21 de novembre, 2005

com un núvol lleuger (XV)

IMITANT "LLUM DE PRIMAVERA" DE TXANG TZU-IÉ [Su Tung-Po]

Ja a casa tornat, jubilat de servei que prestaves,
t'has tret del damunt de l'espatlla les coses feixugues.
El que abans posseïres, gairebé tot ja va malmenar-se.
I et queda només la teva refinada alegria.

Abans demanaves vacances per anar a menjar créixens.
No fa gaire, un poema escrivies lloant l'estimada.
No reses, però sempre estàs sa i amb bon aire
car vas néixer robust i el destí et preparà llarga vida.
Que els teus escrits el món no veiés procuraves,
però a penes podria amagar-se la fama que et donen els versos.
Omples el vas i a les galtes et surt una rosa;
esculpint-lo treballes el vers i li ve una perfecta harmonia.
Com que has volgut, talment una closca de cargol, una casa menuda,
tens clar l'esperit i res el teu cor no engavanya.

A desgrat dels teus anys, la vista et brilla, segura:
i fas lletres petites com el cap d'una mosca.
Oh, prou haurà de venir-te un somriure
pensant que has passat sense dany tanta mena de canvis.
Pel que fa a mi, també estic en calma,
tant si m'és avinent com hostil la fortuna.
Els dies compto amb els dits, i ara penso
que aquest vent de llevant ja no podrà durar gaire.
Ja gairebé amb el seu cant el cucut la primavera rebutja.



Com un núvol lleuger, recital musicat de versions de Marià Manent de poesia xinesa; amb textos seleccionats per Jordi Malé i recitats per Pere Anglas, i música composta per Joan Vallcorba i interpretada per Rut Costa a la flauta travessera i Joan Vallcorba al piano. Presentat a la Societat Cultural Sant Jaume, de Premià de Dalt, el 19 de setembre de 1998. Posteriorment representat al Teatre Lliure de Barcelona (Lliure de Gràcia), dins el cicle «Paraula de poeta», el dia 28 d’octubre de 2002.

joan

19 de novembre, 2005

música a mataró

des del dijous 3 de novembre s'està enregistrant al teatre del casal aliança de mataró un disc ben curiós de nom provisional 'les cançons de mataró' ... la idea és donar vida i una sonoritat actual a les cançons de tradició oral recollides a mataró per joan tomàs i esteve albert en la missió de recerca de 1932-33 per a l'obra del cançoner popular de catalunya ...
quan dic que serà un disc ben curiós ho dic de debó ... he tingut la sort d'assistir a l'enregistrament de totes les cançons en qualitat de productor i us puc ben assegurar que serà un disc amb una varietat estilística que sorprendrà a més d'un ...
per l'estudi del teatre han passat: en jaume arnella en col·laboració amb un quintet de jazz, el tenor josep fadó, la rumbeta catalana de paté de ron, un grup de grallers, un parell de grups de flabiols, el folk-rock de la coixinera, el cantautor genís mayola, la música andina de napay amuyky, la doble col·laboració entre la coral la nota i l'agrupació musical de maresme, i la col·laboració de relk amb la coral primavera per la pau ... i encara falta enregistrar la música celta de dealan i afegir tres enregistraments que no es fan al teatre del casal ... déu n'hi do ...
pel que fa a l'enregistrament de relk, vam comptar -a banda de la participació de primavera per la pau- amb les col·laboracions de pol caturla (gertrudis) al baix elèctric, marc planells (terrae ignota gharana) al llaüt, i víctor plana (mister face) a la flauta travessera ...
si tot surt com està previst podreu escoltar aquest disc a partir del 20 de desembre i es farà una presentació al mateix teatre on s'està enregistrant el dijous 22 de desembre cap a les 20.00h ...
aquí teniu una foto d'en coqui i en pol enregistrant la seva part de la cançó que interpreta relk al disc: 'don joan i don ramon, les vint-i-nou llançades' ...
en coqui i en pol treballant
joan

09 de novembre, 2005

com un núvol lleuger (XIV)

RECORDANT L'ESTIMADA [Príncep Li Txien]

Ja no alena perfum la flor de lotus,
les fulles de maragda s'han marcit.
Aquest vent de ponent escampa la tristesa
damunt l'aigua arrissada i verda. Decandit
tot, amb els anys, em sembla
i em caldrà cloure els ulls, sense delit.

Amb la pluja de seda, teixits van els meus somnis
lluny, a la terra on canta el gall més matiner.
Solitari, amb la flauta de jade feia música,
però el fred de les notes glaçava el meu recer.
Amb tristesa i amb llàgrimes,
recolzat, en silenci, al balcó m'estaré.



