explicant pedres blaves (II)

PEDRAGENTIL

Com el nom indica, el poema està dedicat al Dolmen de Pedra Gentil. En un començament portava aquest mateix títol. Però, atès que al País Basc, hi ha una colla de dòlmens que es diuen igualment GENTILHARRI (o sigui Pedra Gentil), amb una istòria al darrera que coincideix a grans trets amb la istòria del nostre monument megalític, vaig pensar que el mot "dolmen" era redundant, a més de forà, i he acabat batejant el text amb el títol que té avui dia.

El poema, que està dedicat a qui llavors era la meva parella, l'Ure Comas, reflecteix un moment d'intimitat sexual. Amb l'Ure ens agradava visitar aquesta mena de joies pètries de l'antiguitat. Passar-hi una estona contemplant el paisatge, parlant, escrutant les pedres i intentant descobrir el perquè del seu emplaçament, del nombre de pedres, de la forma i altres curiositats per l'estil. Era una manera de deixar-nos impregnar pel lloc i, sovint, tenir la sensació que aquell antic espai sagrat ens abduïa. No cal explicar, que en certes ocasions, com la que aquí es descriu, aprofitàvem l'avinentesa per intimar una mica més.



Quan la pedra obria
la sang de la nit,
i amb la mà t'enduies
la llavor de mi,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Ara que la lluna
plena s'ha adormit
en l'escorça nua
del teu cos petit,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Entre les alzines
turgents del desig,
entre la més prima
ànima del crit,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Sempre que et despulles
terra meva endins,
i amb saliva eixugues
tots els meus confins,
per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Déu entre les branques
dels íbers que visc.
Mà de l'esperança:
no em deixis morir!
Per l'udol del sexe
torna el meu Esperit.

Aquest poema reflecteix un d'aquests moments de comunió amb la meva parella i amb l'espai. Dit això, em sembla que ara, amb una mica d'atenció a les paraules i a les imatges, es pot entendre força bé el què hi dic, sense aver d'entrar en detalls i precisions, els quals em fa certa vergonya relatar. Imatges com "amb la ma t'enduies/ la llavor de mi" no volen dir res més que això: que em la mà s'enduia la meva llavor. Aquesta imatge, que culminava aquella relació sentimental, podria ser ben bé el final del text. Hi ha el sexe. Ella s'endú la llavor. I s'ha acabat tot. Però no. No és un final, el sexe, sinó un inici. La sexualitat és oberta per la nit, per la pedra (gentil) i la sang de la meva parella. Sang, cos, sexe, nit i pedra són els desvetlladors de l'energia interior, que en el meu cas, va unida al desig, però també a l'esperit. Per tant, la crida sexual és alora una crida espiritual. Per això sento que a través del crit (del crit de l'orgasme, per dir-ho clar) una part de les meves fondàries espiriutals, s'obren i deixen passar tots els jos arcaics, perduts. És tot molt ràpid. No puc aturar la imatgeria interior. Alguns cops he estat transportat a mars llunyans amb esquelets de balena surant a les platges. D'altres cops el cervell esclata, la noció del cos es perd i et sents surant en un paradís eteri de llums i formes ígnies i fosforescents. Aquesta vegada, l'energia sexual esbatanava totes les portes del temps i sentia com quelcom de mi corria a través dels boscos, sense límits interiors. En llibertat absoluta. Per això dic que "per l'udol del sexe/ torna el meu Esperit". Perquè torna, al marge de tabús, repressions, morals, creences, estereotips, escarnis i fogueres inquisitorials.

En cap moment veig el sexe com a un acte brut, baix o mesquí, del qual ens n'aguem d'amagar o avergonyir. Ja he dit que, per mi, el sexe és una forma més d'espiritualització i de presa de consciència. Una unió mística amb la parella, pero també amb tots els éssers vius de l'entorn. Per tant, he mirat que les imatges reflectissin també aquesta unió dels plànols de l'existència. El cos, no és només el cos, sinó una porció del bosc. El reflex de la pell, una carícia a la pell de la llum de la lluna. La seva saliva sobre el meu cos i sobre el meu sexe, una mena d'ungüent que sutura tots els espais i totes les esferes de l'ésser i en facilita el pas de l'un a l'altre. Les alzines, l'arbre sagrat per excel·lència dels nostres boscos, esdevenen el mateix desig. Com si l'excitació no només vingués de l'Ure, sinó de les seves formes, del dolç moviment de les branques, del miralleig de les fulles. Llavors arribo a una mena d'obertura total, una mena de quasi integració en la força del bosc i de la terra, com si Déu o l'esperit d'amor infinit m'acollís i jo alora passés a formar part d'una col·lectivitat ibèrica sense forma precisa, sense temps definit, sense espai abitable concret.

