02 de novembre, 2005

la prova concloent que el quixot va ser escrit en català

Entre les infinites catalanades, catalanismes i errors de traducció que hi ha al Quixot que ens remeten a un original català perdut, hi ha una frase especialment significativa i reveladora que només té sentit si En Servent va escriure la seva novel·la en català.
Es dóna a la segona part, al capítol LXXI, quan el Gran Sonat castellà, després de recuperar la raó a Barcelona, torna al seu poble amb En Sanxo, tot fent-la petar.Cap a les darreries del capítol, entren a parlar de pintura i comenten:
“–Yo apostaré –dijo Sancho– que antes de mucho tiempo no ha de haber bodegón, venta ni mesón o tienda de barbero donde no ande pintada la historia de nuestras hazañas; pero querría yo que la pintasen manos de otro mejor pintor que el que ha pintado a estas.
–Tienes razón, Sancho –dijo don Quijote–, porque este pintor es como Orbaneja, un pintor que estava en Úbeda, que cuando le preguntaban qué pintaba, respondía: «Lo que saliere»; y si por ventura pintaba un gallo, escribía debajo: «Este es gallo», porque no pensasen que era zorra. De esta manera, me parece a mi, Sancho, que debe de ser el pintor o escritor, que todo es uno, que sacó a luz la historia de este nuevo don Quijote [referit a l’edició catalana amb pseudònim] que ha salido: que pintó o escribió lo que saliere; o habrá sido como un poeta que andaba los años pasados en la corte, llamado Mauleón, el cual respondía de repente a cuanto le preguntaban, y preguntándole uno que qué quería decir «Deum de Deo», respondió: «De donde diere»”.
Com es pot observar a ull nu, l’explicació no té, ni remotament, res a veure amb la sentència llatina. En Rico, curador de l’edició, a la nota corresponent al text, explica que “la traducció «al so» de les paraules del Credo era un acudit tradicional”. És a dir, que es tracta d’una traducció fonètica. Però en castellà, la traducció també és inviable. Des de quan “De donde diere” es pot despendre de “Deum de deo”? Llevat del DE de DEUM i de DE DONDE, i d’un arcaic com desusat dialectalisme ONDE, no hi ha més afinitat possible. Llavors, com és que el poeta Mauleon, dóna la resposta que dóna?
El desllorigament d’aquest enigma fònic només és possible si el Quixot era escrit en català. Una orella catalana interpretaria “al so” el DEUM DE DEO, així: DE UMDE/UNDE DEU. I així hauria d’haver quedat escrit a la novel·la.
Tot i que en català normatiu el DONDE castellà és ON, hi ha una variant popular, escrita així fins a la normalització fabriana, que és ONT i que fa, en la llengua parlada, les variants ONTE i ONDE. L’Alcover-Moll inclús recull la forma UNT en un document de 1385, que fa: “Là unt los serà vist fahedor”.
Per En Coromines, “és molt estesa una pronúncia ont davant mots que comencen en vocal (ont és,? ont era?, ont havies anat?, d’ont ha vingut?)”. I afegeix que “en certs llocs del País Valencià corren formes com ande o ònde amb una o molt oberta, que són deformacions rústiques o vulgars d’aon”. Per acabar reblant, per raó de la generalització del fenomen, que “tals formes es poden sentir en certs altres llocs també a la zona occidental”.
És, per tant, una variant estesa al llarg de tota la Nació. Al Maresme és molt habitual sentir a dir UNTE VAS?, UNTE VIUS?, UNTE ho fan?, per ON VAS?, ON VIUS?, ON HO FAN? La força del mot és tanta, la seva sonoritat tan personal i la variant fònica tan especial, que, fins i tot, jo mateix l’he emprada en algun text literari i poètic.
I, si bé és cert, com he dit, que el castellà també té els dialectalismes OND i ONDE, com un relicte totalment medievalitzat, el DEO final no es correspon en cap cas amb el verb DAR i, menys encara, amb el DIERE que aporta el text serventí.
Ara, doncs, amb això en ment, podem tornar-nos a encarar amb el DEUM DE DEO i segmentar-lo així: DE UMDE DEO. I no costa gaire de traduir “a l’orella”: DE UNDE DEU. O, en català normatiu, D’ON DEU o D’ON DONEU.
La traducció literal catalana també mantindria la possibilitat de traduir el DEU final per una acció del verb DEURE, però, llavors, no s’avindria amb l’explicació castellana del DIERE. Per la qual cosa l’única opció que ens resta és la del DEU = DONEU. I amb aquest antecedent, i només amb aquest, escrit en català, tindria sentit l’explicació que donava En Mauleon i que apareix en castellà al Quixot: DE DONDE DIERE.
DE DONDE DIERE és, doncs, la truaducció inevitable d’un DE UNDE DEU.
Amb la qual cosa em sembla més que provat que la redacció primigènia del Quixot havia de ser en català i que aquesta era la llengua materna d’un Cervantes, que en realitat era, lògicament, un Servent.

Jordi Bilbeny

(Per més informació sobre la catalanitat d'en Cervantes/Servent vegeu http://www.histocat.com/)

7 comentaris:

Anonymous Marc diu...

That's simply ridiculous.

