relk

la cara b

2008-11-18T20:43:00.004+01:00

el juliol passat vam rebre la visita del programa "la cara b" de mareme digital tv al local d'assaig ... ens van entrevistar i filmar assajant ... aquí en teniu el resultat ...

per cert, molt recomanable el programa i els dresden dolls ...

joan

relk al castell de calafell

2008-09-10T01:22:00.002+02:00

relk presenta pedres blaves al castell de calafell

serà aquest dijous vinent, onze de setembre, a les 20.00h ... tornarem a comptar amb les col·laboracions de pol caturla al contrabaix i d'àlex guitart a la baglama i percussions ... en miquel de marcos s'encarregarà de la part tècnica ... si voleu venir, ja ho sabeu ...

joan

playback als matins de tv3

2008-09-07T16:26:00.003+02:00

el passat 21 d'agost vam anar a fer un playback a tv3, al programa "els matins" ... un parell de taxis ens van venir a buscar a arenys de munt i ens van portar cap als estudis de tv3 ... en arribar vam fer un petit esmorzar i cap dins a fer el playback de "pedragentil" ... ens van acompanyar l'àlex guitart a la baglama i l'anna guillen al violoncel, substituint a la montse que estava de vacances al canadà ... ah!, i en david -mànager- salvà, que va fer un munt de fotos amb els mòbils de cadascú ... aquí teniu el video del playback ... salut!

relk a la biblioteca vapor vell

2008-09-02T02:08:00.002+02:00

relk presenta pedres blaves a la biblioteca vapor vell de barcelona

la maira i jo(an) continuem la gira de biblioteques ...
de gràcia passem a sants ...
si veniu cap allà a les set de la tarda ens hi trobareu ...

joan

relk a la biblioteca vila de gràcia

2008-08-18T14:29:00.003+02:00

relk presenta pedres blaves a la biblioteca vila de gràcia de barcelona

després del concert de fa dos dies al teatre grec, el d'avui serà amb una formació ben reduïda ... la maira i jo(an) mateix ...

per si us voleu acostar, serà al carrer torrent de l'olla 104 de barcelona ... a les 19.30h ... a gràcia ... al ben mig de la festa ...

joan

relk al teatre grec

2008-08-15T16:53:00.002+02:00

relk presenta pedres blaves al teatre grec de barcelona

serà demà, 16 d'agost, a les 20.00h ... en aquest concert en un escenari tant especial comptarem amb les col·laboracions de pol caturla al contrabaix i d'àlex guitart a la baglama i percussions ... l'anna substituirà a la montse -de vacances al canadà- al violoncel ... i també en se'ns afegirà en xavi lozano de tactequeté en un parell de cançons ...

tot plegat, l'espai, les col·laboracions i el que hem pogut constatar als assajos, ens fa pensar que -si la climatologia i les condicions tècniques ens somriuen- el demà pot ser un bon concert ...

la solució demà ... a la mateixa hora en que es començarà a fer fosc i la lluna s'acabarà d'omplir ...

joan

el silenci dels cedés

2008-07-13T01:35:00.001+02:00

divendres vaig passar per robafaves ... gran silenci a la secció de música ... quina tristor desprenen els cedés, condemnats a estar-se als caixons dies i mesos, en silenci, resignats a la seva dissort ... hi passo poc per robafaves, suposo que és per això que cada cop que m'hi acosto noto el canvi, com quan no veus algú durant uns quants dies i de sobte el trobes molt canviat ... doncs això, que cada cop hi ha menys vida a la secció de discos ...

de fet vaig anar a la botiga a comprar un llibre, no pas un disc, i per xerrar una estona amb en ferran ... vam parlar d'ebay, de galetes franklin i d'spamalot ... però li va sonar el telèfon i em vaig decidir a entrar dins el silenci dels cedés ... novetats, clàssics, tots allà ben apiladets esperant el miracle ... en vaig salvar un ... 15,95 euros ... roger mas - les cançons tel·lúriques ...

és un gran disc ... un disc curiós, hippie, directe, extremadament sensible, a voltes bogeria, a voltes Bellesa ... quina gran VEU ... i quina melodia més bella tenen els goigs de la mare de déu del claustre de solsona ... és un d'aquests discs que et fan venir ganes de fer música ... si heu de fer un regal a algú, aquest disc és un bon regal, de debò ... ara i d'aquí cinquanta anys ...

joan

el forat del pany

2008-03-05T23:45:00.003+01:00

relk presenta pedres blaves a vilafranca del penedès

hi tornem ... aquest proper divendres 7 de març (de fet ja serà dia 8) a mitjanit, relk presentarà les seves cançons en directe a el forat del pany del carrer pati del gall 11, de vilafranca del penedès ...

vindreu?

el dvd de planeta música

2007-12-03T23:59:00.000+01:00

divendres passat l'albert reguant, director del programa de tvc "planeta música", ens va portar una còpia del capítol del seu programa dedicat a relk i emès recentment pel canal 33 ... la veritat és que cap component del grup va aguantar despert fins les tantes cap dels dos dies -més ben dit, nits- que es va programar ... només tres persones m'han dit que l'havien vist: en víctor plana (flautista, flanagan i mrface esporàdic), en david salvà (mànager de relk) i en roger benet (dels oximorònics de tota la vida) ...

doncs, això, que divendres passat, aprofitant que venia a l'estudi de dsoundgroup, per recollir una sintonia (feta a partir d'un troç instrumental d'una cançó de relk: "aire darrer de mi") pel seu proper programa a icat-fm, "hidrògen", l'albert reguant ens va passar un dvd amb el "planeta música" dedicat a relk ...

visualitzat ràpid a l'estudi ... visualitzat amb calma a casa ... colors suggerents ... està molt, molt, però que molt ben filmat i muntat... m'agradaria que el poguessiu veure, però ens han prohibit explícitament que el posem al youtube ... crec que al gener el tornaran a emetre ... esperem que sigui en un horari un xic més diürn ... ja us avisarem ...

mentrestant, n'he fet vuit còpies casolanes ... una per cada component de relk, més una per l'anna (violoncelista que, sovint, substitueix la montse), una per "sim salabim" (la companyia de teatre infantil que ens va cedir l'espai per fer el rodatge) i una altre per la carolina h. lane (en el proper post ja us explicaré qui és) ...

aquí teniu la sintonia que hem fet per "hidrògen" ... crec que començarà al gener ...

el primer concert

2007-11-24T16:22:00.000+01:00

avui fa cinc anys (i un dia) ... sí ja sé que aquest post l'hauria d'haver escrit ahir, però bé ... total, afegint "i un dia" encara quadra ... el 23 de novembre del 2002, vam fer el primer concert (o més ben dit, miniconcert) de relk ...

va ser a un local anomenat l'àngel blau, a andorra la vella, en l'acte d'entrega del premi carles sabater a la millor cançó en català de l'any, organitzat pel centre de cultura catalana d'andorra ... allà vam debutar, amb una breu actuació de sis cançons:

. . . 1.llum viva del món
. . . 2.ofrena
. . . 3.branques del somni
. . . 4.el gorg negre
. . . 5.mà sobre el cor
. . . 6.no em deixis ara, amor

marina parellada va substituir al violoncel a la montse majà (de fet encara no haviem assajat mai amb la montse, però ella era la violoncelista titular) ...

aquí teniu unes quantes fotos de la inoblidable jornada ...

el primer bosc

2007-11-19T23:07:00.000+01:00

a en Lluís Ma. Xirinachs, en omenatge

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim indret
del món, on l'ome lliure es desvetllava
del vell parany de l'or, del vell poder
inútil del poder en servitud.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim batec
del cor. Com un gran arc que afina i tensa
els músculs invisibles de l'esperit
i fa més dens el pas en el camí.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim gran gest
alçat contra la por, contra l'orgull
dels cíclops eixorbats en caus de llum,
que amaguen els rellotges del futur.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer ome lliure que, en la mort,

dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat!

no està editat a cap cd ... enregistrament de relk en directe a mataró el 18 de setembre del 2007 amb l'ajuda tecnica de joan villanueva

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba
fotografia: encarna

maira comalat: veu
joan vallcorba: piano

aquí sota podeu veure'n una versió en directe a arenys de mar el 31 d'agost del 2007 amb la col·laboració de ferran irzo a la guitarra elèctrica

aquí podeu seguir el procés de construcció del text d'en jordi amb una seqüencia de tres manuscrits ...

el premi carles sabater

2007-11-16T23:01:00.000+01:00

avui fa cinc anys, el 16 de novembre del 2002, cap al vespre, a les vuit o les nou, vam rebre una trucada del centre de cultura catalana d'andorra que ens donava la notícia que havíem guanyat la quarta edició del premi carles sabater a la millor cançó en català amb la cançó "mà sobre el cor" ... aquí podeu veure una fotografia del jurat, amb en pep blay i en jofre bardagí ...

em van trucar a mi (joan) i recordo que estava amb l'eva passejant per mataró i que em vaig posar a saltar d'alegria ... vaig trucar a la maira per explicar-li i em va contestar alguna cosa com: "ja ho sabia que guanyaríem" ... en jordi no el vaig trobar, estava fent una conferència i encara no tenia mòvil ... en coqui i la montse encara no formaven part de relk ... de fet el premi ens obligava a tocar al cap de set dies a andorra i vam haver de córrer a assajar i a escriure les partitures de violoncel ... tota una experiència

relk a la fira de frankfurt

2007-11-15T23:44:00.000+01:00

sí, és cert, molta gent ens ho va preguntar ... la música del final de l'anunci del seguiment que tv3 va fer de la fira del llibre de frankfurt és de relk ... concretament, del segon 24 al 32 sona "pel riu dels ulls" ... a nosaltres també ens va agafar per sorpresa ... ningú ens ho va consultar ... tampoc no sé si hi teniem res a dir ... el cas és que no ens va molestar pas, gens ni mica ... ens va fer gràcia ... mireu, mireu ...

pregària

2007-11-14T23:32:00.000+01:00

Et in Terra pax hominibus.

cd: "mataró versiona els pastorets"
edita: casa de la música popular
data: juliol 2007

text: tradicional
música: enric torra

maira comalat: veu i gu zheng
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, gu zheng i programacions
primavera per la cau: cor
pol caturla: contrabaix

relk a 'planeta música' de TVC (33)

2007-11-13T13:13:00.000+01:00

PLANETA MÚSICA
dijous 15 de novembre 14.30 h [canal33 digital]
divendres 16 de novembre 03.35 h [canal 33 analògic]

programa monogràfic, dirigit per Albert Reguant, dedicat al grup català relk corresponent al dia 15 de novembre, a les 14.30h del migdia pel canal 33 TDT, amb repetició la nit del mateix dijous a divendres a les 03.35h pel canal 33 analògic.

nota de premsa del programa "planeta música":

relk és el nom d’una formació fundada al 2001 a arenys de munt. Des dels inicis ha estat un grup molt compromès amb la lluita per l’alliberament dels pobles, la injustícia social i la conscienciació mediambiental. La música de relk se situa entre un folk espiritual, físic i abstracte i el pop-rock. Hi són especialment cuidats, d’una banda el component poètic de les seves lletres, i d’altra la música electrònica.

Avui els podrem veure en un programa especial realitzat per l’equip del programa dins el Teatre Les Golfes d’Arenys de Munt.

retorn a mi

2007-11-12T23:50:00.000+01:00

Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense el feixuc lligam de la sofrença;
lliure de tota por, de la cadena
inútil de la por, pro amb una immensa
joia madura al cor i a dins les venes,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.

Compendre-ho tot i que el tot em comprengui
i em nodreixi de l'aigua i la foguera,
del vent i el fang, de l'ànima completa
i nova de la ment en la seva drecera.

Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense la por tan vil de la prudència;
després de tot dolor i de tota pena,
vivint els mots en la claror suprema
que sols un acte just reconeix i allibera,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano elèctric i programacions
jordi bilbeny: xiulet
albert almansa: clarinet
pep coca: contrabaix

videoprojecció 2006
filmació: pol caturla
montatge: joan vallcorba

dolor del món

2007-11-11T23:48:00.000+01:00

per en Joan Alzina, germà corporal i espiritual

Era com si una bala
travessés la muntanya
i a través del forat
hi passessin els omes
fent una llum petita
de tant com el dolor
i el plaer que han viscut
impregnessin llurs cossos.
Ara seguim la llum,
però el camí que deixava
s'ha confós amb el bosc,
amb els arbres
amb nosaltres mateixos,
amb la nostra esperança.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
pol caturla: baix elèctric
albert almansa: clarinet
manel martínez: guitarra elèctrica

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

darrere les muntanyes

2007-11-11T00:11:00.000+01:00

per en Josep Bellsolell

Darrere de les altes muntanyes de l'enyor,
darrere les grans pedres que em salven el record
sé d'un camí que porta molt lentament al cor,
sé d'un camí que arriba tot just fins al teu cor.

Hi arribo per les ombres vençudes del dolor,
per les branques perdudes de l'esforç.
Hi arribo per l'escala buidada de graons,
pel degoteig de l'aigua, per la brasa i el foc.

Arribo on tot comença, allà on començo jo
a caminar les passes d'un camí de claror.
Arribo, sempre arribo, perenne, al mateix lloc:
on el teu gest convida a la Terra i l'Amor.

Com una gran muntanya o una vella oració.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions
pep coca: contrabaix
albert almansa: clarinet
edu acedo: violí
maria asensio: violí
sabina gelma: viola

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

dona-llum a dins l'illa

2007-11-09T23:20:00.000+01:00

a les dones de la presó de Wad-Ras

Tot és a dins
com una illa perduda
on ha arribat un nàufrag.

En el gran mar
hi ha el vell dolor de sempre
que fa les platges tèbies.

I el plor llunyà i secret
de totes les sirenes
fa encara molt més pura
l'aigua alta del món.

Tot és a dins. Ho sé:
l'illa, la mar, les platges
i el teu pas invisible
per camins invisibles
al cor salvat de llum
de la mateixa vida.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
pep coca: contrabaix
víctor plana: flauta travessera
edu acedo: violí
maria asensio: violí
sabina gelma: viola

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

general moragues

2007-11-08T23:40:00.000+01:00

a la Teresa Clota

On el silenci cau dins d'un silenci encara
molt més profund; on el vent del record s'atura
perquè l'esglai segava, fins i tot, la mirada:
vinc a cercar el meu cos en el teu cos vibràtil.

Per cada part de mi, per cada part de l'àlit
que fecunda la terra d'una sola esperança
de llibertat, per cada ésser nou que s'alçava:
vinc a cercar el meu cos en el teu cos vibràtil.

Darrera dels vells límits vençuts de l'esclavatge,
a les naus encallades de la ment, en les altes
muntanyes del dolor que tot oblit escampa:
vinc a cercar el meu cos en el teu cos vibràtil.

Arreu on hi ha un pedaç del teu esperit, on sigui
que reposi lumínic el batec que sembraves
perquè tot palpités com una única pàtria:
vinc a cercar el meu cos en el teu cos vibràtil.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
pep coca: contrabaix
albert almansa: clarinet
edu acedo: violí
maria asensio: violí
sabina gelma: viola

videoprojecció 2006
filmació: john huston "vides rebels"
montatge: joan vallcorba

vell camí de l'amor

2007-11-07T23:44:00.000+01:00

a l'Eugeni Terré i Marquès, amb gratitud

En els últims racons, en els densíssims
boscos perduts dels límits més extrems
de la sang, de la carn, del sofriment,
hi ha la gran pau, hi ha el cor vivent del Món.

Hi ha tot el món vivent i, per l'Esperit
infinit de l'Amor, hi anem i ens en nodrim.
I tornem. I vivim. I en la Vida deixem
un nou rastre d'amor per recordar el Camí.

Vell camí de l'Amor -drecera viva-
que fas de cada gest un nou sentit;
i en el que m'has donat i has exigit
fas també que no mori res en mi.

Perquè res mai no mor. Res no se'n va.
I és dintre meu, vora meu, que roman.
Com una mà pacient, com el millor company
que, fins morint, em va perfeccionant.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
pol caturla: baix elèctric
albert almansa: clarinet

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

aire darrer de mi

2007-11-07T00:55:00.000+01:00

a la Núria Cadenas

Vinc amb el Sol de l'alba, que desvetlla
tots els camins que guardo dins l'ombra del meu cor,
i estén la llum tan fina de la Terra
arreu on creix la Vida i arreu on creixo jo.

M'alço en el cel i veig la meravella
d'escales infinites d'innombrables colors,
per on l'Esprit davalla dintre l'ésser
lliure com l'aigua pura que brolla d'una font.

Veig cada raig i veig el nou miracle
de viure tots en Un i en la claror de Tot:
aigua, foc, terra, vent, la sola xarxa
del meu cos expandint-se pel dúctil cos del Món.

M'aturo sense nom, sense aparença,
i miro dintre meu com s'enderroca el tron
del domini embrutit, de la cadena
que em lliga a l'alta nit de tota possessió.

Trenco, un a un, els murs que m'acorralen
i arribo fins a mi. I, net, entre els meus solcs
-com branques que de llum s'alimentessin-
abasto en la claror la bondat de totom.

