per què pedres blaves?
Pedres Blaves és una visió. Un territori de la ment, que s’obre per donar vida i sentit a les idees, a les pulsions del cor, als éssers eteris. Pedres Blaves és el món que s’amaga incombustible dessota les vibracions del món de la matèria. És el món de la llibertat personal, del sexe alliberador, de l’amor constructiu, de la força viva i vivificadora del dolor, de la pau perenne i palpable, de la independència política. Pedres Blaves és el recer dels recers. El germen primigeni, l’estany primer, la primera de les terres. No és un somni, no és una il·lusió. Pedres Blaves sóc jo. Són els abismes lluminosos de cadascun de nosaltres, les esquerdes florides de la carn. Pedres Blaves és l’ésser on recorro per trobar sentit, per donar-me sentit a mi i al món. És l’aire que respiro i domino i neteja els camins. Pedres Blaves és la mutació, el canvi, el pas d’un cos a un altre cos, l’encarnació interminable, l’encavalcament dels mons. Pedres Blaves és l’expandiment de l’esperit, les espores escampades del coneixement. És la comprensió, és el gran ull, és l’amanyac infinit, és el perdó. És la voluntat de ser. De ser com sóc, de ser com som, units en un mateix espai, en un mateix color, en una sola aigua, en una sola pedra. En una pedra viva. Pedres Blaves és tot.
Jordi Bilbeny (30-03-2006 11:15h)
Em sembla perfecte! Així doncs, pedres blaves seria la visió que jo necessito per trobar la tranquil.litat interior, oi? Pedres blaves apareix en instants curts de la vida que et fan sentir més clarament, profundament i amb sentit que en tota una vida sencera, crec. Podria ser la maduresa de l'ésser davant tots els seus aprenentatges? Podria ser el fet de notar i sentir que tot allò que et defineix com a persona i ésser en contacte amb totes les possibles variables del món i de les profunditats de l'ànima, es posa a lloc i n'esdevé el sentit de l'existència? Vaig per bon camí, Jordi? Si realment és així, no saps la sort que tens d'haver trobat les teves pedres blaves! Bfffff! Sento les pedres blaves com si es tractés de posar-ho tot a lloc, tot en moviment coordinat i en harmonia. Tot hi és present i tot és on és perquè allí és on ha d'estar. Tot es relaciona en sí mateix: petites partícules úniques que conformen un tot perfecte. Però perquè tothom pugui veure les pedres blaves, necessitem ser curiosos, tenir un esperit lluitador i investigar sobre allò que ens manté inquiets, oi? Vaja, que hauríem de ser més constants en les nostres inquietuds, tal i com ho fas tu, i no deixar-ho tot a mitges. No se si aquesta vegada em veuria capaç de cantar unes pedres blaves! Suposo que imaginar-te-les no és el mateix que visionar-les! Pedres blaves em queda aprop i molt lluny alhora! Per poder transmetre bé el què dius, el meu viatge cap a les profunditats i la meva experiència vital, hauria d'anar a moltes més revolucions de les que em sento capaç! La velocitat en la que tu vas, i l'instint i visions que tu tens per a les coses, jo ho tinc mig adormit. Es desperta poc a poc, però costa! Tu ets espavilat! Jo... ho sóc força menys! Però vaja, sort que hi ha espavilats al meu voltant que encara són capaços d'il.lusionar-nos i, a través de la curiositat, de fer-nos-en més, d'espavilats. Bé, continuarem parlant-ne. Pedres Blaves és un terme complexe per la societat d'avui dia, però cal que algú la porti a la consciència i faci recordar o descobrir que existeix un tot relacionat en sí mateix que ens pot fer l'existència menys feixuga, que implica la llibertat com a principi vital. Així doncs, les teves paraules, la música d'en Joan i la veu de relk, potser no faran obrir els ulls al món mundial, però en el cas que una sola persona es submergís en el nostre treball, em sentiria implicada en part de la història, i això seria fantàstic! S'evidenciaria encara més, dins meu, que "la història la fem junts" (per cert, aquesta va ser una frase que va causar molta espectativa. Va ser commovedor, en la presentació del llibre, que ens fecis sentir implicats en una cosa tan gegantinament important com és la història)! Parles tant bé! I sembla que ho tinguis tan clar, tot el què dius! Em sembla que sóc mig fan teva! Què et sembla? Bé, ens veiem per aquí o per allà! Que tinguis un bon cap de setmana.
