branques... és tot?

Ahir vàrem tocar a la catedral. Potser m'hi va faltar algú, bé, estic segura que m'hi va faltar algú, però tot i així, estàvem envoltats de grans persones: en Pol, en Saban, la família, l'Stefano, la Georgina (tot i que la caravana de cotxes no ens la va deixar per massa temps), ens sembla que la Laia també hi era (no ho teníem clar), la Montse (amiga de ma mare), en Jordi Osset, en Pep, la Noe, els amics d'en Jordi Bilbeny, una noia estrangera que parlava sense vergonya el català, i si s'equivocava tornava a començar, la Silvana(crec que es dèia així) i tot un seguit de grans oients. D'entre ells, una família molt curiosa: la família de l'Alba. I qui és l'alba? Doncs no ho sé ben bé. Solsament sé que és joveneta, que te una càmera de fotos que sembla bona (jo no hi entenc), que es sabia totes les cançons de relk, i el que més em va frepar, va ser la devoció que els seus pares tenien per a ella, per allò que a ella semblava que li agradava. Avui hi estava pensant: com m'hagués agradat que els meus pares m'haguessin portat a un concert d'algú que m'agradava! Com m'hagués agradat que m'ensenyessin a tirar fotos amb aquell objectiu! Com m'hagués agradat ser una Alba ahir al vespre i algun altre dia. I és que no és el fet de signar CDs, ni fer-se fotos amb qui t'escolta, i ni molt menys voler representar alguna cosa que no ets: és el fet de poder compartir amb qui s'identifica amb tu per poca o gran cosa que sigui, poder admirar a qui t'admira, poder expressar la teva timidesa i el teu sentir-te petit davant d'algú que ni tan sols coneixies, el poder-li dir que tens vergonya, el poder-li dir que no estàs acostumat a fer dedicatòries... El més important d'ahir al vespre, va ser el què va comportar aquell concert. L'Alba i la seva família, ens reconeixien el treball, els familiars i amics estaven contents i es coneixen amb part del públic i amics nostres que anteriorment no havien conegut. La Bruna, amb 7 anys, es va posar a vendre Cds voluntàriament, i se'n va sortir molt bé, crec. És una gran i interessant nena la Bruna! L'estimo moltíssim! I aquesta trobada, els somriures, els petons, les abraçades, i sobretot la sinceritat de tot plegat, va ser degut a una lletra, a una música, a una veu, a un grup. Això és el que més m'agrada de relk i el que no m'agradaria perdre: l'amistat, l'amor, la unitat de la diferència, l'ambient, la bellesa que comporta tot plegat...! I què és la vida sinó un va i bé de relacions, de coincidències, d'intercanvi de visions, de sensacions... Això és el què ens ha regalat "branques", i espero que ho conservem amb aquestes "pedres blaves" que ens esperen a finals d'any.


Mai

PD: Per cert, algú coneix a la noia amb cabell curt i blanquinós que així que es va acabar el concert es va acostar a l'escenari per mirar si teníem CDs? Si algú la coneix, doneu-li les gràcies per la seva presència. La seva mirada i el seu gest, valien més que mil paraules!