Car jo, com tu, com la Terra i els arbres,
vivim per elevar-nos als timbals de l'Amor.
I, en l'Amor, fer-nos lliures. I ser l'aire
que arrencarà les pedres de totes les presons.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions
pol caturla: baix elèctric
marc planells: saz
manel martínez: guitarra elèctrica
edu acedo: violí
maria asensio: violí
sabina gelma: viola

videoprojecció 2006
filmació: pol caturla
montatge: joan vallcorba

pedres blaves

2007-11-05T23:46:00.000+01:00

De mi han sorgit les altes pedres blaves,
el cercle silenciós de les grans pedres.
Mentre s'obre la ment i mentre s'obre
la porta més recòndita de mi,
han nascut les antigues pedres blaves:
he nascut novament en el camí.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu, coros i glockenspiel
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano elèctric i programacions

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat i pol caturla
montatge: joan vallcorba

pedragentil

2007-11-04T23:39:00.000+01:00

a l'Ure Comas

Quan la pedra obria
la sang de la nit,
i amb la mà t'enduies
la llavor de mi,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Ara que la lluna
plena s'ha adormit
en l'escorça nua
del teu cos petit,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Entre les alzines
turgents del desig,
entre la més prima
ànima del crit,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Sempre que et despulles
terra meva endins,
i amb saliva eixugues
tots els meus confins,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Déu entre les branques
dels íbers que visc.
Mà de l'esperança:
no em deixis morir!
Per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
pol caturla: baix elèctric
marc planells: sitar i ud
ferran irzo: guitarra elèctrica
víctor plana: coros

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

videoclip 2007
filmació: reportres
direcció: reportres

esperança de la carn

2007-11-04T00:27:00.000+01:00

Anna, per tu, encara en l'esperança

Tan i tan lentament el cos se'm destil·lava
i amb tant d'amor la carn es fa esperança,
que els muscles em són muscles i em són arbres
i el redós de la ment, la teva sola casa.

Ara et palpo secreta, t'invoco i et recorro
per les venes i els fins graons de l'alba
del nou ésser que sóc i que per tu es dilata
i des del teu amor en l'amor germinava.

Un ésser, un nou cos com un fondíssim
pou per on puja lluminosa l'aigua
de la vida dins teu, de la vida a les càlides
esferes ja polides dels teus actes.

Ara sóc un mirall, un ull vivent que passa
per dintre meu, pel món, i en el meu foc faig créixer,
més sàviament, un espai per pensar-te,
un lloc més alt on estimar-te encara.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu, pandereta i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions
pol caturla: baix elèctric
dani àlvarez: acordió diatònic
ferran irzo: guitarra elèctrica
edu acedo: violí

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

elizakoak - viàtic

2007-11-02T23:47:00.000+01:00

Josu Muguruzari, zeina Euskadiren
Askatasunagatik Espainiak eraila izan baitzen

Gorputza mendietan barreiatuz
laino argitsu baten antzera
haran sakonetatik behera dator
nire Herria Askatasunera.
Belarrak bereizitako berdeekin
itsas urdin samurrean barrena
izutik itzulitako ontziekin
dator Herria Askatasunera.
Jausiko dira gizonak borrokan
galburu ebakien moduan.
Jausiko dira ahuldaderik gabe
heldutako mahats-aleen gisan.
Gorputzei zerien odoletik
egingo dugu ardo gaztea
bizi beteaz ostu haragitik
piztu behar gaituen ogi gorena.
Martiri-usain hartaz horditurik,
haren hats hilezkorraz aseta,
izukaitz egingo dugu aurrera, bihotz
bakarra lagun, Askatasunera!

a Josu Muguruza, assassinat a Espanya
per la Llibertat d'Euzkadi

Amb el cos escampat per les muntanyes,
davallant al pregon de cada vall,
com una boira lluminosa i clara,
ve el meu País cap a la Llibertat.
Amb tots els verds que l'erba destriava,
per les blavors tan tendres de la mar,
i amb els vaixells que de la por tornaven,
ve el meu País cap a la Llibertat.
Cauran els omes en la lluita intensa
com les espigues segades del blat.
Cauran els omes sense defallença
talment gotims de raïm madurat.
Pro de la sang que els seus cossos vessaven
farem un vi novell pel nou combat,
i de la carn robada amb vida plena,
el pa suprem que ens ha de conortar.
I així, embriacs d'aquell dolor de màrtirs,
i així, nodrits del seu alè immortal,
avançarem perfectes, impertèrrits,
amb un sol cor cap a la Llibertat!

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba
traducció i adaptació de "viàtic" a l'euskara: karlos abasolo

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano elèctric i programacions
marc planells: ud
edu acedo: violí
maria asensio: violí
sabina gelma: viola

videoprojecció 2006
filmació: cristina ferrer
montatge: joan vallcorba

petita resurrecció per a la "nit estelada" de van gogh

2007-11-02T00:41:00.001+01:00

a la Montse Masachs

No miris el color
del vent, de les estrelles,
el blau intens del bosc,
el porpra de les venes
glaçades del dolor.
No miris ara aquestes
teulades, ni tampoc
l'agulla tan esvelta
d'un campanar alterós.
Algú batega rera
de tot aquest enyor,
i en cada fil de terra,
pel vent, pel lluminós
abre de les muntanyes
viu en el nostre cor.
Com un troç de nosaltres,
com si no s'agués mort.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano elèctric i programacions
pol caturla: baix elèctric
marc planells: sitar

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

la màgia d'una cançó

2007-10-31T23:39:00.000+01:00

és ben fàcil ... de sobte, funciona ... a vegades, una senzilla melodia et fa connectar, et desperta sensacions oblidades, et fa venir ganes de fer cançons ... és la màgia i la força d'una cançó ... avui m'ha passat amb una cançó de múm ... "moon pulls" del seu nou disc "go go smear the poison ivy" ... la veritat és que prefereixo els seus dos primers discos (aquest és el quart), però si de tant en tant fan cançons com aquesta, val la pena no perdre'ls de vista ... són poc més de dos minuts que ja són a dintre meu, ben endins ...

us deixo els enllaços que he trobat a la xarxa per tal que la pugueu escoltar ...

joan

múm – Moon Pulls

explicant pedres blaves (III)

2007-10-30T23:05:00.000+01:00

RETORN A MI

La primavera del 1990 vaig tenir la primera experiència amb LSD, a Bloomington, Indiana, als Estats Units. Jo estava sortint d'un pou en que avia caigut quan la meva parella de llavors m'avia deixat en unes condicions, diguem-ne, precaries, per un amic. El dolor avia estat profund. El sentiment de frustració, també. Però ja feia uns mesos que lluitava per sobreposar-me. I gràcies al suport incondicional d'uns amics i a la seva tendresa, m'anava refent. Llavors un dia que vam sortir amb ells, en una festa a casa d'uns coneguts seus, algú em fa oferir tastar LSD. I ho vaig acceptar, per bé que algú em va dir que anés amb compte, que potser no era el millor moment. I que per prendre LSD s'avia d'estar molt bé, àltrament el viatge podia ser fatídic.

Però les coses van anar molt bé. Vaig experimentar el que, imagino, s'acostuma a experimentar en aquests casos. Però jo vaig experimentar el meu viatge com a una mort i un renaixement espiritual. Una mort de tot el que avia viscut amb la meva companya i de tot el que quedava d'ella en mi, i un renaixement del que avia quedat intacte, com amagat a les fondàries mes inextricables de l'ésser. Vaig notar com el meu cos es fonia i es dissolia en l'espai, en l'ambient, en la música. Quan vam sortir al carrer, polvisquejava. Vam caminar sota la pluja. I vaig sentir no tan sols com ara el cos es dissolia amb l'aigua, sinó que era la mateixa aigua. De dintre meu pujava un sentiment d'amor infinit cap al món, cap a la pluja, cap a tots els éssers. I tenia la sensacio que les carns no resistiren gaire l'embat d'aquest força incommensurable que m'inundava.

Quan l'endemà, em vaig llevar per anar a la feina, des de casa fins a la cafeteria de la Universitat on treballava, tenia (no ho podia aturar) la sensació de voler abraçar a totom. Al cap de pocs dies, molt pocs, per cert, vaig escriure el poema, que reflecteix aquest estat de flotació, d'estar posseït literalment per una mena de força còsmica de bondat, de compasió.

Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense el feixuc lligam de la sofrença;
lliure de tota por, de la cadena
inútil de la por, pro amb una immensa
joia madura al cor i a dins les venes,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.

Compendre-ho tot i que el tot em comprengui
i em nodreixi de l'aigua i la foguera,
del vent i el fang, de l'ànima completa
i nova de la ment en la seva drecera.

Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense la por tan vil de la prudència;
després de tot dolor i de tota pena,
vivint els mots en la claror suprema
que sols un acte just reconeix i allibera,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.

És molt possible que els primers dos versos fessin referència al que sentia per la meva anterior companya, ja que, mentre ella preparar portar-me a judici per culpar-me d'un cumul de falsedats, jo renaixia de l'infern en que avia caigut per viure "sense odi, sense fel, sense revenja,/ sense el feixuc lligam de la sofrença". L'àcid avia trencat les barreres de la por, les cadenes de la por i m'avia deixat "una immensa/ joia madura al cor i a dins les venes". La sang, també, s'avia renovat. I era com una altra sang que alimentava un altre ésser. Sentia que la confiança en mi mateix es renovava, com un pacte indissoluble amb mi mateix i per això vaig escriure que "voldria esser, en plenitud, la meva/ esperança primera de la terra".

La sensació de no tenir limits, de pertànyer a un Tot infinit i formar-ne part vívida i activa era molt punyent. Com també sentia que sense la comprensió de tot, sense comprendre les profunditats anímiques del món, la meva vida no tenia sentit. Ho vaig escriure també al poema: necessitava, volia "comprendre-ho tot i que el tot em comprengui/ i em nodreixi". No volia viure desnutrit, sense aquest nou coneixement que ara notava que m'abduïa i em feia sentir viu dins d'ell, com si "l'ànima completa/ i nova de la ment en la seva drecera" ('és a dir, en el seu nou camí) se m'endugués del tot.

És clar, que renaixia sense odi, sense fel i sense revenja. És clar que renaixia sense por. Però també sense aquella part de la por que desvirtuem i en diem prudència. La prudència no ha de ser necessàriament por. Pot ser una estratègia intel·ligent. Però en el cas del nostre país, massa sovint, hem convertit la por en prudència. I per això mateix s'ha fet un paradigma de Catalunya la sentència "que la prudència no ens faci traïdors". El poema fa referència a aquesta por, a totes les renúncies nacionals juntes, disfressades de prudència, en un intent de superar-les, de sobrevolar-les i de reinterpretar-les. Llavors, sota l'efecte alliberador de LSD creia que si els mots, les predicacions, els mitings, no van acompanyats d'una "claror suprema/ que sols un acte just reconeix i allibera", tot era una gran mentida. I jo volia deixar enrera la mentida de la por, de la prudència, però també de la xerrameca estèril que desvirtua i entela tots els actes i que fa que els actes siguin com una fumerola, desvirtuats alora per un contingut eteri, canviable, fugisser.

Retorn a mi, volia que fos un cant al renaixement interior, a la llibertat espiritual, però també a la llibertat política, en tant que la política és o auria de ser, per mi, l'acompliment a la terra dels moviments i les pulsions de l'ànima. Retorn a mi era un retorn al mes autèntic que viu i perviu de tots nosaltres.

Jordi Bilbeny

mocador d'olor

2007-10-29T22:11:00.000+01:00

Mocador d'olor
que la teva sina
acostava al cor:
com que et sap l'enyor
i et sap la pell fina
tremola d'amor

Mocador d'olor
fragant tarongina,
com li bat el cor!

cd: "visca l'amor"
edita: picap
data: novembre 2006

text: joan salvat-papasseit
música: teresa rebull

maira comalat: veu
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
víctor plana: flauta travessera i coros
pep coca: contrabaix
francesc puig: clarinet

video actuació 06-07-2006
filmació: c33
montatge: c33

relk interpretant "mocador d'olor" en directe a l'homenatge a la teresa rebull, el 6 de juliol del 2006 al palau de la música catalana

don joan i don ramon, les vint-i-nou llançades

2007-10-28T23:29:00.000+01:00

La mare me'n veu venir
per un camp que verdejava,
collia roses i flors,
flors i violes boscanes.
-D'on veniu, el meu fillet,
d'on veniu, el meu fill, ara?
-Mare, vinc de peleiar
de les galeres de Malta.
-Què teniu, el meu fillet,
les colors porteu mudades?
-Si els colors mudats duc jo,
vós, mare, en sou la causa
perquè teniu sinó un fill
i aquest feu anar en batalla:
a la batalla del rei
n'hi van molts, no en tornen gaires,
no en tornen sinó alguns,
són hereus de bones cases.
Mare, fasseu-me'n un llit
en el replà de l'escala,
no me'l fasseu gaire bé
que tampoc hi jauré gaire.
Entre el meu cavall i jo
portem vint-i-nou llançades,
el cavall en porta nou,
jo porto totes les altres.-

cd: "les cançons de mataró 1932-2005"
edita: casa de la música popular
data: desembre 2005

text: tradicional
música: tradicional

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: teclat i programacions
primavera per la cau: cor
pol caturla: baix elèctric
marc planells: ud
víctor plana: flauta travessera

amb els meus ulls

2007-10-27T22:23:00.000+02:00

Amb els meus ulls, amb els meus ulls,
veig el camí finíssim
que et du cap al meu cos.
Comença el compte enrera,
el camí del meu cos.
Tu tornes. Tornes nua.
I jo t'espero nu.

cd: fanzine "malalletra" n.11
edita: laia calvet
data: gener 2005

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano, teclats i programacions

catalunya

2007-10-26T23:15:00.000+02:00

en omenatge a la Dharma

De tu em ve la força,
per la claror vivificant
que has escampat arreu de mi.

Aquí he estimat tant
que ara l'amor i el teu espai
són un sol cos i un sol alè.

Aquí he nascut. Aquí he estimat.
Aquí la carn s'ha fet terra.
Aquí la terra ha obert camins al meu esperit:
la llibertat somiada.

De tu em ve la força,
de cada ome afusellat,
de cada bomba al mig dels ulls.

També, entre el dolor
secret de tu, la força em ve.
I és on aprenc de nou a ser.

Aquí he après de la llum dels vençuts.
Aquí m'alço i aquí visc.
Aquí escric. Aquí deixo el meu rastre:
un somni de llibertat.

cd: fanzine "malalletra" n.11
edita: laia calvet
data: gener 2005

text: jordi bilbeny
música: esteve fortuny

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano, teclats i programacions
jordi bilbeny: recitat

aquesta cançó és una versió de la peça de la dharma "catalluna" ... la nova cançó, amb text d'en jordi bilbeny, du per títol "catalunya" i és un cant a la llibertat futura del nostre país ... posteriorment, a l'agost del 2006, a les sessions de gravació de "pedres blaves" la vam tornar a enregistrar, però aquesta segona versió encara estar per mesclar

sense temps

2007-10-25T23:17:00.000+02:00

No hi ha més temps per viure,
no hi ha temps per parlar:
només per estimar.

No hi ha més temps per córrer,
no hi ha temps per fugir:
només per estimar.

Com el mar, com el cel,
com totes les muntanyes que estimem i ens estimen,
així les nostres vides
viscudes solament per estimar!

cd: "branques"
edita: música global
data: novembre 2004

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions
francesc sánchez: violí

videoprojecció 2005
montatge: joan vallcorba

terra endins

2007-10-24T23:20:00.000+02:00

S'ha obert el cel del món sobre els meus ulls
i des del nou abisme de l'enyor
contemplo el meu passat i el meu futur:
aquest mar en silenci, aquest vell cor
que ens nodreix sàviament a poc a poc.

M'has dut entre les aigües de l'Esperit
fins al límit del mar, fins a la vela
darrera de la vida i puc sentir
ara mateix la nova meravella
de la llum en el vent del meu desig.

Vent del món, vent de mi, més alta vida
de la vinya madura dels sentits;
arbre pur, arbre nou, fonda boscúria
pel llarg camí d'on torno cap a mi
i en mi reneixo sempre com el crit.