Mai (31-03-2006 19:59h)
Exacte, Maira: la istòria ets tu. No és que jo ho vulgui fer-t'ho creure. És que és així: la istòria sóc jo. Ets tu. És cadascú de nosaltres. Sense nosaltres no hi auria istòria. És impepinable! I en aquest mateix sentit, les Pedres Blaves també som tots, i, per tant, també ets tu. No importa a la velocitat que vagis. Tu ets una gran pedra blava. L'important és la consciència del fet, oi? Ésser és néixer? És tenir les cames llargues? És ser ros? Portar sabates esbotzades? Portar-ne, tan sols? És ser ome o ser dona? Ésser és això: ser i estar. Però cal ser quelcom i estar en algun lloc. Un peix mort, també és alguna cosa, però el corrent se l'endú. Maira: comença a creure en tu. Comença a fer els teus grans passos. No et vegis com una cosa petita, minúscula, perduda en un llogarret del Maresme. No hi ha llogarrets, ni éssers petits. Hi ha consciències i fets. He conegut gent anònima immensa, incommensurable. Interiorment infinits. Deixa de tenir-te en excés de consideració, la qual cosa fa, massa sovint, que no facis el que has de fer, perquè donem més importànica a la opinió dels altres, és a dir, al món, que a nosaltres mateixos. No importa el que passi: fes el que sents. No importa si plou: fes el que sents. No importa si neva: fes el que sents. Perquè o fas o ets fet. Abans deien o fots o et foten. Jo no ho veig del tot així. Jo més aviat diria o construeixes o ets construït. O t'expandeixes o ets abduït. O dónes sentit o te'l donen. Sí, crec que amb Pedre Blaves, diem moltes coses. I tu n'ets una part important. Pedres Blaves és com el món. Com el nostre món secret. Però el nostre. El que volem. El que sentim. Pel qual jo donc la meva vida. Visc la meva vida. Pedres Blaves també ets tu. No importa la velocitat. Fes. Ja trobaràs el camí. Perquè de vegades no hi ha camí. El camí el fem. Hi ha poques certes. Però aquesta n'és una. La vida, la fem vivint. Cal donar-li sentit. Amb Pedres Blaves, estic convençudíssim que li donarem sentit. Que tu li donaràs sentit. I et donaràs sentit a tu mateixa. Fes i prou. I tot caurà pel seu propi pes.
Un petonàs. I és poc! Per cert, la salsa dels calçots, di-vi-na!
Jordi Bilbeny (05-04-2006 19:02h)
Jordi Bilbeny (30-03-2006 11:15h)
Em sembla perfecte! Així doncs, pedres blaves seria la visió que jo necessito per trobar la tranquil.litat interior, oi? Pedres blaves apareix en instants curts de la vida que et fan sentir més clarament, profundament i amb sentit que en tota una vida sencera, crec. Podria ser la maduresa de l'ésser davant tots els seus aprenentatges? Podria ser el fet de notar i sentir que tot allò que et defineix com a persona i ésser en contacte amb totes les possibles variables del món i de les profunditats de l'ànima, es posa a lloc i n'esdevé el sentit de l'existència? Vaig per bon camí, Jordi? Si realment és així, no saps la sort que tens d'haver trobat les teves pedres blaves! Bfffff! Sento les pedres blaves com si es tractés de posar-ho tot a lloc, tot en moviment coordinat i en harmonia. Tot hi és present i tot és on és perquè allí és on ha d'estar. Tot es relaciona en sí mateix: petites partícules úniques que conformen un tot perfecte. Però perquè tothom pugui veure les pedres blaves, necessitem ser curiosos, tenir un esperit lluitador i investigar sobre allò que ens manté inquiets, oi? Vaja, que hauríem de ser més constants en les nostres inquietuds, tal i com ho fas tu, i no deixar-ho tot a mitges. No se si aquesta vegada em veuria capaç de cantar unes pedres blaves! Suposo que imaginar-te-les no és el mateix que visionar-les! Pedres blaves em queda aprop i molt lluny alhora! Per poder transmetre bé el què dius, el meu viatge cap a les profunditats