13 de febrer, 2006

relacions amb la discogràfica (i II)

this is the end
beautiful friend
this is the end
my only friend, the end
of our elaborate plans, the end
of everything that stands, the end
no safety or suprise, the end
i'll never look into your eyes ... again
(the end, the doors)

s'han acabat les relacions ... estem a l'espera de rebre l'anomenada 'carta de llibertat', que certifica que som lliures per signar amb una altra discogràfica (vols dir que cal?) i, sobretot, que tornem a tenir el control de la nostra obra futura ... la notícia ha sorgit d'una forma una mica inesperada, però benvinguda sigui! ...

un petit resum: el fet de guanyar el sona9 ens va portar a signar amb una discogràfica a la que mesos abans ja haviem enviat les nostres maquetes i no ens havia fet cap mena de cas ... vam signar un contracte per fer 3 discos, el primer pagat pel premi del sona9, i dos més que s'havien de fer en el termini de 4 anys... el setembre passat vam acordar amb la discogràfica que fariem el segon disc a principis del 2006 ... finalment, el 6 de febrer ens fan una oferta concreta del que estan disposats a pagar per fer el disc i ens donen la possibilitat de marxar (trencar el contracte) si no hi estem d'acord ... marxem ...

probablement aquest fet endarrerirà una mica l'enregistrament del segon disc ('pedres blaves') peró, personalment, em sento com si m'hagués tret un gran pes del damunt i uns 4 anys més jove ...

joan

9 comentaris:

Blogger relk diu...

Saps de què tinc ganes? De cantar, de posar-me davant un públic que disfruti del què se li ofereix. M'és igual si és amb relk, mamacaca o galetes franklin. Tan sols vull disfrutar i no haver de pensar si hi ha algú del qual haig d'estar pendent per a poder tirar endavant o ser una mica més feliç. Potser ens costarà trobar bolos, treure un disc... però el què sí que no farem és lamentar-nos perquè hàgim trencat un pacte que l'únic que feia era lligar-nos les ales i deixar anar una mica la corda de tant en tant i tornant-la a estirar fent-nos recular enrere cada vegada que semblava que hi havia alguna ploma amb síntomes de llibertat. El més probable és que tornem a caure en tipus de cordes semblants, però espero que cada vegada, l'aprnentatge ens faci més fàcil deslligar-ne els nusos que l'escanyaven. El món sembla que es torni boig, i en Joan diu que el boig és lliure. El món, jo crec que no és lliure. Així doncs, el món no és boig? Hi ha tantes coses que aparentment semblen d'una manera i que en la realitat no sabem ni de quin peu calcen! I hi ha tants projectes que no sabem si sortiran com un vol, que el millor és llençar-se a fer-los i que sigui el què Déu vulgui. Sinó ens quedarem amb el dubte de si realment la bogeria i la llibertat ténen quelcom a veure!De la mateixa manera que ens quedaria el dubte de si un contracte discogràfic tenia res a veure amb la llibertat del músic o no. A mi no m'agrada patir, com a ningú altre, suposo. Jo vull fer música, i si hi ha algú que cregui en ella, doncs que hi lluiti de la mateixa manera que nosaltres ho intentem. I si no hi ha ningú, doncs la lluita serà més personal i potser més feixuga, però ens en sortirem igualment. Ara tot és molt intens, punyent, dolorós i alhora gratificant. Com diu en Jordi: Sense odi, sense fel, sense revenja, sense el feixuc lligam de la sofrença; lliure de tota por, però amb una immensa joia madura al cor i a dins les venes, voldria ésser, en plenitud, la meva esperança primera de la terra...
(I si en voleu saber més... espereu al nou disc que serà una passada!)
Apa, relkis! Un petonàs de cabàs!

Maira

14 de febrer, 2006 22:32  
Blogger relk diu...

jo diria que el món està malalt ... molt malalt ... i a més és un mal malalt que no vol reconèixer la seva malaltia ... però no diria que és boig ... per mi la bogeria és una altra cosa ... per mi la bogeria, en un entorn i una societat malaltes, és molt propera a la raó... per mi la bogeria és tenir la valentia de no passar pel sedàs ... com per exemple muhammad alí que al 1967 es va negar a participar a la guerra del vietnam quan l'exèrcit americà el va cridar a files dient "a mi el vietcong no m'ha fet res" i per aquest motiu el van condemnar a 5 anys de presó i li van retirar la llicència i el títol de boxa ... segur que la gent del seu entorn li va dir "estàs boig?" ... boig o no, alí va triar el camí de la llibertat ...

joan

15 de febrer, 2006 09:46  
Blogger relk diu...

Tens raó. El món boig, no: el món es va posant malalt mica en mica. "Pos vaya malaltia más fea!" Saps què, vaig a intentar-me curar una mica més doncs. Aniré a dinar mentre faig uns encreuats, després cantaré una estoneta, repassaré quatre coros de relk i potser algun invent que m'hagi passat pel cap anteriorment. Després aniré a felicitar a un amic, en toni canta..., perquè és el seu aniversari: soparem, farem festeta i a dormir, que demà ens espera la lluna minvant per a sembrar i deixar que les nostres llavors es transformin en plantetes. També els hi cantaré perquè respirin a gust, i després m'inventaré una melodia per als cirerers, perquè quan floreixin facin la flor més bonica i ens impregnin el paissatge d'harmonia, que tot passant del blanc al vermell, ens reafirmarà un cop més la nostra connexió amb la terra.

Fins aviat, relkininus!

Maira

15 de febrer, 2006 15:18  
Anonymous Laia diu...

no passa res si s'enderrereix el proces d'enregistrament del disc ;). El comprarem igual!.
Això si... tinc ganes d'un concert vostre :p.
Petons d'una relkinia, o relkinya o relkera?juju

17 de febrer, 2006 12:34  
Anonymous vermutnegre diu...

Això no es pot aturar. M'agraden aquestes ganes de tirar endavant que teniu i les ganes de lluitar per una cosa en la que "creiem", m'incloc.

Per poc que pugui fer, compteu amb mi... aquí estarem pel què calgui.

Dani (coixinera)

19 de febrer, 2006 11:52  
Anonymous georgina diu...

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo;
l'hem de treballar,
l'hem d'anar a regar,
encara que l'ossada ens faci mal.

No somnien passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.

Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.

19 de febrer, 2006 12:33  
Anonymous georgina diu...

Mira, ara amb la Xoia se'ns ha acudit que podríeu parlar amb l'Andreas Klaus pel management, donat que aviat se quedarà al paro quan en Llach se jubili. Sort!!

19 de febrer, 2006 13:42  
Blogger relk diu...

gràcies pel suport laia, dani, georgina, ricard (que no ha escrit aquí però ens ha trucat) i víctor (que tampoc ha escrit però ens va visitar dijous passat) ... prenem nota de totes les idees i els oferiments ...
laia, el divendres 10 de març actuem a mataró crec que a la plaça de can xammar ... salut!

joan

21 de febrer, 2006 01:25  
Anonymous Pep diu...

Joan, Jordi, Maira, Montse, Coqui. Endavant. Potser ara comença relk, des de la llibertat. Som-hi!

Pep

28 de febrer, 2006 20:22  

Publica un comentari a l'entrada

<< relk.blogspot.com