Cau el sol. Tanco els ulls i tu ets aquí
com una gran pregària. Des de tots
els angles del misteri et veig venir.
Vius en el meu silenci, en l'or pausat
que assaona la terra que he estimat.

cd: "terra endins" senzill
edita: música global
data: novembre 2004

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria i percussions
joan vallcorba: piano, teclat i programacions

videoclip 2004
filmació: ramón balagué
direcció: ramón balagué

la versió sencera del poema/cançó:

cd: "branques"
edita: música global
data: novembre 2004

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria i percussions
joan vallcorba: piano, teclat i programacions

videoprojecció 2005
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

avui fa cinc anys ... el nom

2007-10-23T15:48:00.000+02:00

iniciem la secció "avui fa cinc anys" ...

avui fa cinc anys, el 23 d'octubre del 2002 després d'una llarga, divertida i esgotadora discusió mentre sopem (l'eva, l'anna, la maira, en jordi i en joan), al voltant de les dotze de la nit decidim que ens direm "relk" ... pel camí queden noms com "perdiu" (encara riem al recordar-ho) "abans de l'ull" , "fins i tot" ... aquí teniu el full on en jordi anava apuntant les idees

dos dies abans (21/10/2002) ens vam fer les primeres fotos a arenys de mar ... l'esteve alsina ens arracona contra la paret i dispara dues vegades ... sobrevivim de miracle, però a un preu molt alt: sis euros

ens els propers dies mirarem d'anar veure a l'esteve per tal de repetir la jugada i poder apreciar l'evolució de les nostres cares els darrers cinc anys

en la nit, en el somni

2007-10-22T23:45:00.000+02:00

En la nit, en el somni, en el teu somni
teixeixes el meu cos.
En la nit, en el somni, en el teu somni
comprens el meu esperit.
Ésser enllà de l'ésser,
vida oberta a la llum
de la ment sempre viva,
del meu cor ja madur.
Teixeixes el meu somni. I en el somni
també hi vivies tu.

cd: no està enlloc
edita: inèdita
data: abril 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: percussions
joan vallcorba: piano i programacions

videoclip 2006
filmació: relk
direcció: relk

una versió anterior del poema/cançó:

cd: "riera"
edita: relk
data: desembre 2003

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions

videoprojecció 2005
filmació: joan vallcorba
montatge: joan vallcorba

riera de sobirans

2007-10-21T23:26:00.000+02:00

a tots els qui estimen la Terra
com una part del nostre cos

Pel Parent Rost i la Serra Lligada,
des d'El Borrell a la Creu del Montalt,
com una dona que solemne es bada
i ofrena el cor i la pell esclatant,
fins que es desborden de llum els seus llavis
i vessa en abundor la seva carn,
t'obres per viure, umitejant i clara,
pels còdols i les canyes i els sorrals.
Cap altre vida no pot recollir-te,
ni tu no avidaràs cap més afany
que no sigui el lament profund de l'aigua,
la terra assaonada amb el teu fang.
Viuràs aixís, amb un rebrec salvatge
d'antiga polidesa i goig audaç.
Viuràs només aixís: sola, callada,
per sempre presonera del teu cant.
I si a Rupit es desvetlla l'entranya
fecunda de les pluges i dels llamps,
i arrela a dintre nostre la creixença
que brosta pel frondós Pi de Buac,
vindrem a tu, amb l'ànima a la boca,
despresos de la febre dels cabals,
talment com si estimant-te revisquéssim
i sols pel teu amor siguem salvats.

cd: "branques"
edita: música global
data: novembre 2004

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria i percussions
joan vallcorba: piano, teclats i programacions
francesc navarro: clarinet
jordi tarradellas: viola de roda
eduard iniesta: tembouras i laghouto

videoprojecció 2005
filmació: joan navarra
montatge: joan vallcorba

una versió anterior del poema/cançó:

cd: "riera"
edita: relk
data: desembre 2003

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions
jordi tarradellas: viola de roda

i una versió instrumental del poema/cançó:

cd: "riera"
edita: relk
data: desembre 2003

coqui castells: enregistrament de pluja
joan vallcorba: piano i programacions
jordi tarradellas: viola de roda
félix jurado: gralla

correllengua a tarragona

2007-10-20T14:28:00.001+02:00

relk presenta pedres blaves a tarragona

avui dissabte 20 d'octubre a les 23.00h, relk presentarà el seu darrer treball pedres blaves (temps record, 2006) a la plaça del rei de tarragona, dins els actes del correllengua, compartint escenari amb roger benet i els oximorònics i amnea

pel riu dels ulls

2007-10-19T15:11:00.000+02:00

"No hi ha fi ni principi. Hi ha només
la passió infinita de la vida" Federico Fellini

Pel riu dels ulls i de la sang venia
aquesta por i aquesta meravella
terribles de la vida. La sentia
de dalt de les muntanyes, com si l'aire
s'agués tornat, en el respir, ferida.
Com si l'aigua del mar, per la infinita
sorpresa del seu cos inassolible,
m'alleugerís la mort de vida en vida.
Venia per la sang, pels ulls venia
com un bosc fervorós també venia
la meva por i la meva bogeria,
terribles, resplendents d'aquesta vida.

cd: "branques"
edita: música global
data: novembre 2004

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions

videoprojecció 2005
filmació: joan vallcorba
montatge: joan vallcorba

una versió anterior del poema/cançó:

cd: "riera"
edita: relk
data: desembre 2003

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions

caic dintre teu

2007-10-18T23:33:00.000+02:00

Caic dintre teu,
a l'origen de l'aigua.
I sóc com un gran arbre
que arrela en el teu ventre,
en el batec lentíssim,
en l'onada, en la brisa
del teu esperit recòndit.

cd: "branques"
edita: música global
data: novembre 2004

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions
eduard iniesta: tzouras

videoprojecció 2005
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

una versió anterior del poema/cançó:

cd: "riera"
edita: relk
data: desembre 2003

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano, teclats i programacions

tot gira, tot es mou

2007-10-17T23:41:00.001+02:00

Tot gira, tot es mou
sense temps, sense espai.
La mar se'n va ben lluny de mi,
fuig el cel en la nit.
Veig els cotxes, els trens
i la gent que no sap on aturar-se.
Però tu restes fidel com un arbre
clavat en el meu pit.

cd: "riera"
edita: relk
data: desembre 2003

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions

videoprojecció 2005
filmació: joan vallcorba
montatge: joan vallcorba

havanna lied

2007-10-16T22:05:00.000+02:00

Ach, bedenken sie, herr Jakob Schmidt,
ach, bedenken sie, was man für dreibig dollar kriegt!
Zehn paar strümpfe und sonst nichts.
Ich bin aus havanna,
meine mutter war eine weibe.
Sie sagte oft zu mir:
"mein kind, verkauf' dich nicht
für ein paar dollarnoten, so wie ich es tat.
Schau dir an, was aus mir geworden ist".
Ach, bedenken sie, herr Jakob Schmidt!
Ach, bedenken sie, herr Jakob Schmidt!

Senyor Jakob Schmidt, ha de pensar
que per trenta dòlars poca cosa puc comprar:
Unes mitges, i encara.
Jo vinc de l'havana,
era blanca la meva mare.
Solia repetir:
"nena, no et venguis mai
per un parell de dòlars, ven-te per molt més,
Si no vols acabar com jo he acabat".
Senyor Jakob Schmidt, ho ha de pensar.
Senyor Jakob Schmidt, ho ha de pensar.

cd: fanzine "malalletra" n.2
edita: laia calvet
data: juny 2003

text: bertolt brecht
música: kurt weill
adaptació al català: feliu formosa

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions

aquesta cançó pertany a l'opera "aufstieg und fall der stadt mahagonny" ("ascenció i caiguda de la ciutat de mahagonny"), enregistrada a arenys de munt del 28 d'abril al 9 de maig del 2003 i mesclada a arenys de munt el 9 de maig del 2003. posteriorment, a l'agost del 2006, a les sessions de gravació de "pedres blaves" la vam tornar a enregistrar, amb un text de jordi bilbeny "fibres de l'esperit", però aquesta segona versió encara estar per mesclar

entrades per la farinera

2007-10-15T16:03:00.000+02:00

relk presenta pedres blaves a barcelona

el proper divendres 19 d'octubre, relk presentarà el seu darrer treball pedres blaves (temps record, 2006) a la farinera del clot de barcelona

pedres blaves és una recerca poètica, visual i musical a l'entorn de la llibertat ... parlem de la llibertat del record, de la llibertat sexual, de la llibertat política, de la llibertat espiritual, de la llibertat de pensament ... el tòpic diria que som lliures. tenim feina, un salari, fem vacances, fins i tot anem a votar, i en canvi, ens sentim esclaus ... és una enganyifa, ens han venut una fotocòpia adulterada, esguerrada, geperuda i coixa de la llibertat autèntica ... la nostra tasca és analitzar les pulsions emocionals i explicar-les amb cançons que oxigenin. crear petits recers on anar trampejant la vida, donar una mica de bellesa, creativitat i tendresa

19 d'octubre del 2007
a les 22.00h
farinera del clot
gran via de les corts catalanes, 837
barcelona

entrades amb descompte a atrapalo.com

tenim un parell d'entrades dobles per les definicions de llibertat més originals

albada de saó

2007-10-14T23:36:00.000+02:00

"Oh mia patria si bella e perduta!" Nabucco

Quan el sol desvetlla
totes les muntanyes,
sobre el llit de l'alba
jo m'ajaço i prego:
que la llum ens torni a fer lliures,
que la llum ens torni a fer lliures.

Així la barca que retorna
d'un vell exili sense vida,
i veu de lluny la nova riba,
així mateix jo també prego:
que la mar ens torni a fer lliures,
que la mar ens torni a fer lliures.

Quan els ceps maduren
raïms d'esperança,
passo entre les vinyes
amb una pregària:
que la terra ens torni a fer lliures,
que la terra ens torni a fer lliures.

Així dos cossos que s'estimen
i no coneixen altra força
que la bellesa dels seus actes,
així mateix jo també prego:
que l'amor ens torni a fer lliures,
que l'amor ens torni a fer lliures.

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

text: jordi bilbeny
música: erik satie (gnossienne n.1)

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
joan vallcorba: programacions

videoprojecció 2005
montatge: joan vallcorba

llum viva del món

2007-10-13T23:20:00.000+02:00

a Mossèn Josep Plaja, en omenatge

Llum de la llum, ànima viva
que recorres el món
insondable dels més llunyans abismes;
que canvies, secret, en or puríssim
el vell dolor de l'arbre i de la terra,
mentre jo nedo
ben despullat de mi
al llarg dels teus espasmes de claror;

llum, cor, tebior
única de la ment; única mà
pietosa d'un cel quasi oblidat:
obre'm la porta i obre'm els sentits
que han dormit fins avui
dintre la carn.

I fes-me també llum,
llum teva enllà
-encara més enllà-
de tota vida.

cd: "branques"
edita: música global
data: novembre 2004

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i melòdica
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions
francesc sánchez: violí

videoprojecció 2005
filmació: joan vallcorba
montatge: joan vallcorba

una versió anterior del poema/cançó:

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions

i una remescla de mr. troubadour:

cd: "llum viva del món"
edita: mr. troubadour
data: gener 2006

maira comalat: veu i melòdica
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions
francesc sánchez: violí
mr. troubadour: baix, saz, guitarres, arpa, teclats i programacions adicionals

mà sobre el cor

2007-10-12T23:33:00.000+02:00

per la Rat

Una gran mà sobre el meu cor cansat
-imperceptible al món i a la mirada
atònita del món- ara ha aturat la sang.
Ha aturat la remor pesarosa de l'aigua
i del desig del foc a dins la carn;
ha aturat els vells rius de la sofrença,
els ràpids del dolor. I en els meandres
desvetlla encara els gorgs d'una més alta pau.

Una gran mà sobre el meu cor callat
-a través dels espais, per entre els marges
perduts de la memòria, com saltant
d'ésser en ésser fins reviure en el teu pas-
m'ha pres del tot. I ara tot es decanta
molt lentament cap a la teva mà,
cap al món invisible que has obert en palpar-me:
on el cos i l'amor ja s'han aparellat.

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano, teclats i programacions

videoprojecció 2005
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

versió sense bases electròniques, només disponible a la reedició de "a les pedres secretes de la sang" del setembre del 2003:

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i teclats

perquè tornis a mi

2007-10-11T16:18:00.000+02:00

Es fa clar sobre les ones
d'una mar que es mou com tu
i em fermenta la nostàlgia
del teu cos per sempre pur.
Jo esperava que tornessis
un cop més aquesta nit;
però ara sols tornen les barques
carregades del teu buit.

On t'amagues, on respires?
Que no saps que em tens aquí,
resseguint amb la memòria
els racons del meu desig?
Jo esperava que tornessis
un cop més aquesta nit;
però la mar s'endú les traces
i jo et guardo sempre en mi.

cd: "branques"
edita: música global
data: novembre 2004

text: jordi bilbeny
música: tradicional, himne cristià del líban
adaptació musical: josep tero

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: orgue i programacions
marc parrot: guitarra elèctrica
eduard iniesta: tzouras i gumbus

videoprojecció 2005
filmació: joan vallcorba
montatge: joan vallcorba

una versió anterior del poema/cançó:

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: orgue i programacions

dolor

2007-10-10T22:13:00.000+02:00

El meu dolor és com una gran casa.
És com un cec que en recorre les cambres
a les palpentes. I amb el tacte endevina,
pausadament, el rostre imperceptible
dels éssers purs que un dia hi varen viure.

És també el meu dolor com un amplíssim
mur que separa els espais invisibles
de tots els mons. Un mur entre les vides
que he viscut adormit i on em desvetllo
del somni extrem de la il·lusió de viure.

El meu dolor és com una gran sínia,
que gira i que recull l'aigua amagada
dels espais infinits. I, en abocar-la
sobre la terra eixuta de la vida,
hi fa néixer la vida amb un nou ritme.

És també el meu dolor la recta força
que m'escampa pertot i que em neteja.
La força que em recull i em fa comprendre
el vell dolor de viure, la presència
de tots els cors en un sol cor que crema.

El meu dolor, com un regal, com una
ofrena de bondat a les artèries.
El meu dolor, com tu. Com la més viva
crisàlide nocturna que canvia
el pas feixuc pel vol ardent de viure.

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
joan vallcorba: teclats i programacions
an zaza: piano (fragments de "tristesa")

videoprojecció 2005
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

remor

2007-10-09T23:45:00.000+02:00

a la Neus Carbonell

És la remor de l'aigua dins les pedres
endutes pel rial ja sense esforç.
És la remor llunyana de la pluja,
que es filtra a les entranyes del record.
És la remor del vent sobre les fulles,
la remor de la nit sense el teu cos.
Són totes les remors. Tot el silenci
del teu cor apagant-se en el meu cor.

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions

videoprojecció 2005
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

it might be her

2007-10-08T22:52:00.000+02:00

"Però hi ha tantes dones rosses que semblen
iguals i tenen moviments tan diferents!" Dale Collins

An passat tantes coses. El silenci
deliciós del seu cos entre els meus braços.
El globus cel amunt que s'escapava
d'un nen que plora. La remor secreta
de l'aigua que sorprèn les clavegueres.
Els lladrucs llunyaníssims d'invisibles
gossos perduts. El trontoll de la terra
quan el tren s'emportava la memòria.
Totes les dones que dormen solitàries.
Totes les dones passejant totora
la seva solitud indestriable.
An passat tantes coses i jo encara
visc encerclat en aquest món minúscul
de les coses que fugen de nosaltres
i resten sempre en tot. Les seves cames,
els seus petons profunds i les xuclades
arreu onte el plaer m'arrossegava.
Les nits dormint plegats. I els dies sense
l'escalfor del seu cos en els meus membres.
Les ores ja madures del seu sexe.
Quantes coses. La pell. Quantes! Amb l'ànima
fora de mi ara puc recordar-les.
La pell, els dits, els llavis, la tendresa
feréstega amb la qual em devorava.
An passat masses coses. Els meus abres
que em tornen, amb l'ivern, l'ampla nuesa,
l'extàtica nuesa d'una dona.
El fum que s'esvaïa de les cases.
Les teulades perdudes en la buida
solitud dels carrers. La seva absència.
El dolor minuciós d'aquella absència.
Aquella vida enduta contra quasi
tot jo sencer i contra la meva ombra.
Aquell refús de mi contra els meus muscles.
Tot l'abandó del món en la mirada
inútil de la joia abandonada.
Jo encara l'estimava. Va morir-se
tan lluny de mi! Mes jo vaig enterrar-la
viva dins meu com si fos un glop d'aire.

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: recitat
montse majà: violoncel
joan vallcorba: programacions

videoprojecció 2005
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

vitralls

2007-10-07T23:15:00.000+02:00

a la Neus Carbonell

Com si fossis aquí encara,
jo vull omplir la meva casa amb el teu so,
amb l'olor que he guardat
incrustada en els rajols.

Quan els finestrons
eren d'or
si tu els obries perquè entrés, ardent, l'amor.
Quan el temps no fou temps,
sinó un cos embolcallat pel teu cos.

Com si fossis aquí encara,
jo pensaré la meva casa amb el teu crit,
amb la llum que he estimat
pels vitralls del teu record.

Quan tot el plaer
fou la pluja
que netejava la brossa del cor del món.
Quan el temps s'esvaí
i sols restaren les imatges del teu buit.

cd: "branques"
edita: música global
data: novembre 2004

text: jordi bilbeny
música: marina rossell

maira comalat: veu, melòdica i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions
francesc navarro: clarinet

videoprojecció 2005
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

una versió anterior del poema/cançó:

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano, teclats i programacions

branques del somni

2007-10-06T23:19:00.000+02:00

a l'Ure Comas

Arbre aturat en la boira del món.

Mires com creixen
altes les branques del meu somni
i no t'asseus en cap.

Per qui són els meus fruits?
Per qui són els meus boscos?
El meu recer, per qui?

S'han acabat els rius.

També sóc aturat davant la teva boira:
aturat al teu cos, aturat als teus somnis,
mentre em veus créixer
ja en un cel diferent del teu cel,
en una altra pregària.

Tot ho veig, ho he vist tot.
I tanmateix t'imploro
amb la mateixa força.

Però tu reposes
mentre veus créixer
altes les branques del meu somni
i no t'asseus en cap.

cd: "branques"
edita: música global
data: novembre 2004

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions

videoprojecció 2005
filmació: joan vallcorba
montatge: joan vallcorba

una versió anterior del poema/cançó:

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions

no em deixis ara, amor

2007-10-05T15:44:00.001+02:00

No em deixis ara, amor, ara que l'aigua
s'emporta el meu Esperit amb els timbals.
No em deixis ara, amor, ara que l'aire
m'acull complet en els turons germans.
No em deixis ara, amor, ara que els arbres
fan néixer el meu Esperit en els sembrats.
No em deixis, ara, amor. No em deixis ara.
Ara que ja de mi sols queda el ritme
del meu Esperit estès per tot l'espai
i l'ampla llum oberta en una engruna
de temps viscut només per estimar.
No em deixis, ara, amor. No em deixis mai!

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions

videoprojecció 2005
filmació: pol caturla
montatge: joan vallcorba

el gorg negre

2007-10-04T23:35:00.001+02:00

a l'Ure Comas

Lenta cançó de l'aigua a les perdudes
arcades lluminoses de l'Esperit.
Tot s'ha aturat. I entre el silenci es tiba
el meu sexe en el cel pur del matí.
Perquè arrenques de mi saba i metzina,
també un Sol nou arrencava el meu crit.
Sents? Aquest ritme de la veu de l'aigua
i la teva aigua que flueix en mi,
renten el món del vell dolor de viure
i apaivaguen la pena de morir.

cd: "branques"
edita: música global
data: novembre 2004

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
francesc navarro: clarinet

videoprojecció 2005
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

una versió anterior del poema/cançó:

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

maira comalat: veu
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano, teclats i programacions

ofrena

2007-10-03T16:07:00.001+02:00

A les pedres secretes de la sang
he marcat el teu nom. A les més altes
voltes de la claror del cos
he deixat una veu, he deixat una vida.

Com si tots els camins del sofriment
i els lentíssims ocells que ja se'n van
per l'infinit desig del cel
portessin el teu ritme,
portessin el teu so.