I'm not spanish, and I love Catalan culture, but I think that what you write makes no sense.

OK, this story of "DEUM DE DEO" is interensting, but you cannot say that it is
"més que provat que la redacció primigènia del Quixot havia de ser an catalá".

Come on, if you really want to defend catalan culture, be serious.

Marc
(I apologize, I'm learning, but I'm still not able to write catalan)

02 de novembre, 2005 16:44  
Anonymous Anònim diu...

Hola Marc, crec que a http://www.histocat.com en Jordi exposa més arguments que aquest per demostrar que la primera edició del Quixot podria haver estat escrita en català.Ànims amb la llengua i fins aviat.


Albert.

04 de novembre, 2005 10:06  
Anonymous Georgina diu...

jo ho trobo molt lògic Jordi. A l'Empordà també fem servir això de l'unte vas?, d'onte véns? unte niràs?...endavant amb la recerca, qui sap quantes coses més ens han falsejat, i encara que mai no se'ns reconegui, naltros sabrem la veritat. Petons,
Georgina

05 de novembre, 2005 23:28  
Anonymous J.P.B. diu...

Vet aquí una bona refutació d'aquest article:

http://oreneta.com/kalebeul/2005/11/30/refutation-of-bilbenys-conclusive-proof-that-quijote-was-written-in-catalan/

Quant a les tesis d'en Bilbeny, en general, no me les crec. Però aquesta que Cervantes era català i va escriure el Quixot en aquesta llengua és senzillament ridícula.

Les tirallongues de "catalanades, catalanismes i errors de traducció" amb què Bilbeny vol sustentar les seves tesis només proven que ell no té idea de castellà ni sap usar el diccionari.

09 de gener, 2006 10:20  
Anonymous Anònim diu...

Que unte sea la prueba definitiva de que el Quijote se escribió en catalán es ridícula. Soy manchego y le puedo asegurar que la expresión "onde" se emplea aún, aunque sea un arcaismo y un vulgarismo. El Quijote está plagado de arcaismos simplemente porque se escribió en el s. XVII y, aunque el catalán haya cambiado poco desde entonces, el castellano lo ha hecho, y mucho. Además, D. Quijote habla constantemente con los giros que ha aprendido en los libros de caballerías. Por ejemplo, la segunda persona del plural -i.e. quisiéredes- no se usaba ya en el tiempo de Cervantes.

Sr. Bilbeny, siga usted buscando (hay miles de premios). Cualquier día llegará a la conclusión de que Kirkegaard era de Banyoles, o que Proust en realidad, comía de pequeño madalenas del Mauri.

29 de juny, 2006 13:34  
Anonymous Jeipi diu...

LA PROVA CONCLOENT QUE EL QUIXOT NO ÉS CAP TRADUCCIÓ

Mireu quina cosa més curiosa es llegeix al començament del capítol LIII de la segona part del Quixot:

«Pensar que en esta vida las cosas della han de durar siempre en un estado es pensar en lo escusado; antes parece que ella anda todo en redondo, digo, a la redonda: la primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua.»

Si el text només digués “verano”, no passaria res; si només digués “estío”, alguns ho adduirien com una altra “catalanada” que “provaria” que l’obra és una traducció. Però no: hi ha les dues paraules, l’una després de l’altra, i l’autor no les tracta pas com a termes sinònims.

Com és que Cervantes esmenta aquí cinc estacions quan l’any només en té quatre? Doncs, segurament, perquè no es refereix al calendari astronòmic, sinó a un calendari agrícola vigent a Castella en el seu temps que dividia l’any d’una altra manera.

En llatí els noms de la primavera i l’estiu eren “ver” i “aestas”, respectivament, que per adjectivació van donar “verarum tempus” i “aestivum tempus”. En una etapa posterior el començament del bon temps es va designar amb el sintatga “prima vera” (avui aglutinat en un sol mot), i el “veranum” va passar a significar un temps de transició entre les dues estacions antigues; hi havia, doncs, tres estacions curtes en un semestre: aquesta era la distribució que es mantenia al segle XVII, quan Cervantes va escriure les seves obres. En el castellà actual el “verano” s’ha desplaçat encara més fins a cobrir l’antiga “aestas”, les estacions tornen a coincidir amb l’any astronòmic i “estío” ha perdurat com un sinònim entre culte i dialectal de “verano”, que és el terme estàndard.

Ara bé, el “veranum” no ha deixat cap rastre en el lèxic català, tot i que s’hi manté la primavera, i l’estació més càlida sempre se n’ha dit “estiu”. Per això, un text castellà que distingeixi entre el “verano” i l’”estío” de cap manera no pot ser una traducció d’un original català, i la conclusió és que el Quixot va ser escrit en castellà, com s’ha acceptat sempre.

26 d’octubre, 2006 14:15  
Anonymous lluís Mª Mandado diu...

Sr. Jeipi, podria explicar també com es que la primavera segueig l'estiu...?, a Catalunya va al revés, els Castellans sempre portant la contra. si algú escriu de fets que imagina en un altre país, no pot pas posar topics i tipismes d'allà?, i si ho fà ja li donen la nacionalitat d'allà?

03 de maig, 2007 00:10  

Publica un comentari a l'entrada

<< relk.blogspot.com