el lazarillo de tormes va ser escrit en català

D’uns anys ençà s’han publicat tot un seguit d’estudis del professor Francisco Calero que atribueixen a En Joan Lluís Vives l’autoria del Lazarillo de Tormes. Amb una profusió de comparacions i paral·lelismes entre els temes i girs lingüístics que apareixen al Lazarillo de Tormes i a les obres d’En Vives, l’autor arriba a la conclusió que l’obra anònima castellana té totes les característiques lèxiques, d’estil i de pensament del filòsof valencià.
Sense voler-me decantar del tot pels resultats d’En Calero, car l’estudi paremiològic si bé és prou aproximatiu, no és mai per ell sol definitiu, atès que podria donar-se que entre un grup d’escriptors molt pròxims ideològicament, políticament i socialment es fessin servir idees i girs semblants, sí que em sembla rellevant i transcendental l’afirmació de fer-lo un autor català.
El nombre ingent de catalanades, catalanismes, girs lingüístics i rastres sintàctics catalans que es poden detectar al text del Lazarillo amb una simple lectura fan esfereir. En Calero només en cita uns quants. Però, darrerament, l’Alejandro Sendra n’ha fet un estudi molt valuós que s’ha donat a conèixer des de la pàgina web de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (HistoCat.cat) i que és a l’abast de tothom.
Sorprèn també que En Joan Timoneda, a la seva adaptació dels Menenmos Plaute, del 1559, ja parli del Lazarillo de Tormes com un personatge cèlebre i com un referent ben natural de la cultura valenciana de l’època. Tant és així, que en aquesta obra introdueix com a personatges un metge anomenat Averrois i el seu criat Lazarillo. A l’escena XII, l’Averrois afirma del seu criat que “es el más agudo rapaz del mundo y es hermano de Lazarillo de Tormes, el que tuvo trezientos y cincuenta amos”.
A més a més, al llibre del Lazarillo hi ha una referència explícita a València, a les seves fruites característiques, a la conquesta catalana de l’illa de Gerba, a Ferran el Catòlic, i s’hi entreveu la revolta dels agermanats, car el pare d’En Llàtzer “patí persecució per la justícia”, raó per la qual “estava desterrat”. I a tot plegat hi hem d’afegir, per torna, una sèrie de topònims que tenen el paral·lel en la geografia valenciana o que s’hi identifiquen del tot. Així, hom podria comparar Tormes amb Tormos, amb l’agreujant que el Tormes castellà no és cap vila i que l’autor ens diu que “el meu naixement fou dins del riu Tormes”. Llavors, com que En Llàtzer no és un peix, em sembla de fàcil inferir que el mot riu és una interpolació i que, com tot ésser umà, naixeria en un poble, vila o ciutat. El text també parla de Tejares (on van néixer els pares d’En Llàtzer), topònim que es pot relacionar amb Teulada. I, finalment, també podem aparellar La Sagra (inexistent com vila a Castella) amb Sagra. Tots aquests municipis estan molt a prop els uns dels altres i configuren un mateix espai geogràfic valencià, que es vindria a arrodonir amb una nova duplicitat: la de “el mesón de la Solana” amb el Castell de la Solana. I encara hom podria conjecturar que la vila del Duc que hi ha també a prop, auria de ser la del Duc de Gandia, que també com la vila que l’obra ens descriu, és fortificada, té un riu i unes voltes (arcades o portals) on En Llàtzer i el cec s’arreceren de la pluja. La qual cosa donaria ara sentit ple al fet que En Llàtzer ens assegura en diverses ocasions que el seu amo escuder era un estranger de Castella. Anem, doncs, al text. Diu el narrador: “Des del primer día que con él asenté, le conoscí ser extranjero”. I més endavant puntualitza: “Díjome ser de Castilla la Vieja y que había dejado su tierra”.