A les branques profundes de la carn,
sobre l'ull extasiat del teu repòs,
he deixat la llavor, he deixat la llavor.

cd: "branques"
edita: música global
data: novembre 2004

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i melòdica
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano, teclats i programacions

videoprojecció 2005
filmació: pol caturla
montatge: joan vallcorba

una versió anterior del poema/cançó:

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions

retorn a la pluja

2007-10-02T14:00:00.000+02:00

mentre anem preparant noves poesies, noves cançons i nous projectes, iniciem avui un repàs a tot el material sonor i visual que relk ha anat produint des del seu inici

retorn a la pluja
a la Viki Puigventós, sota la pluja d'Euskadi

Ve com sempre la pluja
sobre la pau dels arbres;
aquella pluja lenta,
tendríssima, petita,
de la teva fragància.
Omple la mar d'un tebi
desig de benaurança.
Omple els carrers, la clara
casa de la mirada:
tot el meu cos com una
terra sense fondària.
Ve com sempre la pluja
pels xops cabells de l'aire.
Ve per l'imperceptible
foc de les teves cames.
Com una dona nua
ajaçada, com una
ràfega d'esperança.
Pluja de tu, volguda
pluja de la teva ànima,
que vius dins el meu ésser
com una gran muntanya,
que tremoles a dintre
d'on el meu cor et guarda;
pluja, dona, miracle
fos per la meva ossada:
ara que en mi creixies,
fes-me créixer en la densa
vida que t'acompanya.

cd: "a les pedres secretes de la sang"
edita: relk
data: gener 2003

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano i programacions

videoprojecció 2005
filmació: maira comalat
montatge: joan vallcorba

videoclip de "pedragentil"

2007-10-01T15:57:00.000+02:00

el 17 d'agost passat, reportres ens filmà a vallgorguina el videoclip de "pedragentil"

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu i coros
montse majà: violoncel
coqui castells: bateria
joan vallcorba: piano i programacions
pol caturla: baix elèctric
marc planells: sitar i ud
ferran irzo: guitarra elèctrica
víctor plana: coros

ben aviat tindrem un nou videoclip, el de "retorn a mi"

concert-homenatge a lluís maria xirinacs

2007-09-06T15:33:00.001+02:00

dissabte 8 de setembre a les 12 del migdia al fossar de les moreres de barcelona, concert-homenatge de relk a lluís maria xirinacs amb l'estrena del poema "el primer bosc" de jordi bilbeny en homenatge a xirinacs

EL PRIMER BOSC
A En Lluís Ma. Xirinacs, en omenatge

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim indret
del món, on l'ome lliure es desvetllava
del vell parany de l'or, del vell poder
inútil del poder en servitud.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim batec
del cor. Com un gran arc que afina i tensa
els músculs invisibles de l'esperit
i fa més dens el pas en el camí.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim gran gest
alçat contra la por, contra l'orgull
dels cíclops eixorbats en caus de llum,
que amaguen els rellotges del futur.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer ome lliure que, en la mort,

dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat!

Jordi Bilbeny

explicant pedres blaves (II)

2007-05-20T15:50:00.001+02:00

PEDRAGENTIL

Com el nom indica, el poema està dedicat al Dolmen de Pedra Gentil. En un començament portava aquest mateix títol. Però, atès que al País Basc, hi ha una colla de dòlmens que es diuen igualment GENTILHARRI (o sigui Pedra Gentil), amb una istòria al darrera que coincideix a grans trets amb la istòria del nostre monument megalític, vaig pensar que el mot "dolmen" era redundant, a més de forà, i he acabat batejant el text amb el títol que té avui dia.

El poema, que està dedicat a qui llavors era la meva parella, l'Ure Comas, reflecteix un moment d'intimitat sexual. Amb l'Ure ens agradava visitar aquesta mena de joies pètries de l'antiguitat. Passar-hi una estona contemplant el paisatge, parlant, escrutant les pedres i intentant descobrir el perquè del seu emplaçament, del nombre de pedres, de la forma i altres curiositats per l'estil. Era una manera de deixar-nos impregnar pel lloc i, sovint, tenir la sensació que aquell antic espai sagrat ens abduïa. No cal explicar, que en certes ocasions, com la que aquí es descriu, aprofitàvem l'avinentesa per intimar una mica més.

Quan la pedra obria
la sang de la nit,
i amb la mà t'enduies
la llavor de mi,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Ara que la lluna
plena s'ha adormit
en l'escorça nua
del teu cos petit,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Entre les alzines
turgents del desig,
entre la més prima
ànima del crit,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Sempre que et despulles
terra meva endins,
i amb saliva eixugues
tots els meus confins,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Déu entre les branques
dels íbers que visc.
Mà de l'esperança:
no em deixis morir!
Per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Aquest poema reflecteix un d'aquests moments de comunió amb la meva parella i amb l'espai. Dit això, em sembla que ara, amb una mica d'atenció a les paraules i a les imatges, es pot entendre força bé el què hi dic, sense aver d'entrar en detalls i precisions, els quals em fa certa vergonya relatar. Imatges com "amb la ma t'enduies/ la llavor de mi" no volen dir res més que això: que em la mà s'enduia la meva llavor. Aquesta imatge, que culminava aquella relació sentimental, podria ser ben bé el final del text. Hi ha el sexe. Ella s'endú la llavor. I s'ha acabat tot. Però no. No és un final, el sexe, sinó un inici. La sexualitat és oberta per la nit, per la pedra (gentil) i la sang de la meva parella. Sang, cos, sexe, nit i pedra són els desvetlladors de l'energia interior, que en el meu cas, va unida al desig, però també a l'esperit. Per tant, la crida sexual és alora una crida espiritual. Per això sento que a través del crit (del crit de l'orgasme, per dir-ho clar) una part de les meves fondàries espiriutals, s'obren i deixen passar tots els jos arcaics, perduts. És tot molt ràpid. No puc aturar la imatgeria interior. Alguns cops he estat transportat a mars llunyans amb esquelets de balena surant a les platges. D'altres cops el cervell esclata, la noció del cos es perd i et sents surant en un paradís eteri de llums i formes ígnies i fosforescents. Aquesta vegada, l'energia sexual esbatanava totes les portes del temps i sentia com quelcom de mi corria a través dels boscos, sense límits interiors. En llibertat absoluta. Per això dic que "per l'udol del sexe/ torna el meu Esperit". Perquè torna, al marge de tabús, repressions, morals, creences, estereotips, escarnis i fogueres inquisitorials.

En cap moment veig el sexe com a un acte brut, baix o mesquí, del qual ens n'aguem d'amagar o avergonyir. Ja he dit que, per mi, el sexe és una forma més d'espiritualització i de presa de consciència. Una unió mística amb la parella, pero també amb tots els éssers vius de l'entorn. Per tant, he mirat que les imatges reflectissin també aquesta unió dels plànols de l'existència. El cos, no és només el cos, sinó una porció del bosc. El reflex de la pell, una carícia a la pell de la llum de la lluna. La seva saliva sobre el meu cos i sobre el meu sexe, una mena d'ungüent que sutura tots els espais i totes les esferes de l'ésser i en facilita el pas de l'un a l'altre. Les alzines, l'arbre sagrat per excel·lència dels nostres boscos, esdevenen el mateix desig. Com si l'excitació no només vingués de l'Ure, sinó de les seves formes, del dolç moviment de les branques, del miralleig de les fulles. Llavors arribo a una mena d'obertura total, una mena de quasi integració en la força del bosc i de la terra, com si Déu o l'esperit d'amor infinit m'acollís i jo alora passés a formar part d'una col·lectivitat ibèrica sense forma precisa, sense temps definit, sense espai abitable concret.

Això era l'Ure. Això era el bosc. Això era Pedragentil. Això era el que el seu amor desvetllava. Això era jo també, indefectiblement.

Jordi Bilbeny

explicant pedres blaves (I)

2007-05-16T14:35:00.001+02:00

PETITA RESURRECCIÓ PER A LA "NIT ESTELADA" DE VAN GOGH

Jo em trobava als Estats Units (a Bloomington, a l'estat d'Indiana) fent una recerca sobre el Jesús istòric i l'adulteració del Nou Testament. Era l'any 1988.

Aquell estiu avia fet de monitor en un camp de treball al Plà de Toirigo, a la Vall de Boí, i entre les monitores hi avia la Montse Masachs, amb qui vaig establir certa amistat. I dic certa, perquè no l'he tornada a veure més. Em van quedar les ganes de tornar-la a veure, i fins i tot ens vam cartejar: una o dues cartes com a molt.

En una d'elles em va dir que se li avia mort el pare. Em va saber molt de greu, sobretot perquè ella era molt jove i no sabia com podia reaccionar. Jo llavors acabava de veure uns llibres, o comprar unes postals, sobre la pintura de Van Gogh i em va impressionar molt la "Nit Estelada". Sense saber com ni per què, es va comensar a desvetllar dins meu, que el quadre transmetia un sentit d'eternitat, de reencarnació. Els vents, el cel, els estels i les muntanyes desprenien vida pròpia. I em va semblar prou indicat enviar-li la postal d'aquest quadre, amb el poema al darrera. Diria que ho vaig fer així. Pero els anys que han passat m'ho difuminen una mica.

No miris el color
del vent, de les estrelles,
el blau intens del bosc,
el porpra de les venes
glaçades del dolor.
No miris ara aquestes
teulades, ni tampoc
l'agulla tan esvelta
d'un campanar alterós.
Algú batega rera
de tot aquest enyor,
i en cada fil de terra,
pel vent, pel lluminós
abre de les muntanyes
viu en el nostre cor.
Com un troç de nosaltres,
com si no s'agués mort.

El que li volia transmetre en el poema era força. No una força nascuda del gimnàs, sinó una força interior, arrelada a la convicció que res no mor del tot, perquè la mort només és una aparença, un canvi d'estat. Però que si sabiem veure més endins, l'ànima perdura en tot.

Per això, li dèia "no miris el color/ del vent, de les estrelles" i de tot el que en un primer cop d'ull s'abasta al quadre. Li dèia que no es quedés amb els colors i les formes de les coses, perquè estava més que convençut que "algú batega rera/ de tot aquest enyor". I quan em referia a algú, volia dir el seu pare, és clar. El seu pare en aquest cas. Però també en un sentit més general, tots aquells éssers estimats que en un moment o altre ens han deixat. Per això, li escrivia que "en cada fil de terra,/ pel vent, pel lluminós/ arbre de les muntanyes/ viu en el nostre cor". Evidentment, era un primer pas. El difunt viu en el nostre cor. I el nostre cor sempre li pot fer de posada. El record és una forma de vida. Amb aquesta afirmació volia aconseguir una mena de complicitat per a l'afirmació final, ja que si estavem d'acord que l'èsser traspassat te una forma de vida o altra en el nostre cor, també pot ser "com un troç de nosaltres,/ com si no s'agués mort".

Era aquesta la força que li volia transmetre. Aquest sentiment que va més enllà del dolor i de la frustració per la pèrdua del pare. Li volia transmetre aquesta mena de llibertat no tan sols de pensament, sinó fonamentalment, de vivència. La mort no son uns mots, no és només una icona. La mort apareix i s'endú els amics, els parents, el company, la companya, el pare o la mare. La mort forma part de la vida. Aquesta acceptació, no gens justificatòria, per cert, és la que amplia la visió de la vida, la visió del món i et fa entendre que tot i el buit aparent, hi ha una força que aglutina la vida, més enllà del que anomenem vida. Una força especial, perdurable, que venç les pors i les frustracions, perquè ens connecta no amb l'aparença fumada de les coses tangibles sinó amb les perennes.

La mort, doncs, la comprensió de la mort, des d'aquesta perspectiva d'unicitat i transmutació constant, és una forma més d'alliberament personal. El poema forma part de PEDRES BLAVES, en tant que és una manera mes de vèncer les cadenes del sofriment i aporpar-nos una via de llibertat.

Anys després, no gaires, per cert, quan vaig tornar dels Estats Units, vaig llegir les cartes que En Van Gogh va escriure al seu germà Theo (Cartas a Theo), publicades en espanyol. Vaig tenir una gran sorpresa quan vaig llegir que el mateix Van Gogh li va dir al seu germà que ell volia reflectir en aquest quadre la immortalitat i la reencarnació de les ànimes.

Jordi Bilbeny

després d'escoltar relk...

2007-04-12T16:11:00.000+02:00

Això que veureu escrit, ha començat essent un missatge que li volia enviar a en jordi. Volia acabar d'entendre el significat d'una cançó de relk.Després me n'he adonat que si ho feia pel mòbil, potser m'hi gastaria la soldada! I vaja... que la cosa ha acabat així:
Ei, Jordi! Benvingut del Nepal! “Darrere les Muntanyes” hi ha el camí que arriba al nostre cor, que fa que els morts físicament, siguin ànimes vives dins nostre i alhora en totes les coses (com vol transmetre "petita resurrecció"? Quan camines cap a ell, sempre t’hi trobes l’ànima d’algú que t’estimes o que et transmet seguretat i enyorança? Algú que té molt a veure amb tu, tot i que gairebé no l’hagis tractat, o tractat gens. A mi, això em passa amb el pare de la Nuri, que gairebé no vaig poder conèixer. Però hi ha alguna cosa molt forta que m’empeny cap a ell, i l’enyoro. Va ser la primera mort conscient de la meva vida. Tenia 4 o 5 anys. Ma mare m’ho va dir com si fos la cosa més normal del món. Era vell, tenia el pàrkinson i gairebé no parlava. Suposo que alguns grans devien pensar que ja era l’hora. Quan m’ho va acabar de dir, me la vaig mirar i va esclatar el plor. La Toni diu que encara ho té molt present. Es veu que aquella reacció de la seva filla la va impressionar molt. Jo sabia que no tornaria mai més. I no el volia al cel! El volia al balancí, en l’escalfor del foc, en el meu cos, amb el so del rellotge de corda, amb el tictac del pèndol i els “ dong dong” que encara és l’hora que marquen els 60 minuts de cada dia (tant sols cal que algú doni corda al rellotge: de moment, la Nuri).
És molt fort el vincle que tinc amb aquesta ànima, sempre viva en mi. Quan canto aquesta cançó “darrere les muntanyes”, no puc parar d’imaginar-me com camino cap a ell, mica en mica, jugant, saltant, voltant, d’ avall a amunt, d’ amunt a avall (com les dues pilotes que utilitzo en escena quan arriba la cançó. Algú pensa que allò simbolitza els planetes, però no: simplement són dues ànimes que a la fi es retroben: una de gran, intacte en un punt; l’altre, petita, corrent amunt i avall, i al voltant de la primera fins que s’uneix amb ella), i espero arribar a ell per entendre la vida i totes les coses. La veritat però, és que no entenc ni per què és ell qui m’ha d’ajudar en tot això. Ell mai parlava. Diuen que era una persona forta, molt activa, graciosa, sabia llegir, era músic, tocava la bateria i crec que el contrabaix, tenia un hort, un gos, era esportista. La seva filla, la Nuri (la meva cuidadora, la meva mare 2, la veu de la consciència...) sempre sap totes les coses, i moltes diu “l’oncle, el pare, deia...”. Tot ho sap pel pare: escriure, llegir, la física, la raó i el misteri de les coses. Ella en sap molt, i l’oncle també en sabia, i potser millor i tot! Però jo no li vaig sentir gairebé mai la veu. La guerra i el pàrkinson el van anul•lar del món. Al meu germà li feia por perquè era gran, tremolava i parlava amb la mirada, no amb la veu. Ell no s’hi acostava mai. Jo no tenia por, la Nuri sempre ho recorda. Sempre sobre la seva falda, tocant-li la cara i fent-li petons: és l’únic que en recordo, a part de que tenia alguns dits tallats per la serradora de troncs. A mi m’agradaven els seus dits: no tenien ungles i eren fins com el tacte dels cucs de seda. Li agafava i els tocava. Mira, ara recordo una mania que tinc, i potser ve d’aquí! Quan era petita, potser fins l’adolescència, tenia la mania d’entrar a l’església, posar un dit a les espelmes que cremaven, i mentre aguantava la gran escalfor, tot de capes de cera anaven formant un didal damunt el meu dit. Després, em passava el dit per la cara i m’agradava com la seva finesa establia contacte amb la meva galta. Bé, encara ho faig a vegades, però ja no suco el dit a les espelmes de l’església: ho faig a les espelmes que guareixen casa meva o la casa d’alguns amics o coneguts. Després els hi passo per la cara d’alguns: n’hi ha que els agrada i es formen el seu propi didal, i n’hi ha que es queden indiferents. Així mateix és la vida! Sempre hi haurà part dels que estimem en totes les coses, només cal observar el què fem, perquè ho fem, on anem i perquè, i creure'ns-ho... Nosaltres som els encarregats de mantenir vives totes les coses: aquesta és una de les nostres funcions, aquest és un dels punts que almenys a mi, ara mateix m’acabo d’adonar conscientment, sentint-t’ho dins les venes i d’una forma madura al cor (com diu en jordi a retorn a mi), em fa sentir lliure, amb una raó de ser i de viure.
Que fort. Estic flipant. Relk, potser sí que és un llegat filosòfic com diuen alguns! Et poses la música, escoltes la lletra, et submergeixes en ella, n’explores les sensacions, tornes a llegir la lletra, intentes saber què hi pot haver allà dins que formi part de tu. Aleshores, sempre hi trobes coses, encara que en Jordi no te n’expliqui el significat. Després, si te l’explica, ja és la bomba, perquè pots acabar d’arrodonir el significat de les teves sensacions envers el què pensaves o senties. És brutal. I aleshores, mires d’escriure-ho i intentar ordenar-te les idees i tot el què va sorgint de tu, i te n’adones que ser persona, dins tot el dolor i mal de caps que això pugui comportar, és la cosa més intrigant, màgica, aventurada... que pugui existir. El senyor dels anells, el laberinto del fauno, les cròniques de Nàrnia, les bíblies sense adulteracions, el Quixot... tots utilitzen una manera fantàstica, màgica, que fa de la vida real un món ple de poesia, però la poesia, no són somnis ni anhels, és la realitat, la veritat de totes les coses. Crec que relk és això: no és un somni, és una realitat i una veritat com una catedral, amb les seves pors, il•lusions, formes de cercar la llibertat, però amb manca d’aquesta, també. Res no pot ser lliure si abans no ha estat pres. Relk, els seus membres, com tot el que implica l’ésser humà, té límits, traves, desil•lusions, tristesa... però gràcies a tot això, també coneix el triomf, la il•lusió, l’alegria...
Dono gràcies a relk per haver arribat fins aquestes línies. A veure fins on més em portarà.