i la meva experiència vital, hauria d'anar a moltes més revolucions de les que em sento capaç! La velocitat en la que tu vas, i l'instint i visions que tu tens per a les coses, jo ho tinc mig adormit. Es desperta poc a poc, però costa! Tu ets espavilat! Jo... ho sóc força menys! Però vaja, sort que hi ha espavilats al meu voltant que encara són capaços d'il.lusionar-nos i, a través de la curiositat, de fer-nos-en més, d'espavilats. Bé, continuarem parlant-ne. Pedres Blaves és un terme complexe per la societat d'avui dia, però cal que algú la porti a la consciència i faci recordar o descobrir que existeix un tot relacionat en sí mateix que ens pot fer l'existència menys feixuga, que implica la llibertat com a principi vital. Així doncs, les teves paraules, la música d'en Joan i la veu de relk, potser no faran obrir els ulls al món mundial, però en el cas que una sola persona es submergís en el nostre treball, em sentiria implicada en part de la història, i això seria fantàstic! S'evidenciaria encara més, dins meu, que "la història la fem junts" (per cert, aquesta va ser una frase que va causar molta espectativa. Va ser commovedor, en la presentació del llibre, que ens fecis sentir implicats en una cosa tan gegantinament important com és la història)! Parles tant bé! I sembla que ho tinguis tan clar, tot el què dius! Em sembla que sóc mig fan teva! Què et sembla? Bé, ens veiem per aquí o per allà! Que tinguis un bon cap de setmana.
Mai (31-03-2006 19:59h)
Exacte, Maira: la istòria ets tu. No és que jo ho vulgui fer-t'ho creure. És que és així: la istòria sóc jo. Ets tu. És cadascú de nosaltres. Sense nosaltres no hi auria istòria. És impepinable! I en aquest mateix sentit, les Pedres Blaves també som tots, i, per tant, també ets tu. No importa a la velocitat que vagis. Tu ets una gran pedra blava. L'important és la consciència del fet, oi? Ésser és néixer? És tenir les cames llargues? És ser ros? Portar sabates esbotzades? Portar-ne, tan sols? És ser ome o ser dona? Ésser és això: ser i estar. Però cal ser quelcom i estar en algun lloc. Un peix mort, també és alguna cosa, però el corrent se l'endú. Maira: comença a creure en tu. Comença a fer els teus grans passos. No et vegis com una cosa petita, minúscula, perduda en un llogarret del Maresme. No hi ha llogarrets, ni éssers petits. Hi ha consciències i fets. He conegut gent anònima immensa, incommensurable. Interiorment infinits. Deixa de tenir-te en excés de consideració, la qual cosa fa, massa sovint, que no facis el que has de fer, perquè donem més importànica a la opinió dels altres, és a dir, al món, que a nosaltres mateixos. No importa el que passi: fes el que sents. No importa si plou: fes el que sents. No importa si neva: fes el que sents. Perquè o fas o ets fet. Abans deien o fots o et foten. Jo no ho veig del tot així. Jo més aviat diria o construeixes o ets construït. O t'expandeixes o ets abduït. O dónes sentit o te'l donen. Sí, crec que amb Pedre Blaves, diem moltes coses. I tu n'ets una part important. Pedres Blaves és com el món. Com el nostre món secret. Però el nostre. El que volem. El que sentim. Pel qual jo donc la meva vida. Visc la meva vida. Pedres Blaves també ets tu. No importa la velocitat. Fes. Ja trobaràs el camí. Perquè de vegades no hi ha camí. El camí el fem. Hi ha poques certes. Però aquesta n'és una. La vida, la fem vivint. Cal donar-li sentit. Amb Pedres Blaves, estic convençudíssim que li donarem sentit. Que tu li donaràs sentit. I et donaràs sentit a tu mateixa. Fes i prou. I tot caurà pel seu propi pes.
Un petonàs. I és poc! Per cert, la salsa dels calçots, di-vi-na!
Jordi Bilbeny (05-04-2006 19:02h)
penjat per relk a les 10:07
0 comentaris
