformats --que també hi és--, sinó una gran carícia. Jo experimento ara mateix la carícia. sóc plenament conscient que la vida t'ofereix aquest immens regal de viure i de fer-ho amb totes les potències de la terra. Però també ara se'm manifesta més que mai que l'espiritualitat no és un invent de quatre capellans o gurus per viure a l'esquena del poble, sinó una realitat palpable, tangible. Però no a la televisió, a les revistes, a les receptes mèdiques, als raigs ics, sinó al teu interior. Va d'interior a interior. De cor a cor, podríem dir-ne. I són aquests cors, que units en una mena de ciberespai de l'esperit, fan que el món sigui encara abitable. Que hi agi netes les grans autopistes de l'amor. Aquests timbals fan que es trenquin els murs de l'ego, i et xuclen a través del pensament i de la comprensió cap un lloc on tots els cors són un de sol. No és un àmbit poètic, literari. És un recer real. Però cal que aturis el món, les teves necessitats immediates, les il·lusions estèrils, per captar-lo. Com el llenguatge dels grans elefants. O els ultrasons. O la nostra istòria.

Aquí --em sembla-- la religió té aquest sentit, que és el sentit que deurien tenir també totes les religions. Connectar-te amb el món, connectar-te amb la vida, desvetllar-te del son d'una realitat fingida. D'una realitat que ens han volgut vendre com tota la realitat possible. I ara anem veient com només n'és una capa. Un tel de ceba. Un decorat malgirbat. Com és que els occidentals hem perdut aquest sentiment, aquesta visió, aquesta forma d'estar en el món?

Sigui com sigui, avui, desvetllar-me a Katmandú ha estat també desvetllar-me a un espai de l'esperit totalment nou per a mi. Un esperit que ho impregna tot. Aturat en cada rostre. En cada mirada. En el respecte reverencial pel gran cercle immortal de la vida.

És important estar atent. Deixar-se endur. Obrir-se.

He llegit una mica els pensaments d'un mestre de zen i, després, amb en Carles i en Manel hem sortit a esmorzar.

Jordi Bilbeny (17 de gener de 2007)

sóc un 58% com en david beckham

anem pel post 92 i encara no ens hem presentat ... aprofitarem que fa dos dies que tenim bloc a mesvilaweb (http://blocs.mesvilaweb.cat/relk) i que avui n'estrenem un altre a ritmes.cat (http://blogs.ccrtvi.com/relk.php) per fer-ho ...



hi ha alguna sorpresa, no? ... com el 71% de semblança entre la maira i el gabriel byrne, o el 57% entre en jordi i la meryl streep! ... però de debò que no entenc el meu 58% de semblança amb en david beckham ... no, no l'entenc ...

joan

la tieta assuncion no era tia de ningú

el dia 3 de gener vaig fer la primera visita de l'any a robafaves, una botiga de llibres i discos de mataró ... vaig sortir-ne amb 15 cedés sota el braç:

una caixa de 10 compactes d'astor piazzola (genial), el triple "orphans" de tom waits (encara l'estic païnt), el "viva!" de sanjosex (imprescindible ... i per cert, com millora en format cd ... o millor dit, què malament sonen els mp3) i el primer disc de conxita "amb lletra petita" ...

m'agrada ... si això és pop trist, jo puc ben dir que el meu cor s'alegra cada cop que escolta pop trist ... m'agrada també perquè em recorda a xot, sobretot a "productes de neteja" ... i xot m'agradava molt ... imagino que és per la guitarra de roger pineda, present a les dues propostes ... no ho sé ... segurament tenen altres punts en comú: sabadell, la sépia verda ... si m'he de quedar amb una cançó de conxita però, trio "llepo", que estava a la primera maqueta i que no està en aquest disc ... la jana (aviat farà tres anys), en canvi, ja fa dies que canta "la tieta assuncion no era tia de ningú, la tieta assuncion no era tia de ningú" ... i ella té molt bon ull per aquestes coses ...

joan

el dijous que mai arriba (I)

sempre porto a sobre un paper on tinc un llistat de coses pendents, coses que a mida que puc vaig fent i així les elimino de la llista ... n'hi ha alguna però, que s'eternitza i sempre que renovo el paperet la torno a apuntar ... una d'elles parla d'un dijous que mai arriba ... i és que per aconseguir el que vull he de fer una trucada a una d'aquelles persones que no hi voldries haver de parlar mai, no per res, sinó perquè tenen l'estranya capacitat de xuclar-te tota l'energia i deixar-te buit ... per bé o per mal, quan m'omplo de força i el truco no "hi és" mai ...

imagineu una pantalla de televisió dividida amb una ratlla vertical pel mig ... aquesta seria l'escena del meu culebrot ...

(jota truca per telèfon)
jota: bon dia, que s'hi pot posar el senyor "s"?
secretària u: de part de qui?
jota: d'en jota del grup "r"
secretària u: ara està reunit, fins d'aquí una horeta no sortirà
jota: doncs, d'aquí una hora tornaré a trucar, merci
secretària u: adéu

(al cap d'una hora, jota torna a trucar per telèfon)
jota: bon dia, sóc en jota de "r", que s'hi pot posar el senyor "s"?
secretària u: ha marxat i no tornarà fins la tarda
jota: molt bé, trucaré a la tarda, doncs. adéu

(per la tarda, jota torna a trucar)
jota: bon dia, sóc en jota de "r", que hi ha el senyor "s"?
secretària dos: no hi és, no vindrà fins dijous vinent. et puc ajudar en alguna cosa?
jota: bé ... imagino que ho hauria de parlar amb ell ... fa un parell d'anys vam editar un disc amb vosaltres i ara, ens agradaria recuperar el 50% de drets d'autor de les nostres cançons que us vam cedir ... volia parlar amb ell, per saber com ho hem de fer ...
secretària dos: ui, això ho hauràs de parlar amb ell
jota: ja miraré de trucar-lo dijous, doncs ... merci

joan