Maira

L’ENDEMÀ D’UN DIA TRIST I FEIXUC i DESPRÉS DE BUSCAR ELS RECURSOS PER ESQUIVAR LA POR SOBRE ELS ESCENARIS, DESPRÉS DE REPASSAR EL SENTIT D’ALGUNES CANÇONS. DESPRÉS DE SABER QUE AL PROPER CONCERT CONTINUARÉ SENSE SABER-LES EXPLICAR, PERÒ CAÇANT UN XIC DE SEGURETAT ALHORA QUE JO PUC ENTENDRE’M A MI MATEIXA. Ningú és perfecte per a tothom. Jo vull començar a ser-ho per a mi. "Ja seria hora, Maira!"

Un petó a tots, després de tant temps sense saber-nos res!

postal del nepal

2007-02-05T01:41:00.001+01:00

Amics i amigues, companys i companyes, saludats i saludades, de l'únic Arenys de Munt que hi ha la món!
Com que no m'agrada enviar postals, i a més a més no tinc a amà la vostra adreça, he escrit unes ratlles que he enviat als meus germans, sobre una visita que vaig fer al cementiri d'aquí al costat. M'ha semblat que és prou neutra i que si us venia de gust llegir-lo us podríeu fer una idea de com són algunes coses per aquí al Nepal. He mirat de ser unamica descriptivista perquè tinguéssiu la sensació de llegir una postal.
Una abraçada a tots i petons a totes.

Abans d'aïr en Carles, en juls i jo vam anar a Pashupatinath. Fent broma dèiem abans d'anar-hi que avíem d'anar a Baixo-Patinant, perquè quasi sona el mateix. I de fet, és una mica això, una passajadeta, de baixada, almenys fins al riu a una mitja ora del barri de Boudha. El camí no és una camí normal, com aquí que diríem un camí per Anar d'Arenys de Munt a Sant Iscle o a Sant Vicenç. Aquí tot el llarg del camí es abitat. És ple de gent de cases, de barraques, de botiguetes, de gent al carrer que mira, que juga, que espera algú, que ven alguna cosa, de gent que torna de la feina o que hi va, dels nens sortint i tornant al col·legi, vestits d'uniforme. I de nens descalços, alguns amb el cul a l'aire. Fins i tot, a sota un arbre hi vam veure un barber afaitant un ome. Els gossos ajaguts a terra, a qualsevol lloc, passant de tot, alguna vedella fent la seva, molt de tant en tant i gallines amb sabates i gallinots amb sabatots. De tot i força. Fer camí, aquí és passar per dins mateix d'una pel·lícula molt fina de vida, convertint-se un mateix en la mateixa pel·lícula. La gent et mira, perquè, és clar, jo no vaig veure cap més altre europeu que nosaltres tres. Però els nens es queden encara més sorpresos mirant-te. Alguns riuen i d'altres et vénen a donar conversa i a practicar el seu anglès. Amb mitja oreta érem al riu. Al sorral hi avien tres dones rentant roba, que no van poder aguantar-se el riure, en veure que ens hi aproximàvem. Volíem travessar el riu per estalviar-nos d'entrar per l'entrada oficial i aver de pagar. Vam fer un salt entre les pedres i ja vam ser a l'altre costat, perquè no baixava gaire aigua. A l'altra riba ens vam enfilar per unes escales, graó rera graó que pujaven muntanya amunt. Perquè Pashupatinath és una gran muntanya o es troba dins d'aquesta gran muntanya --no ho vaig acabar d'esbrinar del tot. Preguntant a un amic nepalès què volia dir el nom em va respondre que és "el lloc sagrat (nath) del senyor o rei, o senyor rei (pati) dels animals (pashu)". Una mena de paradís, segons aquesta definició, però sense animals salvatges llevat dels micos que hi ha a tots els temples sagrats i d'una mena de gaseles, que em recordaven, per les banyes, els impales africans. Però, és clar, aquí els nepalesos, com nosaltres, els catalans, expliquen els topònims amb la llengua actual i no pas amb l'arcaica, que és amb la qual es deuria donar nom a aquesta muntanya sagrada. I ja se sap, els significats em recorden una mica els contes de fades. Sigui com sigui, pujant escales vam anar a petar a dalt de tot. Hi avia els micos --molts de micos, la majoria dormint en grups de tres quatre o cinc, a terra, i algun, encara dormint panxacontent a dalt d'un arbre. Efectivament era l'ora de la migdiada. I aquest llenguatge és universal. Avent dinat, becaina. Vam seguir per un corriol que vorejava la muntanya i per on anàvem veient el riu, a baix a la dreta, i el tancat dels micos a l'esquerra. Així uns vint minuts. Fins que sense saber ben bé com vam anar a petar a una mena d'esplanada, ja asfaltada, amb uns bancs, com un mirador, amb tot ple de gent mirant el que passava a l'altre costat. El que passava a l'altre costat és que hi cremen els morts. Avíem arribat al final del camí. Hi avia una colla de vailets asseguts en un d'aquests bancs, fent-la petar; i algunes parelles festejant i gent mirant el crematori. Com si fos la cosa més natural del món: anar a mirar com cremen els morts per passar la tarda. Des d'aquest mirador, per l'esquerra es baixa a unes grades que donen just a sobre el riu. Un riu brut, que quasi no té força per empènyer l'aigua. I a l'altra riba, en una mena de moll, amb unes plataformes de pedra, més aviat quadrades, on estiben la llenya que ha de servir per cremar el difunt. Hi avia un mort a terra, embolcallat amb unes faixes balnques, esperant el torn de cremació. Ens vam asseure una estona per veure si el cremaven. Però no. Així que vam decidir anar més avall on vèiem una fumera d'una pira, amb algú a dins. Se sent, és clar, l'olor de carn rostida. El fum no para de sortir. No tenen extractors ni campanes que absorbeixin els fums. Ésa dir que l'olor de carn rostida te l'emportes després a casa. Vam seure davant d'aquesta pira. I vam estar contemplant, amb d'altra gent que teníem a dreta i esquerra, com s'anava cremant aquell cos, com la cosa més natural del món. Els parents --suposo que eren els parents, perquè el mort no deuria arribar sol-- s'estaven asseguts en uns bancs que hi ha darrera les pires, davant d'uns edificis que podrien semblar estacions de tren o magatzems. Tot en una gran armonia, en una gran pau i tranquil·litat. Ni plors, ni crits. Ni dolors. Va venir una noia i ens va donar conversa ben bé mitja ora, a canvi d'oferir-li una cigarreta. parlava un anglès prou fluïd. ens va dir que no hi venia cada dia perquè seria fastigós. Però que de tant en tant hi treia el nas "per elevar l'esperit". Vam travessar el pont i vam passar a l'altre costat. Hi avia uns músics fent un concert sota una mena de cobert. Gent asseguda a terra escoltant-los, i més gent venent de tot: menjars, ofrenes, collarets, encenedors. Una dona ens va venir a trobar perquè li canviéssim tres euros que duia a la mà per rúpies, que és lamoneda d'aquí. però també duia collarets i tota mena de penjolls i rosaris. No li vam comprar re, ni és clar, li vam canviar els euros. Aquí, per què els volíem? Li vam dir que vivíem aquí i ho va entendre tot rient. En aquest espai amb músics i paredetes és on hi avia un gran temple indú, on els qui no érem indús no podíem entrar. A través de la portalada vam veure un pati immens, que donava ja a l'entrada estricte del temple, amb una escultura d'un gran elefant. Vam girar cua, i vam decidir anar a cercar la carretera per tornar a casa. Vam travessar tota aquesta fira de paredetes, amb músics, captaires, venedors, turistes, pelegrins, parents dels difunts --suposo-- que van i tornen de baix al riu, on cremen els cadàvers, i alguna vaca campant sola per allà al mig com si fos la mestressa de la casa. Vaig veure com algunes dones la tocaven i després es persignaven, en senyal de respecte, com si aguessin tocat un sant o una divinitat encarnada. Tot just sortint, un gran bou s'estava a la vora de la carretera anant omplint el païdor amb unes herbotes que hi avia. Gallines més avall, sense sabates ni sabatots, i entre la gent, un boc blanc impressionant, com un veí que ha sortit a comprar i fa una volta.
Tot transcorria en aquesta mena d'ordre. Tornàvem del cementiri amb una gran pau. Almenys jo. La mort aquí sembla una benedicció més que no pas una tragèdia grega. Una cosa natural. que defet ho és, però viscuda així: com a cosa natural. La mort ens diu ola i adéu vora el riu, amb la llenya, sota el cel, entre els boscos, amb fumeroles que s'enfilen als núvols i es desfan sobre les teulades de la ciutat i dels omes. Amb claror, amb flors. Amb les flors i ofrenes que la gent els llença, la qual cosa propicia que hi agi una mena de cercadors ja no només d'ofrenes, sinó de la mateixa llenya que no ha cremat, que recullen de dins del riu i la carreguen i vés a saber on la duen, i d'alguna pertinença del difunt que no crema i que pesquen els nanos que hi avia per dins del riu, com si fossin cercadors d'or, sense, però el sedàs. Deia, doncs, que morir-se així i anar-se'n així, fa tot l'efecte contrari que a casa nostra, on la mort, més que una companya, ja ha esdevingut un enemic mortal. Ens morim en llocs asèptics, sense el caliu de la llar o de la família. Envoltats de desconeguts en forma de metges i infermeres, però desconeguts al capdavall. Lluny de casa. Lluny d'aquelles parets que ens regalimen la nostra pròpia vidai els nostres records. Enduts a tanatoris freds, grisos, on ve gent a saludar-te amb care agra i rostre compungit. Amb cerimònies fosques, amb capellans que han après un discurs que no senten i que parlen de cels i de la bondat d'un déu que no els acaba mai de nodrir ni d'Il·luminar i que, molt sovint, no saben ni coneixen a qui estan enterrant. Caixa negra, eslgésies resclumides, altaveus muts. Plors i sanglots. Així diem adéu nosaltres als éssers que més hem estimat. I al forat. Quants de nosaltres abans de morir ja et diuen que no volen que els tanquem en un forat! Com un magatzem. Tots els morts arrenglerats, ben posats, com en una gran i mòrbida col-lecció. És cer que així sempre pots anar-hi a fer una ofrena i recordar els passats. Però jo sempre he cregut que els parents que ens han deixat no són en un d'aquells calaixos, sinó arreu i a dins teu. Formen part del vent, del cel, dels arbres, de l'aigua de la vida que flueix i retorna, sempre, amb formes diferents i éssers nous. I estem d'alguna manera també ipnotitzats per lamort, per la por a la mort.
Tornàvem cap a casa i jo pensava en totes aquestes coses. I aquí us les escric per si les volíeu llegir i tenir presents. Per si la mort d'aquí pot aportar una mica de pau, una mica d'esperança a les morts espantoses dels europeus. Per si pot aportar una mica de llum a les nostres petites pors. Pashupatinath, essent com és un cementiri, és un llibre obert a la perennitat de la vida.
Vostre,

Jordi Bilbeny

relk al clap

2007-01-26T08:50:00.001+01:00

bolo al clap de mataró ... amb col·laboracions ...

pol caturla al baix i contrabaix i albert almansa al clarinet ... l'anna guillem substituirà a la montse al violoncel ... a les 22.00h al clap ...

joan

galetes franklin

2007-01-25T14:55:00.001+01:00

per les nostres terres és habitual trobar grups de versions especialitzats en un solista o conjunt, i fins i tot grups clònics d'altres grups ... ara em venen al cap els smoking stones, els please (u2), els synchronicity (the police), etc ... deixeu-me que us parli avui d'un que segur que no n'haureu sentit a parlar gaire o gens: galetes franklin ...

galetes franklin és un grup de versions d'aretha franklin on hi ha tres components de relk (maira, coqui i joan) i tres no-components de relk (mónica, ferran1 i ferran2) ... el repertori, d'una hora i mitja aproximadament, està format per una vintena llarga de clàssics que fa gairebé ja 40 anys es van fer populars en la veu de la cantant de memphis ... tenim myspace i tot ...

amb galetes, assajem alguns dimecres al matí a casa d'en coqui, a cardedeu ... dues horetes ... el temps just per fer un repàs al repertori i xerrar una estona sobre si tal local o tal altre voldran que hi anem a tocar i ens pagaran alguna cosa ... sovint, mentre toquem em ve al cap una imatge recurrent ... entro en una mena de mirall que reflecteix la imatge oposada i visualitzo un conjunt de quatre negres de memphis, ben alts, tipus jugador de basquet, amb dues cantants despampanants (també negres, eh) i amb una mitjana d'edat que supera la ratlla dels trenta anys, que tenen el curiós costum de reunir-se alguns dimecres al matí, a l'hora que la gent normal treballa, per repassar -ja se'l saben- el repertori de, per exemple la maria del mar bonet o en lluís llach ... i em poso a riure sol ... i els altres em miren i pensen: "de què riu aquest ara?" ... i jo penso: "estem tots ben sonats"

joan

primera nit a katmandú

2007-01-21T04:02:00.001+01:00

Em desperto a tres quarts de sis de la matinada. Des de casa sento el ritme persistent i llunyà d'uns timbals. Uns cops profunds i espaiats, esmorteïts. És com el batec d'un gran ésser eteri, d'un cor invisible i benèvol que lentament et penetra i t'hi acompasses. Darrera d'ells m'arriba encara el so punyent i greu com d'un corn. Com una crida d'alerta. El primer que hi relaciono són els armats. El ritme que marquen els armats romans a les professons de setmana santa. No em puc tornar a adormir.

Realment és com una gran crida a desvetllar-se. Al desvetllament del món, de l'interior. M'assec al llit, colgat amb la flassada i em poso a fer exercicis de respiració. És cert. És la gran crida de l'alba, quan encara és tot fosc, perquè tornis al món. És l'avís que ho impregna tot de sacralitat i que t'avisa que cada gest és sagrat, que cada dia és sagrat, i que et crida a participar-hi. He estat a punt d'alçar-me, vestir-me i anar a vagar pels carrer de la ciutat. He preferit quedar-me assegut, respirant, deixant que espais de la consciència s'il·luminin amb cada inalació d'aire, recorreguent-me i reconeixent aquells àmbits de mi que estan connectats directament amb la vida, amb les pulsions transcendents del món. Ara he tingut aquesta sensació que aquí res no és gratuït. Que tot es disposa, des del primer moment que et despertes fins als darrers segons del dia, perquè tinguis la sensació que la religió i la vida són una única i mateixa cosa. No una gran enganyifa com ens han volgut vendre una colla de desinformats --que també hi és--, sinó una gran carícia. Jo experimento ara mateix la carícia. sóc plenament conscient que la vida t'ofereix aquest immens regal de viure i de fer-ho amb totes les potències de la terra. Però també ara se'm manifesta més que mai que l'espiritualitat no és un invent de quatre capellans o gurus per viure a l'esquena del poble, sinó una realitat palpable, tangible. Però no a la televisió, a les revistes, a les receptes mèdiques, als raigs ics, sinó al teu interior. Va d'interior a interior. De cor a cor, podríem dir-ne. I són aquests cors, que units en una mena de ciberespai de l'esperit, fan que el món sigui encara abitable. Que hi agi netes les grans autopistes de l'amor. Aquests timbals fan que es trenquin els murs de l'ego, i et xuclen a través del pensament i de la comprensió cap un lloc on tots els cors són un de sol. No és un àmbit poètic, literari. És un recer real. Però cal que aturis el món, les teves necessitats immediates, les il·lusions estèrils, per captar-lo. Com el llenguatge dels grans elefants. O els ultrasons. O la nostra istòria.

Aquí --em sembla-- la religió té aquest sentit, que és el sentit que deurien tenir també totes les religions. Connectar-te amb el món, connectar-te amb la vida, desvetllar-te del son d'una realitat fingida. D'una realitat que ens han volgut vendre com tota la realitat possible. I ara anem veient com només n'és una capa. Un tel de ceba. Un decorat malgirbat. Com és que els occidentals hem perdut aquest sentiment, aquesta visió, aquesta forma d'estar en el món?

Sigui com sigui, avui, desvetllar-me a Katmandú ha estat també desvetllar-me a un espai de l'esperit totalment nou per a mi. Un esperit que ho impregna tot. Aturat en cada rostre. En cada mirada. En el respecte reverencial pel gran cercle immortal de la vida.

És important estar atent. Deixar-se endur. Obrir-se.

He llegit una mica els pensaments d'un mestre de zen i, després, amb en Carles i en Manel hem sortit a esmorzar.