Com un núvol lleuger, recital musicat de versions de Marià Manent de poesia xinesa; amb textos seleccionats per Jordi Malé i recitats per Pere Anglas, i música composta per Joan Vallcorba i interpretada per Rut Costa a la flauta travessera i Joan Vallcorba al piano. Presentat a la Societat Cultural Sant Jaume, de Premià de Dalt, el 19 de setembre de 1998. Posteriorment representat al Teatre Lliure de Barcelona (Lliure de Gràcia), dins el cicle «Paraula de poeta», el dia 28 d’octubre de 2002.

joan

02 de novembre, 2005

la prova concloent que el quixot va ser escrit en català

Entre les infinites catalanades, catalanismes i errors de traducció que hi ha al Quixot que ens remeten a un original català perdut, hi ha una frase especialment significativa i reveladora que només té sentit si En Servent va escriure la seva novel·la en català.
Es dóna a la segona part, al capítol LXXI, quan el Gran Sonat castellà, després de recuperar la raó a Barcelona, torna al seu poble amb En Sanxo, tot fent-la petar.Cap a les darreries del capítol, entren a parlar de pintura i comenten:
“–Yo apostaré –dijo Sancho– que antes de mucho tiempo no ha de haber bodegón, venta ni mesón o tienda de barbero donde no ande pintada la historia de nuestras hazañas; pero querría yo que la pintasen manos de otro mejor pintor que el que ha pintado a estas.
–Tienes razón, Sancho –dijo don Quijote–, porque este pintor es como Orbaneja, un pintor que estava en Úbeda, que cuando le preguntaban qué pintaba, respondía: «Lo que saliere»; y si por ventura pintaba un gallo, escribía debajo: «Este es gallo», porque no pensasen que era zorra. De esta manera, me parece a mi, Sancho, que debe de ser el pintor o escritor, que todo es uno, que sacó a luz la historia de este nuevo don Quijote [referit a l’edició catalana amb pseudònim] que ha salido: que pintó o escribió lo que saliere; o habrá sido como un poeta que andaba los años pasados en la corte, llamado Mauleón, el cual respondía de repente a cuanto le preguntaban, y preguntándole uno que qué quería decir «Deum de Deo», respondió: «De donde diere»”.
Com es pot observar a ull nu, l’explicació no té, ni remotament, res a veure amb la sentència llatina. En Rico, curador de l’edició, a la nota corresponent al text, explica que “la traducció «al so» de les paraules del Credo era un acudit tradicional”. És a dir, que es tracta d’una traducció fonètica. Però en castellà, la traducció també és inviable. Des de quan “De donde diere” es pot despendre de “Deum de deo”? Llevat del DE de DEUM i de DE DONDE, i d’un arcaic com desusat dialectalisme ONDE, no hi ha més afinitat possible. Llavors, com és que el poeta Mauleon, dóna la resposta que dóna?
El desllorigament d’aquest enigma fònic només és possible si el Quixot era escrit en català. Una orella catalana interpretaria “al so” el DEUM DE DEO, així: DE UMDE/UNDE DEU. I així hauria d’haver quedat escrit a la novel·la.
Tot i que en català normatiu el DONDE castellà és ON, hi ha una variant popular, escrita així fins a la normalització fabriana, que és ONT i que fa, en la llengua parlada, les variants ONTE i ONDE. L’Alcover-Moll inclús recull la forma UNT en un document de 1385, que fa: “Là unt los serà vist fahedor”.
Per En Coromines, “és molt estesa una pronúncia ont davant mots que comencen en vocal (ont és,? ont era?, ont havies anat?, d’ont ha vingut?)”. I afegeix que “en certs llocs del País Valencià corren formes com ande o ònde amb una o molt oberta, que són deformacions rústiques o vulgars d’aon”. Per acabar reblant, per raó de la generalització del fenomen, que “tals formes es poden sentir en certs altres llocs també a la zona occidental”.
És, per tant, una variant estesa al llarg de tota la Nació. Al Maresme és molt habitual sentir a dir UNTE VAS?, UNTE VIUS?, UNTE ho fan?, per ON VAS?, ON VIUS?, ON HO FAN? La força del mot és tanta, la seva sonoritat tan personal i la variant fònica tan especial, que, fins i tot, jo mateix l’he emprada en algun text literari i poètic.
I, si bé és cert, com he dit, que el castellà també té els dialectalismes OND i ONDE, com un relicte totalment medievalitzat, el DEO final no es correspon en cap cas amb el verb DAR i, menys encara, amb el DIERE que aporta el text serventí.
Ara, doncs, amb això en ment, podem tornar-nos a encarar amb el DEUM DE DEO i segmentar-lo així: DE UMDE DEO. I no costa gaire de traduir “a l’orella”: DE UNDE DEU. O, en català normatiu, D’ON DEU o D’ON DONEU.
La traducció literal catalana també mantindria la possibilitat de traduir el DEU final per una acció del verb DEURE, però, llavors, no s’avindria amb l’explicació castellana del DIERE. Per la qual cosa l’única opció que ens resta és la del DEU = DONEU. I amb aquest antecedent, i només amb aquest, escrit en català, tindria sentit l’explicació que donava En Mauleon i que apareix en castellà al Quixot: DE DONDE DIERE.
DE DONDE DIERE és, doncs, la truaducció inevitable d’un DE UNDE DEU.
Amb la qual cosa em sembla més que provat que la redacció primigènia del Quixot havia de ser en català i que aquesta era la llengua materna d’un Cervantes, que en realitat era, lògicament, un Servent.

Jordi Bilbeny

(Per més informació sobre la catalanitat d'en Cervantes/Servent vegeu http://www.histocat.com/)