Tot sembla indicar que l’àrea en què s’esdevindrien els fets va ser en aquest espai de la Marina Alta conformat per Teulada, Tormos, el Castell de la Solana, com a topònims que han perviscut en el text, i Gandia, per tal com és vila ducal. Molt possiblement hi auríem d’afegir Tàrbena, perquè l’amic i editor Josep Maria Orteu, en visitar-la aquest agost del 2006, al bar Pinet li van explicar la llegenda d’un cec que servia un amo, que ell ha identificat amb la istòria d’En Llàtzer i el cec.
La localització valenciana, baldament pugui semblar un joc de prestidigitació toponímica, té molta més versemblança que la castellana. En Calero a l’ora de reforçar l’autoria d’En Vives, escriu: “Es podria pensar que el coneixement de les poblacions en què es desenvolupa l’acció del Lazarillo va en contra d’En Vives. Nogensmenys, un examen detingut indica el contrari; això és, que l’autor del Lazarillo no coneixia personalment els llocs sobredits [de Castella]. Això ho va dir un escriptor que coneixia a la perfecció aquesta geografia, com fou Azorín: «L’autor del llibre no coneix Toledo». També ho defensà un estudiós de la talla d’En J. M. Caso: «Jo tinc dubtes que algú pugui reconstruir Salamanca o Toledo amb les paraules de la nostra novel·la»”.
Llavors, tenint tot això en ment, que l’autor no coneixia ni Toledo ni Salamanca, i tractant-se d’una obra plena de referents geogràfics valencians, amb el protagonista de la qual citat per un valencià, amb un personatge castellà que és estranger al lloc on passen els fets; tractant-se d’un llibre farcit de catalanades i redactat per un català, En Vives o el seu autor real ¿l’auria escrit en castellà, sobretot quan l’umanisme català postulava que calia respectar la llengua materna i que escriure en aquesta llengua era dignificar la condició de l’ome?
Es podia aver donat el cas que el Lazarillo agués estat escrit en català? És conegut de tot especialista solvent que la primera edició de l’obra no s’ha trobat mai més. Hom parla d’un ur-Lazarillo o d’un Lazarillo originari que donaria lloc a les quatre edicions del llibre de Burgos, Alcalà de Henares, Medina del Campo i Anvers al 1554.
Per això mateix, la Rosa Navarro, ha apuntat encertadament que “La Vida de Lazarillo de Tormes ens ha arribat a través de quatre impressions fetes al 1554, que, ateses les seves variants, proven l’existència d’edicions anteriors”. I que, com era de suposar, l’estudiosa també afirma, que “el text no se’ns ha transmès tal com el seu autor el va escriure”.
En aquest sentit, En Francisco Rico es demanava: “Quan, on i quantes vegades s’imprimiren abans del 1554 representants d’aquest arquetip perdut, són preguntes, ara per ara, sense resposta”.
No cal ser gaire espavilat per endevinar que la resolució de l’enigma d’aquesta edició extraviada corre paral·lela al desvelament del misteri de l’anonimat de l’obra. I En Rico també ho intueix així, car, per ell, “desvelar l’autor encobert probablement ens desvelaria les raons del seu ocultament”. Per la Navarro, “l’anonímia del Lazarillo vindria, doncs, avalada per una tradició literària”, que, atesos els coneixements actuals sobre el control de l’edició de llibres, no és altra que la tradició censora.
Talment com en els cas del Tirant lo Blanc, en què una edició el fa anònim i una altra l’atribueix a En Joanot Martorell, que no era cap escriptor, però del qual En Guia ens innova que era En Roiç de Corella, el Lazarillo també apareix a l’època atribuït a autors diferents. Així, En José Sigüenza, a la Historia de la Orden de San Jerónimo, de 1605, ens diu que l’autor va ser el jeroni fra Juan de Ortega; i, poc després, al 1607, un tal Valeri Andrés, ens certifica, al seu Catalogus Clarorum Hispaniae Scriptorum, que el llibre el va escriure En Diego Hurtado de Mendoza. És a dir: que hi va aver una ocultació premeditada de l’autor real de l’obra.