Jordi Bilbeny (17 de gener de 2007)

sóc un 58% com en david beckham

2007-01-19T01:22:00.000+01:00

anem pel post 92 i encara no ens hem presentat ... aprofitarem que fa dos dies que tenim bloc a mesvilaweb (http://blocs.mesvilaweb.cat/relk) i que avui n'estrenem un altre a ritmes.cat (http://blogs.ccrtvi.com/relk.php) per fer-ho ...

hi ha alguna sorpresa, no? ... com el 71% de semblança entre la maira i el gabriel byrne, o el 57% entre en jordi i la meryl streep! ... però de debò que no entenc el meu 58% de semblança amb en david beckham ... no, no l'entenc ...

joan

la tieta assuncion no era tia de ningú

2007-01-18T01:50:00.001+01:00

el dia 3 de gener vaig fer la primera visita de l'any a robafaves, una botiga de llibres i discos de mataró ... vaig sortir-ne amb 15 cedés sota el braç:

una caixa de 10 compactes d'astor piazzola (genial), el triple "orphans" de tom waits (encara l'estic païnt), el "viva!" de sanjosex (imprescindible ... i per cert, com millora en format cd ... o millor dit, què malament sonen els mp3) i el primer disc de conxita "amb lletra petita" ...

m'agrada ... si això és pop trist, jo puc ben dir que el meu cor s'alegra cada cop que escolta pop trist ... m'agrada també perquè em recorda a xot, sobretot a "productes de neteja" ... i xot m'agradava molt ... imagino que és per la guitarra de roger pineda, present a les dues propostes ... no ho sé ... segurament tenen altres punts en comú: sabadell, la sépia verda ... si m'he de quedar amb una cançó de conxita però, trio "llepo", que estava a la primera maqueta i que no està en aquest disc ... la jana (aviat farà tres anys), en canvi, ja fa dies que canta "la tieta assuncion no era tia de ningú, la tieta assuncion no era tia de ningú" ... i ella té molt bon ull per aquestes coses ...

joan

el dijous que mai arriba (I)

2007-01-17T02:00:00.000+01:00

sempre porto a sobre un paper on tinc un llistat de coses pendents, coses que a mida que puc vaig fent i així les elimino de la llista ... n'hi ha alguna però, que s'eternitza i sempre que renovo el paperet la torno a apuntar ... una d'elles parla d'un dijous que mai arriba ... i és que per aconseguir el que vull he de fer una trucada a una d'aquelles persones que no hi voldries haver de parlar mai, no per res, sinó perquè tenen l'estranya capacitat de xuclar-te tota l'energia i deixar-te buit ... per bé o per mal, quan m'omplo de força i el truco no "hi és" mai ...

imagineu una pantalla de televisió dividida amb una ratlla vertical pel mig ... aquesta seria l'escena del meu culebrot ...

(jota truca per telèfon)
jota: bon dia, que s'hi pot posar el senyor "s"?
secretària u: de part de qui?
jota: d'en jota del grup "r"
secretària u: ara està reunit, fins d'aquí una horeta no sortirà
jota: doncs, d'aquí una hora tornaré a trucar, merci
secretària u: adéu

(al cap d'una hora, jota torna a trucar per telèfon)
jota: bon dia, sóc en jota de "r", que s'hi pot posar el senyor "s"?
secretària u: ha marxat i no tornarà fins la tarda
jota: molt bé, trucaré a la tarda, doncs. adéu

(per la tarda, jota torna a trucar)
jota: bon dia, sóc en jota de "r", que hi ha el senyor "s"?
secretària dos: no hi és, no vindrà fins dijous vinent. et puc ajudar en alguna cosa?
jota: bé ... imagino que ho hauria de parlar amb ell ... fa un parell d'anys vam editar un disc amb vosaltres i ara, ens agradaria recuperar el 50% de drets d'autor de les nostres cançons que us vam cedir ... volia parlar amb ell, per saber com ho hem de fer ...
secretària dos: ui, això ho hauràs de parlar amb ell
jota: ja miraré de trucar-lo dijous, doncs ... merci

joan

el poder dels blocs

2006-12-27T02:33:00.000+01:00

sempre he pensat que els blocs són una eina poderosa ... una manera d'arribar directament a la gent, i explicar sense intermediaris allò que et passa pel cap ... i si s'escriuen amb sinceritat i constància el poder es multiplica ràpidament ... imagino que la gent que els llegim busquem, en certa manera, la "veritat" que trobem a faltar -ja sigui per falsificació o per ocultació- en els mitjans oficials ... potser aquest fenòmen (dels blocs) és imparable, però què voleu que us digui, a mi m'estranya molt que l'stablishment no s'hi rebel·li i permeti florir aquestes petites llacunes de llibertat ... molt ...
si fins-i-tot a relk, l'anterior discogràfica ja ens va tocar el crustó ara fa més d'un any per explicar la realitat tal com nosaltres la vèiem ... i això que no vam dir gran cosa i que no passem de quinze visites diàries de mitjana ...
sigui com sigui, he llegit que enderrock i vilaweb han inaugurat la publicació d'un conjunt de blocs relacionats amb la música ... uns quants músics, periodistes, mànagers i discogràfiques tindran a partir d'ara un bloc on dir-hi la seva ... benvinguts siguin ... jo els llegiré ... espero trobar-hi la "veritat" ...

joan

A veure... què dic?

2006-12-12T13:23:00.000+01:00

Bé... i deixant de banda "pedres blaves"... que una mica de descans, també va bé, de tant en tant...

Acabo de redactar-vos un escrit de 35 línies. Ho sento, Joan, no el puc posar! La veritat és que tan sols em sortia explicar el meu estat d'ànim i l'oportunitat de trobar una feina que em deixi la màxima llibertat possible per a dedicar-me a la música i poder-me pagar les poques classes que intento tirar endavant, i amb les que m'hi sento més realitzada. Ah! i el desig de fer una pel.lícula, també hi era exposat. Això no pot ser un lecturas. Al final cansa i es fa avorrit, oi? No diré massa cosa. Tan sols, que fa poques setmanes,vaig treballar al saló del llibre i vaig descobrir una il.lustradora de qui me'n vaig enamorar bojament: no sé si d'ella o dels seus dibuixos. No m'havia passat mai, això de descobrir il.lustradors per a nens! Jo què sé! Estava tan cansada de veure cada dia els mateixos llibres i les mateixes situacions, que... vaig anar a donar una volta per la fira i em vaig quedar "encandilada" amb una llibreria infantil. Quins llibres més preciosos! Quanta màgia! Quanta bellesa! Primer, em va encuriosir un que es diu "Semillas de Cabañas", de l'autor "Philippe Lechermeier" i de l'il.lustrador "Éric Puybaret": un llibre molt especial. Però al costat, hi havia tota una colla de portades amb il.lustracions precioses de "Rebecca Dautremer"! QUe guapes, que guapes! I el contingut dels llibres, tot i ser de diferents autors o d'ella mateixa, són interessants, també! M'ha agradat molt. He buscat informació sobre ella, i... es veu que no sóc la primera que la descobreix amb tanta admiració. Bé, alguna cosa ben especial deu tenir aquesta noia! La pena és que alguns d'aquests llibres, no existeixen en català, o jo no els he vist. Algun sí, però no són dels que més m'agraden. Va, vinga, feu una ullada a la Rebecca i digueu-me si n'hi ha per tant o no! En directe, els dibuixos guanyen molt més que per internet. Podeu buscar llibres com: Cyrano, Princesas, Babayaga, Sentimento...
Apa, ja sabeu algun dels meus gustos! Dic gustos perquè jo d'il.lustracions no hi entenc res, però sí que sé quan alguna cosa m'agrada molt! Una mica de "lecturas", tampoc va tan malament, al final, oi?!

Petó, petó, petó! I fins aviat!

Mai

PD: EL primer mail era de 35 pàgines, però... aquest no es queda curt! Algú em faria classes de síntesi d'escrits?

videoprojeccions

2006-11-22T23:59:00.001+01:00

fa dies que estem penjant al bloc alguna de les videoprojeccions de directe de "pedres blaves" ... les videoprojeccions, tal com les utilitzem nosaltres, són una mena de fons en moviment que en els concerts complementen i faciliten la comprensió del poema/cançó ... de fet estan totes penjades al web de relk ... us recomano una escolta d'aquest nou disc utilitant el web ... podreu escoltar la música, i alhora llegir el texte i veure la videoprojecció ... ja em direu el què ...

joan

pedres blaves

2006-11-22T01:17:00.000+01:00

De mi han sorgit les altes pedres blaves,
el cercle silenciós de les grans pedres.
Mentre s'obre la ment i mentre s'obre
la porta més recòndita de mi,
han nascut les antigues pedres blaves:
he nascut novament en el camí.

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba
veu, coros i glockenspiel: maira comalat
violoncel: montse majà
piano elèctric i programacions: joan vallcorba
filmació: pol caturla i maira comalat
montatge videoprojecció: joan vallcorba

retorn a mi

2006-11-09T23:24:00.000+01:00

Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense el feixuc lligam de la sofrença;
lliure de tota por, de la cadena
inútil de la por, pro amb una immensa
joia madura al cor i a dins les venes,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.

Compendre-ho tot i que el tot em comprengui
i em nodreixi de l'aigua i la foguera,
del vent i el fang, de l'ànima completa
i nova de la ment en la seva drecera.

Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense la por tan vil de la prudència;
després de tot dolor i de tota pena,
vivint els mots en la claror suprema
que sols un acte just reconeix i allibera,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba
veu: maira comalat
violoncel: montse majà
bateria: coqui castells
piano elèctric i programacions: joan vallcorba
clarinet: albert almansa
contrabaix: pep coca
xiulet: jordi bilbeny
actriu: maira comalat
filmació: pol caturla
montatge videoprojecció: joan vallcorba

gent de pedres blaves (11)

2006-11-03T00:10:00.001+01:00

marc planells ... argentona ... músic

en marc va venir el dimarts 29 d'agost per la tarda ... va portar tres instruments: el sitar, l'ud i el saz ... el sitar anava a "petita resurrecció per a la nit estelada de van gogh" ... a les mescles, amb en jordi mora vam jugar a posar sitars al revés -en el fons som uns hippies- ... a "pedragentil" i "viàtic/elizakoak", en marc va aportar l'aroma mediterrani de l'ud ... i a "aire darrer de mi" la tonalitat de la cançó era perfecte pel saz ... i escoltant-ho ara, el saz d'en marc també era perfecte per "aire darrer de mi" ...

joan

gent de pedres blaves (09/10)

2006-11-01T00:07:00.001+01:00

maria asensio ... barcelona ... ?
sabina gelma ... figueres ... ?

la maria i la sabina van venir el divendres 25 d'agost per la tarda ... van formar amb l'edu i la montse el quartet de corda que enregistraria cinc cançons al disc: "aire darrer de mi", "general moragues", "dona-llum a dins l'illa", "viàtic/elizakoak" i "darrere les muntanyes" ... la maria toca sovint amb la montse i juntes han participat als últims discos de refree i roger mas ... no hi havia manera, però, de trobar ningú que toqués la viola i acabés de tancar la formació del quartet ... a darrera hora l'edu va proposar a la sabina ... i tots quatre tancadets en una habitació dels estudis de la tam a arenys de munt van enregistrar el seu pas per "pedres blaves" ...

joan

gent de pedres blaves (08)

2006-10-23T23:53:00.001+02:00

eduard acedo ... la garriga ... violinista

l'eduard va venir el divendres 25 d'agost per la tarda ... va enregistrar la seva participació en el quartet de cordes (maira-eduard-sabina-montse) a cinc cançons: "aire darrer de mi" (on a més fa el violí solista), "general moragues", "dona-llum a dins l'illa", "viàtic/elizakoak" i "darrere les muntanyes" ... va tornar el dimarts 29 d'agost al migdia per enregistrar el solo de violí a "esperança de la carn", un solo de violí zíngar sobre un cor de russos ebris ... el moment més friqui del disc?

joan

gent de pedres blaves (07)

2006-10-17T00:02:00.001+02:00

víctor plana ... mataró ... punxadiscs i cantant

en víctor va venir el dilluns 28 d'agost pel matí, després d'en dani ... primer va gravar una petita intervenció de flauta travessera a "dona-llum a dins l'illa" i després unes veus a "pedragentil" ... tot un luxe de veu que amb l'efecte que nosaltres hem anomenat "minarete" llueix tal com sabiem que podia lluïr ... és en víctor l'antonio molina català? ... no, és molt millor ...

joan

gent de pedres blaves (06)

2006-10-12T00:03:00.001+02:00

dani àlvarez ... mataró ... mestre de primària

en dani va venir el dilluns 28 d'agost pel matí, a primera hora ... en dani resumeix perfectament l'esperit que relk a buscat en els col·laboradors d'aquest disc: gent propera i amb molta il·lusió ... un acordió diatònic a "esperança de la carn" era la seva aportació ... la partitura que vaig fer –tal com dèia ell- era molt poc diatònica, i a més estava –com de costum- en un to impossible per al seu instrument ... però amb el protools no hi ha res impossible ... vam pujar un to la base, vam gravar l'acordió que en aquest nou to s'hi trobava més a gust i finalment ho vam tornar tot al to original ... escoltant el resultat es pot ben afirmar que va valer la pena fer aquesta petita trampa, creieu-me ...

joan

gent de pedres blaves (05)

2006-10-11T00:01:00.001+02:00

pol caturla ... mataró ... baixista

en pol va venir a l'estudi improvitzat de la tam un bon grapat de dies ... va enregistrar les seves sis participacions al disc els dies 14 i 21 d'agost ... "petita resurrecció a la nit ...", "pedragentil", "vell camí de l'amor" i "dolor del món" van caure al sac el dia 14 ... el 21 va gravar "aire darrer de mi" i "esperança de la carn" ... inicialment prevista per contrabaix, la partitura arribava, peró, dos tons més avall del que permet aquest instrument ... i com que en pol té un baix de 5 cordes, "esperança de la carn" va ser per ell ... en jordi mora va acabar d'arrodonir el so d'aquest baix amb una mica de mooger fooger ... aah! m'encanta el mooger fooger! ...

joan

gent de pedres blaves (04)

2006-10-10T15:01:00.001+02:00

pep coca ... terrassa ... contrabaixista

en pep va venir el dijous 24 d'agost pel matí ... primer va gravar el contrabaix a "darrere les muntanyes" i després va baixar mig to la corda més greu per interpretar tres cançons que estaven totes en mi bemoll: "general moragues", "retorn a mi" i "dona-llum a dins l'illa" ... heu escoltat mai un contrabaix tocat amb arc, mig to més greu del que –en teoria- pot tocar i amb distorsió? ... haurà inventat en jordi mora el so tractor per contrabaix? ...

joan

gent de pedres blaves (03)

2006-10-09T01:19:00.001+02:00

manel martínez ... mataró ... informàtic

en manu va venir el dimecres 23 d'agost pel matí ... només havia d'enregistrar una guitarra a "aire darrer de mi" ... va costar una mica, però va sonar molt bé ... a darrera hora se'm va acudir probar una guitarra a l'estil de bill frisell a un petit troçet de "dolor del món" ... la meva imaginació requeria un pedal de volum que no teniem a l'abast en aquell moment ... en jordi mora diu: "perquè no mous tu el volum, joan?" ... guitarra a tres mans ...

joan

gent de pedres blaves (02)

2006-10-04T00:31:00.002+02:00

albert almansa ... mataró ... constructor de campanes extractores

l'albert (també conegut amb el malnom de "kharyte") va venir el dimarts 22 d'agost pel matí ... en poc més d'una hora va enregistrar els seus fragments de clarinet a "retorn a mi", "vell camí de l'amor", "albada de saó", "dolor del món" i "darrere les muntanyes" ... de tant en tant preguntava: "això ho vols lligat o una mica més picat?" ... "lligat" ... i un rera l'altre, els cinc temes van anar caient al sac ... a una de les cançons, va enregistrar d'un sol cop la seva frase, sense tornar-hi ... en jordi mora li va dir: "perquè ho has de repetir si és perfecte?" ... i en "kharyte" –encara de vacances- va marxar cap a casa content per com sonava el seu clarinet ...

joan

gent de pedres blaves (01)

2006-09-29T14:25:00.001+02:00

ferran irzo ... arenys de munt ... llibreter

en ferran "dit de ferro" va venir el dilluns 21 d'agost al matí ... només havia d'enregistrar una guitarra heavy a "pedragentil" ... en jordi mora dèia que preferia una guitarra tarantino a una guitarra heavy ... però "pedragentil" demanava a crits una guitarra heavy ... després se'ns va acudir provar una guitarra tarantino a "esperança de la carn" ... va triomfar (ja la sentireu) ... però més que tarantino, va resultar ser una guitarra ry cooder ... i és que en ferran és molt "dit de ferro" ...

joan

de llunes i pedres

2006-09-27T00:43:00.001+02:00

jo no hi entenc gens, però segur que algú podria interpretar el cúmul de casualitats(?) que ja fa temps estan marcant el camí del proper treball de relk al voltant de la llibertat ...

vam triar pel disc el nom de "pedres blaves" perquè era el d'un dels poemes d'en jordi bilbeny que més ens agradava a tots un cop musicat ... a "pedres blaves", en jordi parla d'una visió que va tenir: un cercle de pedres blaves que sorgia de dins seu i que el feia re-néixer en el camí ... un cop vam decidir el títol d'aquest recull de cançons, vaig buscar per internet a veure si trobava alguna cosa que ja es digués "pedres blaves" o "blue stones" ... i sí ... vaig trobar que ja hi havia un famós cercle de pedres blaves: el stonehenge ... i vaig quedar-me -mai millor dit- de pedra, perquè aquest conjunt de pedres és el fons d'escritori que té l'ordinador amb el que s'han construit les bases electròniques del disc ... és a dir, cada dia, abans de començar a fer els arranjaments i en acabar havia tingut davant meu el cercle d'antigues pedres blaves ... aquí teniu una foto del stonehenge i d'un dels cercles de pedres blaves que hi han al seu interior ...

la curiositat em va fer llegir més coses d'aquesta construcció megalítica i vaig veure un munt de fotos de les seves pedres i els seus cercles ... una de les pedres ja l'havia vist abans i no sabia on ... era la "heal stone" o "pedra taló" ... és una pedra que està fora del cercle i que s’alinea amb una pedra de l'interior (la "pedra altar") per mostrar el punt de sortida del sol en el solstici d’estiu ... doncs bé, aquesta pedra és la portada d'un disc de vinil que em va deixar en jordi ara farà un any ... la sinfonia celta d'alan stivell ...

i aquesta pedra també ha estat (i encara hi és) a l'habitació on s'han fet les cançons i els arranjaments de "pedres blaves" ... no sé si alineada o no amb la pedra altar de dins el stonehenge, però és possible, perquè la pantalla de l'ordinador mira al reproductor de vinils i el disc de l'stivell està damunt de la tapa de vidre del giradiscs ...