Això era l'Ure. Això era el bosc. Això era Pedragentil. Això era el que el seu amor desvetllava. Això era jo també, indefectiblement.



Jordi Bilbeny

explicant pedres blaves (I)

PETITA RESURRECCIÓ PER A LA "NIT ESTELADA" DE VAN GOGH

Jo em trobava als Estats Units (a Bloomington, a l'estat d'Indiana) fent una recerca sobre el Jesús istòric i l'adulteració del Nou Testament. Era l'any 1988.

Aquell estiu avia fet de monitor en un camp de treball al Plà de Toirigo, a la Vall de Boí, i entre les monitores hi avia la Montse Masachs, amb qui vaig establir certa amistat. I dic certa, perquè no l'he tornada a veure més. Em van quedar les ganes de tornar-la a veure, i fins i tot ens vam cartejar: una o dues cartes com a molt.

En una d'elles em va dir que se li avia mort el pare. Em va saber molt de greu, sobretot perquè ella era molt jove i no sabia com podia reaccionar. Jo llavors acabava de veure uns llibres, o comprar unes postals, sobre la pintura de Van Gogh i em va impressionar molt la "Nit Estelada". Sense saber com ni per què, es va comensar a desvetllar dins meu, que el quadre transmetia un sentit d'eternitat, de reencarnació. Els vents, el cel, els estels i les muntanyes desprenien vida pròpia. I em va semblar prou indicat enviar-li la postal d'aquest quadre, amb el poema al darrera. Diria que ho vaig fer així. Pero els anys que han passat m'ho difuminen una mica.



No miris el color
del vent, de les estrelles,
el blau intens del bosc,
el porpra de les venes
glaçades del dolor.
No miris ara aquestes
teulades, ni tampoc
l'agulla tan esvelta
d'un campanar alterós.
Algú batega rera
de tot aquest enyor,
i en cada fil de terra,
pel vent, pel lluminós
abre de les muntanyes
viu en el nostre cor.
Com un troç de nosaltres,
com si no s'agués mort.

El que li volia transmetre en el poema era força. No una força nascuda del gimnàs, sinó una força interior, arrelada a la convicció que res no mor del tot, perquè la mort només és una aparença, un canvi d'estat. Però que si sabiem veure més endins, l'ànima perdura en tot.

Per això, li dèia "no miris el color/ del vent, de les estrelles" i de tot el que en un primer cop d'ull s'abasta al quadre. Li dèia que no es quedés amb els colors i les formes de les coses, perquè estava més que convençut que "algú batega rera/ de tot aquest enyor". I quan em referia a algú, volia dir el seu pare, és clar. El seu pare en aquest cas. Però també en un sentit més general, tots aquells éssers estimats que en un moment o altre ens han deixat. Per això, li escrivia que "en cada fil de terra,/ pel vent, pel lluminós/ arbre de les muntanyes/ viu en el nostre cor". Evidentment, era un primer pas. El difunt viu en el nostre cor. I el nostre cor sempre li pot fer de posada. El record és una forma de vida. Amb aquesta afirmació volia aconseguir una mena de complicitat per a l'afirmació final, ja que si estavem d'acord que l'èsser traspassat te una forma de vida o altra en el nostre cor, també pot ser "com un troç de nosaltres,/ com si no s'agués mort".

Era aquesta la força que li volia transmetre. Aquest sentiment que va més enllà del dolor i de la frustració per la pèrdua del pare. Li volia transmetre aquesta mena de llibertat no tan sols de pensament, sinó fonamentalment, de vivència. La mort no son uns mots, no és només una icona. La mort apareix i s'endú els amics, els parents, el company, la companya, el pare o la mare. La mort forma part de la vida. Aquesta acceptació, no gens justificatòria, per cert, és la que amplia la visió de la vida, la visió del món i et fa entendre que tot i el buit aparent, hi ha una força que aglutina la vida, més enllà del que anomenem vida. Una força especial, perdurable, que venç les pors i les frustracions, perquè ens connecta no amb l'aparença fumada de les coses tangibles sinó amb les perennes.

La mort, doncs, la comprensió de la mort, des d'aquesta perspectiva d'unicitat i transmutació constant, és una forma més d'alliberament personal. El poema forma part de PEDRES BLAVES, en tant que és una manera mes de vèncer les cadenes del sofriment i aporpar-nos una via de llibertat.

Anys després, no gaires, per cert, quan vaig tornar dels Estats Units, vaig llegir les cartes que En Van Gogh va escriure al seu germà Theo (Cartas a Theo), publicades en espanyol. Vaig tenir una gran sorpresa quan vaig llegir que el mateix Van Gogh li va dir al seu germà que ell volia reflectir en aquest quadre la immortalitat i la reencarnació de les ànimes.



Jordi Bilbeny