Conseqüentment, si l’autor és esborrat i l’obra original es perd i el text que ens arriba no és tal com el mateix autor el va escriure, podem conjecturar que això va ser així, com tantes altres obres que van tenir el mateix destí, perquè l’autor era agermanat, català i l’obra escrita en aquest idioma? Ara, mercès als estudis lèxico-ideològics d’En Calero, podem dir que l’autor era català. I mercès a les aportacions lingüístiques d’En Sendra, també podem afirmar que l’obra està farcida de catalanades. I jo acabo de mostrar com els topònims també s’avenen amb la geografia valenciana. Amb tot, el que acaba per dir-nos que el text primitiu era en català i que l’obra que ens ha pervingut en castellà és una traducció barroera, són els errors de traducció. Aquells errors que només i únicament són comprensibles si el mot que tradueix malament, és català. En posaré tan sols quatre exemples.
El primer apareix al pròleg. La frase forma part d’un context en què l’autor explica com, amb esforç, un individu qualsevol es pot arribar a fer un lloc a la vida. I ho exposa parlant de tots aquells que “con fuerza y maña remando salieron a buen puerto”. La frase, en castellà, diu tot el contrari del que vol dir: que, amb esforç, sempre s’arriba a bon port. L’error és perceptible i es comprèn si tenim en ment un original en què hi avia escrit: “amb força i traça remant sorgiren a bon port”. Sorgir és la forma catalana medieval, emprada majorment en l’argot nàutic, per dir “arribar”. En Colom se’n fa un tip al seu Diari de Bord de fer sorgir les naus en un o altre port. I el Pare Cases empra el mot amb la mateixa accepció d’arribar una nau a dins d’un port. Llavors, l’error de traduir sorgir per salir, ens indica que som davant d’un original català.
Un altra badada apareix al Segon Tractat, quan l’autor explica com En Llàtzer es va fer fabricar una doble clau per obrir el cofre on el mossèn a qui servia guardava el pa. I com en ser descoberta, el capellà “fue luego a proballa y con ella probó el maleficio”. És ben evident, que fer un doble d’una clau per obrir un cofre i agafar el pa que s’hi guarda, no és cap malefici, sinó una malifeta. El context ho delata obertament. I fins l’edició del Lazarillo d’Alfaguara, ho especifica en una nota a peu de pàgina, que “maleficio” és una “fechoría”.
El tercer error és el de traduir el verb català sentir el castellà sentir, en lloc d’oir o escuchar, que apareix en diversos llocs de l’obra. És encara avui dia un dels típics errors comesos pels catalans sense gaire fluïdesa en castellà. El Diccionari de la Lengua Española de la Real Academia Española l’accepta actualment com una forma viva de l’espanyol. Però a l’època en què es va escriure el llibre era inusual. O tan sols usual en aquelles obres castellanes traduïdes directament del català. El Tesoro de la Lengua Castellana o Española, d’En Sebastián de Covarrubias, del 1611, només li atorga el significat de “sentiment” o “percepció”. I En Rico, en la seva anotació del Quixot publicat per l’Instituto Cervantes i Crítica, en comentar aquest mot al cap. XVI de la Primera Part, ens comenta que “l’ús del verb sentir per oir és encara comú en alguns països de l’Amèrica Llatina”. Fet que només s’explica tenint en compte una conquesta i poblament primigenis catalans.
Finalment, el darrer d’aquests errors de traducció que vull exposar aquí es troba al Tercer Tractat. En Llàtzer ens relata que el seu amo li explicava que hi ha una mena de cavallers, que “cuando quieren reformar consciencia y satisfaceros vuestros sudores, sois librado en la recámara”. No cal dir que en castellà no hi ha cap accepció per al verb librar que s’avingui amb el context predit i que vulgui dir “entregar”. En aquest cas, el que hi ha és un error de manca de traducció, car el copista, més que traduir, castellanitza la forma verbal catalana lliurat, sense importar-li ni gens ni gaire que en la llengua de la traducció no tingui cap sentit.

Jordi Bilbeny