canviant de tema, l'altre dia estava mirant al calendari les dates importants d'aquest final/inici del projecte "pedres blaves" ... ho mirava al calendari que per nadal em va regalar la maira, és el calendari lunar de virginia poggi ... doncs bé, ara comencen les coincidències lunars ... les fotos de promoció les vam fer el 22 de setembre, dia de lluna nova amb eclipsi de sol, al costat del dolmen de pedragentil (vallgorguina) ... ja ens semblava que era un dia amb poca llum per fer les fotos, però com hi podia haver llum un dia d'eclipsi solar! ... aquí sota podeu veure a la mariona enfilant-se al dolmen de pedragentil per rebre l'energia dels astres i transformar-la en fotografia ...

un altre dia important serà el 6 d'octubre, el dia que masteritzarem el disc i el donarem per tancat (ja no podrem fer més canvis) ... com ja sabem com van aquestes coses podem avançar que masteritzant veurem néixer el dia 7, que és dia de lluna plena, i segons v.poggi "amb l'energia del foc jove iniciador - respiro l'esperit de la llibertat" ... i el darrer dia clau del procés serà -sens dubte- el 5 de novembre, el dia de la presentació de tot el treball: el disc i l'espectacle ... doncs aquest dia també hi ha lluna plena, i segons v.poggi "els meus peus caminen conscients de la mare terra i l'estimo!, bon dia per sentir les meves arrels tocant el cor de gaia" ... casualitats?

joan

l'escafandrista

2006-09-22T00:59:00.001+02:00

ara fa poc més de dos anys ... en un extrem i darrer intent per evitar que la portada de "branques" fos la que va acabar sent, la maira, en jordi i jo(an) vam fer una visita a l'estudi barceloní de l'àlex falcó ... aquest va ser el fruit de la nostra desesperada pressió i el seu més lloable intent d'entendre'ns i satisfer les nostres voluntats ... l'escafandrista que es submergeix a les entranyes de l'èsser ...

joan

ara fa dos anys

2006-09-21T00:20:00.001+02:00

la mariona campí segueix preparant el disseny ... en jordi mora continua mesclant ...

mentre en jordi mescla i la mariona dissenya, anem marcant dates i perfilant la recta final de les nostres "pedres blaves" ... el 22 de setembre al matí farem una sessió de fotos pel disc ... el 6 d'octubre masteritzarem el cd a terrassa ... i la setmana del 9 d'octubre l'enviarem a fàbrica per tenir-lo a punt el dia de la presentació a arenys de munt: el 5 de novembre ...

ara fa dos anys estàvem, si fa no fa, en la mateixa situació ... voleu veure uns quants dissenys de l'àlex falcó no utilitzats per la portada de "branques"?

i encara n'hi havia més ... l'escafandrista molava ... si demà tinc temps li faig un cop d'scanner i el penjo ...

joan

silenci blau

2006-09-19T01:19:00.000+02:00

sembla intencionat ... no us hem explicat ni dit res més de "pedres blaves" ... ni quan l'enregistràvem (entre l'1 d'agost i l'1 de setembre) ni ara que ja han passat més de dues setmanes ... imagino que necessitàvem un descans ... la veritat és que els dies d'enregistrament a arenys de munt van ser força intensos emotivament i no deixaven espai ni ganes per a incursions nocturnes al bloc ... quan vam acabar, en jordi mora (enginyer de só i mescles) es va emportar els aparells i el disc dur cap a l'empordà amb el propòsit de començar a mesclar les cançons ... però tant ell com nosaltres ens vam prendre uns dies de descans ... uns dies de silenci blau ...

ara ja hem tornat ... tots ... les primeres mescles de "dolor del món" i "aire darrer de mi" fa dos dies que no paren de sonar a casa ... s'han de refer, sí, és veritat ... però tot això és part del procés ... estic impacient, en vull més ... ja torno a tenir ganes de jugar ...

joan

youtube

2006-09-17T23:59:00.000+02:00

aquest estiu hem penjat al portal youtube un munt de videos de relk ... hi ha de tot: les vint videoprojeccions del directe de "branques", actuacions, reportatges, entrevistes i alguna curiositat ... el darrer video que hem penjat, és l'actuació del passat 6 de juliol al palau de la música catalana de barcelona interpretant "mocador d'olor" al concert-homenatge a la teresa rebull ... aquest concert està previst que surti editat en format dvd (no està clar si s'editarà o no en cd) per la discogràfica picap i va ser estrenat l'onze de setembre d'enguany al canal33 ... clicant a l'imatge que apareix aquí sota podeu veure i escoltar la versió de relk del poema de salvat-papasseit musicat per la teresa rebull ... aquest dia relk va comptar amb les col·loboracions de pep coca al contrabaix, francesc puig al clarinet i víctor plana a la flauta travessera i coros ... la montse no hi va ser perquè estava de vacances a indonèsia ...

joan

el lazarillo de tormes va ser escrit en català

2006-08-10T15:04:00.000+02:00

D’uns anys ençà s’han publicat tot un seguit d’estudis del professor Francisco Calero que atribueixen a En Joan Lluís Vives l’autoria del Lazarillo de Tormes. Amb una profusió de comparacions i paral·lelismes entre els temes i girs lingüístics que apareixen al Lazarillo de Tormes i a les obres d’En Vives, l’autor arriba a la conclusió que l’obra anònima castellana té totes les característiques lèxiques, d’estil i de pensament del filòsof valencià.
Sense voler-me decantar del tot pels resultats d’En Calero, car l’estudi paremiològic si bé és prou aproximatiu, no és mai per ell sol definitiu, atès que podria donar-se que entre un grup d’escriptors molt pròxims ideològicament, políticament i socialment es fessin servir idees i girs semblants, sí que em sembla rellevant i transcendental l’afirmació de fer-lo un autor català.
El nombre ingent de catalanades, catalanismes, girs lingüístics i rastres sintàctics catalans que es poden detectar al text del Lazarillo amb una simple lectura fan esfereir. En Calero només en cita uns quants. Però, darrerament, l’Alejandro Sendra n’ha fet un estudi molt valuós que s’ha donat a conèixer des de la pàgina web de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (HistoCat.cat) i que és a l’abast de tothom.
Sorprèn també que En Joan Timoneda, a la seva adaptació dels Menenmos Plaute, del 1559, ja parli del Lazarillo de Tormes com un personatge cèlebre i com un referent ben natural de la cultura valenciana de l’època. Tant és així, que en aquesta obra introdueix com a personatges un metge anomenat Averrois i el seu criat Lazarillo. A l’escena XII, l’Averrois afirma del seu criat que “es el más agudo rapaz del mundo y es hermano de Lazarillo de Tormes, el que tuvo trezientos y cincuenta amos”.
A més a més, al llibre del Lazarillo hi ha una referència explícita a València, a les seves fruites característiques, a la conquesta catalana de l’illa de Gerba, a Ferran el Catòlic, i s’hi entreveu la revolta dels agermanats, car el pare d’En Llàtzer “patí persecució per la justícia”, raó per la qual “estava desterrat”. I a tot plegat hi hem d’afegir, per torna, una sèrie de topònims que tenen el paral·lel en la geografia valenciana o que s’hi identifiquen del tot. Així, hom podria comparar Tormes amb Tormos, amb l’agreujant que el Tormes castellà no és cap vila i que l’autor ens diu que “el meu naixement fou dins del riu Tormes”. Llavors, com que En Llàtzer no és un peix, em sembla de fàcil inferir que el mot riu és una interpolació i que, com tot ésser umà, naixeria en un poble, vila o ciutat. El text també parla de Tejares (on van néixer els pares d’En Llàtzer), topònim que es pot relacionar amb Teulada. I, finalment, també podem aparellar La Sagra (inexistent com vila a Castella) amb Sagra. Tots aquests municipis estan molt a prop els uns dels altres i configuren un mateix espai geogràfic valencià, que es vindria a arrodonir amb una nova duplicitat: la de “el mesón de la Solana” amb el Castell de la Solana. I encara hom podria conjecturar que la vila del Duc que hi ha també a prop, auria de ser la del Duc de Gandia, que també com la vila que l’obra ens descriu, és fortificada, té un riu i unes voltes (arcades o portals) on En Llàtzer i el cec s’arreceren de la pluja. La qual cosa donaria ara sentit ple al fet que En Llàtzer ens assegura en diverses ocasions que el seu amo escuder era un estranger de Castella. Anem, doncs, al text. Diu el narrador: “Des del primer día que con él asenté, le conoscí ser extranjero”. I més endavant puntualitza: “Díjome ser de Castilla la Vieja y que había dejado su tierra”.
Tot sembla indicar que l’àrea en què s’esdevindrien els fets va ser en aquest espai de la Marina Alta conformat per Teulada, Tormos, el Castell de la Solana, com a topònims que han perviscut en el text, i Gandia, per tal com és vila ducal. Molt possiblement hi auríem d’afegir Tàrbena, perquè l’amic i editor Josep Maria Orteu, en visitar-la aquest agost del 2006, al bar Pinet li van explicar la llegenda d’un cec que servia un amo, que ell ha identificat amb la istòria d’En Llàtzer i el cec.
La localització valenciana, baldament pugui semblar un joc de prestidigitació toponímica, té molta més versemblança que la castellana. En Calero a l’ora de reforçar l’autoria d’En Vives, escriu: “Es podria pensar que el coneixement de les poblacions en què es desenvolupa l’acció del Lazarillo va en contra d’En Vives. Nogensmenys, un examen detingut indica el contrari; això és, que l’autor del Lazarillo no coneixia personalment els llocs sobredits [de Castella]. Això ho va dir un escriptor que coneixia a la perfecció aquesta geografia, com fou Azorín: «L’autor del llibre no coneix Toledo». També ho defensà un estudiós de la talla d’En J. M. Caso: «Jo tinc dubtes que algú pugui reconstruir Salamanca o Toledo amb les paraules de la nostra novel·la»”.
Llavors, tenint tot això en ment, que l’autor no coneixia ni Toledo ni Salamanca, i tractant-se d’una obra plena de referents geogràfics valencians, amb el protagonista de la qual citat per un valencià, amb un personatge castellà que és estranger al lloc on passen els fets; tractant-se d’un llibre farcit de catalanades i redactat per un català, En Vives o el seu autor real ¿l’auria escrit en castellà, sobretot quan l’umanisme català postulava que calia respectar la llengua materna i que escriure en aquesta llengua era dignificar la condició de l’ome?
Es podia aver donat el cas que el Lazarillo agués estat escrit en català? És conegut de tot especialista solvent que la primera edició de l’obra no s’ha trobat mai més. Hom parla d’un ur-Lazarillo o d’un Lazarillo originari que donaria lloc a les quatre edicions del llibre de Burgos, Alcalà de Henares, Medina del Campo i Anvers al 1554.
Per això mateix, la Rosa Navarro, ha apuntat encertadament que “La Vida de Lazarillo de Tormes ens ha arribat a través de quatre impressions fetes al 1554, que, ateses les seves variants, proven l’existència d’edicions anteriors”. I que, com era de suposar, l’estudiosa també afirma, que “el text no se’ns ha transmès tal com el seu autor el va escriure”.
En aquest sentit, En Francisco Rico es demanava: “Quan, on i quantes vegades s’imprimiren abans del 1554 representants d’aquest arquetip perdut, són preguntes, ara per ara, sense resposta”.
No cal ser gaire espavilat per endevinar que la resolució de l’enigma d’aquesta edició extraviada corre paral·lela al desvelament del misteri de l’anonimat de l’obra. I En Rico també ho intueix així, car, per ell, “desvelar l’autor encobert probablement ens desvelaria les raons del seu ocultament”. Per la Navarro, “l’anonímia del Lazarillo vindria, doncs, avalada per una tradició literària”, que, atesos els coneixements actuals sobre el control de l’edició de llibres, no és altra que la tradició censora.
Talment com en els cas del Tirant lo Blanc, en què una edició el fa anònim i una altra l’atribueix a En Joanot Martorell, que no era cap escriptor, però del qual En Guia ens innova que era En Roiç de Corella, el Lazarillo també apareix a l’època atribuït a autors diferents. Així, En José Sigüenza, a la Historia de la Orden de San Jerónimo, de 1605, ens diu que l’autor va ser el jeroni fra Juan de Ortega; i, poc després, al 1607, un tal Valeri Andrés, ens certifica, al seu Catalogus Clarorum Hispaniae Scriptorum, que el llibre el va escriure En Diego Hurtado de Mendoza. És a dir: que hi va aver una ocultació premeditada de l’autor real de l’obra.
Conseqüentment, si l’autor és esborrat i l’obra original es perd i el text que ens arriba no és tal com el mateix autor el va escriure, podem conjecturar que això va ser així, com tantes altres obres que van tenir el mateix destí, perquè l’autor era agermanat, català i l’obra escrita en aquest idioma? Ara, mercès als estudis lèxico-ideològics d’En Calero, podem dir que l’autor era català. I mercès a les aportacions lingüístiques d’En Sendra, també podem afirmar que l’obra està farcida de catalanades. I jo acabo de mostrar com els topònims també s’avenen amb la geografia valenciana. Amb tot, el que acaba per dir-nos que el text primitiu era en català i que l’obra que ens ha pervingut en castellà és una traducció barroera, són els errors de traducció. Aquells errors que només i únicament són comprensibles si el mot que tradueix malament, és català. En posaré tan sols quatre exemples.
El primer apareix al pròleg. La frase forma part d’un context en què l’autor explica com, amb esforç, un individu qualsevol es pot arribar a fer un lloc a la vida. I ho exposa parlant de tots aquells que “con fuerza y maña remando salieron a buen puerto”. La frase, en castellà, diu tot el contrari del que vol dir: que, amb esforç, sempre s’arriba a bon port. L’error és perceptible i es comprèn si tenim en ment un original en què hi avia escrit: “amb força i traça remant sorgiren a bon port”. Sorgir és la forma catalana medieval, emprada majorment en l’argot nàutic, per dir “arribar”. En Colom se’n fa un tip al seu Diari de Bord de fer sorgir les naus en un o altre port. I el Pare Cases empra el mot amb la mateixa accepció d’arribar una nau a dins d’un port. Llavors, l’error de traduir sorgir per salir, ens indica que som davant d’un original català.
Un altra badada apareix al Segon Tractat, quan l’autor explica com En Llàtzer es va fer fabricar una doble clau per obrir el cofre on el mossèn a qui servia guardava el pa. I com en ser descoberta, el capellà “fue luego a proballa y con ella probó el maleficio”. És ben evident, que fer un doble d’una clau per obrir un cofre i agafar el pa que s’hi guarda, no és cap malefici, sinó una malifeta. El context ho delata obertament. I fins l’edició del Lazarillo d’Alfaguara, ho especifica en una nota a peu de pàgina, que “maleficio” és una “fechoría”.
El tercer error és el de traduir el verb català sentir el castellà sentir, en lloc d’oir o escuchar, que apareix en diversos llocs de l’obra. És encara avui dia un dels típics errors comesos pels catalans sense gaire fluïdesa en castellà. El Diccionari de la Lengua Española de la Real Academia Española l’accepta actualment com una forma viva de l’espanyol. Però a l’època en què es va escriure el llibre era inusual. O tan sols usual en aquelles obres castellanes traduïdes directament del català. El Tesoro de la Lengua Castellana o Española, d’En Sebastián de Covarrubias, del 1611, només li atorga el significat de “sentiment” o “percepció”. I En Rico, en la seva anotació del Quixot publicat per l’Instituto Cervantes i Crítica, en comentar aquest mot al cap. XVI de la Primera Part, ens comenta que “l’ús del verb sentir per oir és encara comú en alguns països de l’Amèrica Llatina”. Fet que només s’explica tenint en compte una conquesta i poblament primigenis catalans.
Finalment, el darrer d’aquests errors de traducció que vull exposar aquí es troba al Tercer Tractat. En Llàtzer ens relata que el seu amo li explicava que hi ha una mena de cavallers, que “cuando quieren reformar consciencia y satisfaceros vuestros sudores, sois librado en la recámara”. No cal dir que en castellà no hi ha cap accepció per al verb librar que s’avingui amb el context predit i que vulgui dir “entregar”. En aquest cas, el que hi ha és un error de manca de traducció, car el copista, més que traduir, castellanitza la forma verbal catalana lliurat, sense importar-li ni gens ni gaire que en la llengua de la traducció no tingui cap sentit.

Jordi Bilbeny

1..2..3 esperant

2006-08-08T01:40:00.001+02:00

ja hem començat l'enregistrament del nou treball de relk: "pedres blaves" ... de l'1 al 3 d'agost vam estar a terrassa als estudis temps record gravant les bateries d'en coqui per dotze de les quinze poesies-cançó que conformen "pedres blaves" ... ara estem a l'espera de començar la segona part de l'enregistrament, aquest cop a arenys de munt, als estudis de la tam (televisió d'arenys de munt) ... probablement el dia 10 reprendrem el treball ... de moment pinta molt be ... ja ho anirem explicant ...
penjo la caricatura que va fer-me la núria pel 38 anniversari ... aquest cop també hi va haver brownie! ...

joan

petició formal

2006-07-01T00:24:00.000+02:00

ara, que tot just acabem d'encetar les primeres hores del mes que inicia la segona mitat de l'any, comencem a encarar la recta final del procés creatiu de 'pedres blaves' ... entre avui i demà escriuré les partitures de violoncel i donaré els darrers retocs a les bases de les quinze cançons que, ara per ara, conformen el treball de relk al voltant de la llibertat ... dilluns farem tot un dia d'assaig/treball a can coqui, on apuntarem idees i corregirem errors ... després tindrem quatre setmanes per acabar de polir els detalls músicals, tècnics i organitzatius de l'enregistrament, que serà a l'agost i que volem que sigui a arenys de munt ... i ho serà si trobem l'espai adient, un lloc -mínimament aillat de sorolls- on poder-nos instalar durant un mes ... algú té una casa així i ens la vol deixar?

joan

branques... és tot?

2006-06-27T00:29:00.000+02:00

Ahir vàrem tocar a la catedral. Potser m'hi va faltar algú, bé, estic segura que m'hi va faltar algú, però tot i així, estàvem envoltats de grans persones: en Pol, en Saban, la família, l'Stefano, la Georgina (tot i que la caravana de cotxes no ens la va deixar per massa temps), ens sembla que la Laia també hi era (no ho teníem clar), la Montse (amiga de ma mare), en Jordi Osset, en Pep, la Noe, els amics d'en Jordi Bilbeny, una noia estrangera que parlava sense vergonya el català, i si s'equivocava tornava a començar, la Silvana(crec que es dèia així) i tot un seguit de grans oients. D'entre ells, una família molt curiosa: la família de l'Alba. I qui és l'alba? Doncs no ho sé ben bé. Solsament sé que és joveneta, que te una càmera de fotos que sembla bona (jo no hi entenc), que es sabia totes les cançons de relk, i el que més em va frepar, va ser la devoció que els seus pares tenien per a ella, per allò que a ella semblava que li agradava. Avui hi estava pensant: com m'hagués agradat que els meus pares m'haguessin portat a un concert d'algú que m'agradava! Com m'hagués agradat que m'ensenyessin a tirar fotos amb aquell objectiu! Com m'hagués agradat ser una Alba ahir al vespre i algun altre dia. I és que no és el fet de signar CDs, ni fer-se fotos amb qui t'escolta, i ni molt menys voler representar alguna cosa que no ets: és el fet de poder compartir amb qui s'identifica amb tu per poca o gran cosa que sigui, poder admirar a qui t'admira, poder expressar la teva timidesa i el teu sentir-te petit davant d'algú que ni tan sols coneixies, el poder-li dir que tens vergonya, el poder-li dir que no estàs acostumat a fer dedicatòries... El més important d'ahir al vespre, va ser el què va comportar aquell concert. L'Alba i la seva família, ens reconeixien el treball, els familiars i amics estaven contents i es coneixen amb part del públic i amics nostres que anteriorment no havien conegut. La Bruna, amb 7 anys, es va posar a vendre Cds voluntàriament, i se'n va sortir molt bé, crec. És una gran i interessant nena la Bruna! L'estimo moltíssim! I aquesta trobada, els somriures, els petons, les abraçades, i sobretot la sinceritat de tot plegat, va ser degut a una lletra, a una música, a una veu, a un grup. Això és el que més m'agrada de relk i el que no m'agradaria perdre: l'amistat, l'amor, la unitat de la diferència, l'ambient, la bellesa que comporta tot plegat...! I què és la vida sinó un va i bé de relacions, de coincidències, d'intercanvi de visions, de sensacions... Això és el què ens ha regalat "branques", i espero que ho conservem amb aquestes "pedres blaves" que ens esperen a finals d'any.

Mai

PD: Per cert, algú coneix a la noia amb cabell curt i blanquinós que així que es va acabar el concert es va acostar a l'escenari per mirar si teníem CDs? Si algú la coneix, doneu-li les gràcies per la seva presència. La seva mirada i el seu gest, valien més que mil paraules!

tu en saps alguna cosa d'això?

2006-06-14T00:34:00.000+02:00

Ara me n'he recordat d'una cosa que em sembla que no hem explicat mai. Resulta que l'any passat, la discogràfica ens va demanar d'intentar grabar la veu a la sintonia dels 40 principals, en català. Dèien que fer-ho sense ànim de lucre, per al grup relk o per la veu en qüestió, era una estratègia perquè si agradava i els 40 se l'agafaven com a seva, doncs la discogràfica tindria la garantia que els seus grups serien exposats a l'emissora en qüestió. Es veu que per sonar als 40 principals has de pagar, i aquesta era una bona manera perquè la discogràfica no hagués de deixar-hi ni un duro. Un dia estava a Banyoles, a les piscines, abans de començar un concert, i em va semblar que sentia la meva veu a través de la ràdio del bar dels banys. Em sembla doncs, que la sintonia va ser acceptada, però el que no sé és si als 40 principals (de girona o osona, crec), la veu de relk hi sona o no hi sona, perquè potser em vaig confondre i no era jo qui cantava. Tampoc se si hi sonen altres grups catalans de la discogràfica. La veritat és que visc en una vall i tan sols podem agafar ràdio arenys de munt i poca cosa més. Si algú n'està assabentat, estaria bé que ens n'informés!!! I si algú tingués una miqueta de temps per enviar-me'n una còpia de la sintonia (que no sé si és una, dues o tres... perquè en vaig grabar més d'una), li estaria molt agraÏda, ja que no en tinc ni idea de com va quedar. A vegades, els detalls, per segons qui, es perden entre d'altres interessos! Doncs sí, una vegada més, ells van demanar, van sortir guanyant-hi i nosaltres... vam continuar esperant fins que ens en vam cansar. Que fort! Haguéssiu rigut molt veient com intentava imitar a la "chenoa" en versió catalana! I quan intentava dir principa-als, perquè ens faltava una síl.laba (principales=a 4 síl.labes, principals=a 3síl.labes) i no encaixava amb la melodia!!! Vaja, jo m'ho vaig passar bé. Sort d'en Joan que em donava suport i m'ajudava amb les seves explicacions de com ho havia de fer! Sí, sort d'ell, que sempre està al meu costat mentre esperem, demanem i ens donem suport un a l'altre tant com podem. Salut, Joan! I a tu, lector, que tens la santa paciència de llegir aquests escrits taaaaaaant i taaaaant llargs!

Mai

plaer adult?

2006-05-29T16:45:00.001+02:00

diumenge 21 de maig vam fer una reunió-esmorzar per decidir quina cançó de la teresa rebull versionariem al concert-homenatge que el proper 6 de juliol se li farà al palau de la música catalana ... teniem dues opcions ... vam triar "mocador d'olor" ...
a relk, tenim el costum de fer una reunió-apat sempre que hem de parlar d'algun tema o decidir alguna qüestió ... al voltant d'una taula, els relk-habitants d'arenys de munt hem decidit el nom del grup, el nom dels treballs, l'ordre de les cançons als discos, i tota mena de coses ... abans feiem sopars, ara esmorzars: la jana i l'aran manen ...

la xocolata desfeta "valor" és brutal, el punt just de dolçor ... plaer adult?

joan

ramon

2006-05-09T01:33:00.000+02:00

en ramon era un home d'uns 70 anys que passava bona part del dia recorrent de punta a punta el seu petit pati en forma de ele ... quan arribava davant el barri d'entrada, picava amb la mà dreta oberta sobre la rajola del mur de pedra d'un metre d'alçada que separa casa seva del carrer i tornava a repetir el seu recorregut ... a les passejades diàries per arenys de munt que la jana i jo fèiem abans que el setembre passat comencés a l'escola bressol ens el trobàvem sempre, a l'anada i a la tornada del passeig el vèiem vestit amb el seu batí blau i ben afaitat o amb barba d'un dia ... l'esperàvem davant del barri ... ell arribava, li dèiem "bon dia", ell somreia, la jana que estava als meus braços picava amb la mà oberta la rajola, li dèiem "anem a passejar", ell picava la rajola i cadascú seguia el seu camí, la seva rutina ...
diumenge passat passejant amb l'eva, l'aran i portant la jana en braços vaig dir-li "a veure si veiem en ramon" ... la dona d'en ramon estava el pati i ens va dir que en ramon havia mort feia cosa d'un mes, tenia alzheimer i es veu que es va ofegar perque es va ennuagar i el seu cervell ja no recordava com sortir-se'n ... vam estar una estona xerrant amb ella i explicant-li les nostres trobades diàries ... va tancar la conversa la jana ... tot just abans de marxar va picar amb la mà dreta oberta sobre la rajola del mur de pedra ... tots la vam entendre ... cadascú va seguir el seu camí ...

joan

per què pedres blaves?

2006-04-29T10:07:00.000+02:00

Pedres Blaves és una visió. Un territori de la ment, que s’obre per donar vida i sentit a les idees, a les pulsions del cor, als éssers eteris. Pedres Blaves és el món que s’amaga incombustible dessota les vibracions del món de la matèria. És el món de la llibertat personal, del sexe alliberador, de l’amor constructiu, de la força viva i vivificadora del dolor, de la pau perenne i palpable, de la independència política. Pedres Blaves és el recer dels recers. El germen primigeni, l’estany primer, la primera de les terres. No és un somni, no és una il·lusió. Pedres Blaves sóc jo. Són els abismes lluminosos de cadascun de nosaltres, les esquerdes florides de la carn. Pedres Blaves és l’ésser on recorro per trobar sentit, per donar-me sentit a mi i al món. És l’aire que respiro i domino i neteja els camins. Pedres Blaves és la mutació, el canvi, el pas d’un cos a un altre cos, l’encarnació interminable, l’encavalcament dels mons. Pedres Blaves és l’expandiment de l’esperit, les espores escampades del coneixement. És la comprensió, és el gran ull, és l’amanyac infinit, és el perdó. És la voluntat de ser. De ser com sóc, de ser com som, units en un mateix espai, en un mateix color, en una sola aigua, en una sola pedra. En una pedra viva. Pedres Blaves és tot.

Jordi Bilbeny (30-03-2006 11:15h)

Em sembla perfecte! Així doncs, pedres blaves seria la visió que jo necessito per trobar la tranquil.litat interior, oi? Pedres blaves apareix en instants curts de la vida que et fan sentir més clarament, profundament i amb sentit que en tota una vida sencera, crec. Podria ser la maduresa de l'ésser davant tots els seus aprenentatges? Podria ser el fet de notar i sentir que tot allò que et defineix com a persona i ésser en contacte amb totes les possibles variables del món i de les profunditats de l'ànima, es posa a lloc i n'esdevé el sentit de l'existència? Vaig per bon camí, Jordi? Si realment és així, no saps la sort que tens d'haver trobat les teves pedres blaves! Bfffff! Sento les pedres blaves com si es tractés de posar-ho tot a lloc, tot en moviment coordinat i en harmonia. Tot hi és present i tot és on és perquè allí és on ha d'estar. Tot es relaciona en sí mateix: petites partícules úniques que conformen un tot perfecte. Però perquè tothom pugui veure les pedres blaves, necessitem ser curiosos, tenir un esperit lluitador i investigar sobre allò que ens manté inquiets, oi? Vaja, que hauríem de ser més constants en les nostres inquietuds, tal i com ho fas tu, i no deixar-ho tot a mitges. No se si aquesta vegada em veuria capaç de cantar unes pedres blaves! Suposo que imaginar-te-les no és el mateix que visionar-les! Pedres blaves em queda aprop i molt lluny alhora! Per poder transmetre bé el què dius, el meu viatge cap a les profunditats i la meva experiència vital, hauria d'anar a moltes més revolucions de les que em sento capaç! La velocitat en la que tu vas, i l'instint i visions que tu tens per a les coses, jo ho tinc mig adormit. Es desperta poc a poc, però costa! Tu ets espavilat! Jo... ho sóc força menys! Però vaja, sort que hi ha espavilats al meu voltant que encara són capaços d'il.lusionar-nos i, a través de la curiositat, de fer-nos-en més, d'espavilats. Bé, continuarem parlant-ne. Pedres Blaves és un terme complexe per la societat d'avui dia, però cal que algú la porti a la consciència i faci recordar o descobrir que existeix un tot relacionat en sí mateix que ens pot fer l'existència menys feixuga, que implica la llibertat com a principi vital. Així doncs, les teves paraules, la música d'en Joan i la veu de relk, potser no faran obrir els ulls al món mundial, però en el cas que una sola persona es submergís en el nostre treball, em sentiria implicada en part de la història, i això seria fantàstic! S'evidenciaria encara més, dins meu, que "la història la fem junts" (per cert, aquesta va ser una frase que va causar molta espectativa. Va ser commovedor, en la presentació del llibre, que ens fecis sentir implicats en una cosa tan gegantinament important com és la història)! Parles tant bé! I sembla que ho tinguis tan clar, tot el què dius! Em sembla que sóc mig fan teva! Què et sembla? Bé, ens veiem per aquí o per allà! Que tinguis un bon cap de setmana.

Mai (31-03-2006 19:59h)

Exacte, Maira: la istòria ets tu. No és que jo ho vulgui fer-t'ho creure. És que és així: la istòria sóc jo. Ets tu. És cadascú de nosaltres. Sense nosaltres no hi auria istòria. És impepinable! I en aquest mateix sentit, les Pedres Blaves també som tots, i, per tant, també ets tu. No importa a la velocitat que vagis. Tu ets una gran pedra blava. L'important és la consciència del fet, oi? Ésser és néixer? És tenir les cames llargues? És ser ros? Portar sabates esbotzades? Portar-ne, tan sols? És ser ome o ser dona? Ésser és això: ser i estar. Però cal ser quelcom i estar en algun lloc. Un peix mort, també és alguna cosa, però el corrent se l'endú. Maira: comença a creure en tu. Comença a fer els teus grans passos. No et vegis com una cosa petita, minúscula, perduda en un llogarret del Maresme. No hi ha llogarrets, ni éssers petits. Hi ha consciències i fets. He conegut gent anònima immensa, incommensurable. Interiorment infinits. Deixa de tenir-te en excés de consideració, la qual cosa fa, massa sovint, que no facis el que has de fer, perquè donem més importànica a la opinió dels altres, és a dir, al món, que a nosaltres mateixos. No importa el que passi: fes el que sents. No importa si plou: fes el que sents. No importa si neva: fes el que sents. Perquè o fas o ets fet. Abans deien o fots o et foten. Jo no ho veig del tot així. Jo més aviat diria o construeixes o ets construït. O t'expandeixes o ets abduït. O dónes sentit o te'l donen. Sí, crec que amb Pedre Blaves, diem moltes coses. I tu n'ets una part important. Pedres Blaves és com el món. Com el nostre món secret. Però el nostre. El que volem. El que sentim. Pel qual jo donc la meva vida. Visc la meva vida. Pedres Blaves també ets tu. No importa la velocitat. Fes. Ja trobaràs el camí. Perquè de vegades no hi ha camí. El camí el fem. Hi ha poques certes. Però aquesta n'és una. La vida, la fem vivint. Cal donar-li sentit. Amb Pedres Blaves, estic convençudíssim que li donarem sentit. Que tu li donaràs sentit. I et donaràs sentit a tu mateixa. Fes i prou. I tot caurà pel seu propi pes.
Un petonàs. I és poc! Per cert, la salsa dels calçots, di-vi-na!

Jordi Bilbeny (05-04-2006 19:02h)

visions externes de relk

2006-04-12T14:43:00.001+02:00

comencen a arribar les primeres visions externes del repertori de relk ... és un gran honor que algú dediqui el seu art i part del seu temps a reelaborar les nostres cançons i alhora les enriqueixi i les faci créixer ... si jo fos cançó, no podria imaginar millor destí ...

la primera en arribar ha estat "llum viva del món" ... podeu escoltar aquí la remescla/revisió que n'ha fet mr.troubadour

mr.troubadour diu al seu bloc: "més o menys és així com la cançó em va sonar a dins del cap a partir de la primera vegada que vaig escoltar-la, i he intentat reproduir-ho el més fidelment possible" ... doncs, mr.troubadour, gràcies en nom de relk i de la cançó ... quedem a l'espera d'acabar de definir les futures col·laboracions ...

també imagino que aviat podrem començar a escoltar "riera de sobirans" en mans d'skafam ... la maira em va explicar que n'estan preparant una versió i estic impacient per veure i escoltar el caire que agafa un cop l'hagin passat pel seu sedàs ... de fet quan composava aquesta cançó pel versos d'en jordi, la imaginava cantada pels nens i nenes a les escoles d'arenys de munt ... una cançó popular ... una cançó del poble ... em sembla un bon inici que músics del poble se la facin seva ... sí, un bon inici ...

joan

rock'n'roll i bicicletes

2006-04-07T00:33:00.001+02:00

el dissabte 1 d'abril vaig fer una mena de viatge al passat ...

vaig retrobar-me amb la gent de "en la barra", uns companys musicals de principis dels 90, per fer una única actuació de tornada amb motiu de l'edició de "la música del dimoni" un llibre/disc de ferran amado que recull la història del rock a la badalona dels darrers 30 anys ... vaig tornar a compartir escenari, doncs, amb en joan i en miguel, que feia més de 10 anys que no agafaven ni el baix ni la bateria, i amb en jose, que ha aparcat momentàniament el seu darrer projecte [www.manufactoria.com] per dedicar-se a la paternitat responsable ... en toni, el cantant de l'època en que jo estava al grup (1990-1991), no va poder afegir-se a la celebració per motius vitals ... si va participar-hi, però, en "lagarto", el vocalista de la segona etapa del grup i amb qui jo no havia arribat a coincidir ...

sis o set hores d'assaig un pel caòtiques (malgrat els intents d'en jose per tenir-ho tot lligat i poder aprofitar el temps al màxim) van servir per preparar les sis cançons que vam tocar en directe la primera nit d'abril al local "artistes del gremi" de la rambla de badalona ... el local estava ple a vessar d'antics fans del grup i col·legues musicals de badalona i els voltants ... el descontrol de l'assaig i la por d'enfrontar-se, novament, a una feina que alguns portaven una dècada sencera sense exercir, va donar pas, a l'hora de la veritat, a la mateixa solvència i contundència de quinze anys enrera ... imagino que fer rock'n'roll és com anar en bicicleta ... per molt temps que passi no s'oblida ...

en qualsevol cas, va ser un autèntic plaer conèixer al "lagarto", tornar a pujar a l'escenari amb en joan, miguel i jose, i viure de nou -quinze anys després- una nit de rock i cerveses amb "en la barra" ...

joan

en la nit, en el somni

2006-04-06T00:52:00.000+02:00

aquí teniu el videoclip casolà que hem fet amb l'enregistrament del passat mes de març a l'estudi de la casa de la música popular de mataró ... la cançó és "en la nit, en el somni", que ja sortia a l'ep "riera" del desembre del 2003, i que voliem incloure al primer disc ("branques") però que al final va quedar-se fora ... la revisió de la cançó té més veus, sorollets i percussions que la inicial versió apareguda a "riera" ...

joan