25 de juliol, 2005

poemes sense música (II)

VENTS

Vinc cap a tu. I entro en els teus ulls,
al riu profund dels ulls i et sento viva.
T'entro a la sang i veig, llunyans, els vents
que t'agiten el cor. En un revolt de tu,

en un batec de l'ombra, ara has caigut.
I jo no et puc alçar, car tambe sóc
part mateixa de l'ombra, part de tu,
perseguint tots els vents que se me'n van.

A les altes cingleres, em traspassen,
de tots els vèrtexs i els racons del món,
lluminosos els vents del teu amor.
Em traspassen i jo no en puc retenir cap.

Jordi Bilbeny, Rota, 20 de maig del 2005

24 de juliol, 2005

poemes sense música (I)

TEMPS AL TEMPS

Temps per tu. Temps per mi. Temps per aprendre
que el temps ordena els cors i és un mirall
a l'ombra del dolor. Temps per guarir-te
i temps encara en mi per transmutar.

Temps també per tancar velles ferides
a les fondes esquerdes de la carn.
Temps a la font del temps. Temps a la vida
perquè la vida ens torni a acompassar.

Jordi Bilbeny, Cadis, 19 de maig del 2005

19 de juliol, 2005

general moragues

diumenge vaig iniciar la composició de la música d'una de les poesies d'en jordi bilbeny que en principi estaran al proper treball de relk sobre la llibertat: 'general moragues' ... n'estic content del resultat ... feia tant de temps que no em posava a composar -des del 14 d'agost del 2004- que tenia una certa por per si en sortiria res de bo ... de fet, no sé pas si n'és de bo o no el que ha sortit, però a mida que vaig reescoltant/retocant la cançó m'adono que sí, que m'agrada ...
crec que sóc força intuitiu en el moment d'atacar un texte d'en jordi ... em deixo anar ... en el moment de començar a fer aquesta cançó recordava el que m'havia explicat en jordi sobre el general moragues ... tot allò de l'esquarterament ... i un cop fet l'esquelet de la cançó he buscat més informació a internet sobre ell ... a mida que anava descobrint més coses d'ell també m'alegrava descobrir que la cançó probablement té el seu caràcter i empenta, alhora que m'entristia comprovar com desconeixem els catalans la nostra història ...
aquí teniu el texte d'aquesta poesia i d'altres d'en jordi bilbeny ...

joan

17 de juliol, 2005

com va néixer 'perquè tornis a mi'

Es fa clar sobre les ones
d'una mar que es mou com tu
i em fermenta la nostàlgia
del teu cos per sempre pur.
Jo esperava que tornessis
un cop més aquesta nit;
però ara sols tornen les barques
carregades del teu buit.

On t'amagues, on respires?
Que no saps que em tens aquí,
resseguint amb la memòria
els racons del meu desig?
Jo esperava que tornessis
un cop més aquesta nit;
però la mar s'endú les traces
i jo et guardo sempre en mi.

Perquè tornis a mi, neix d'una proposta que em fa En Josep Tero perquè posi lletra a una música, perquè la vol convertir en cançó en el seu proper disc. Així, doncs, em fa arribar una gravació d'una versió de la Dama d'Aragó que s'avia conservat al Líban i que li arriba a ell, a través d'un seu amic, amb el títol d'Himne Cristià del Liban. Es pot trobar al seu disc "Sal". Pel to i la cadència de la cançó, m'imagino un rerafons d'amor incomplet. Un llanguiment anímic que s'adigui amb el ritme i la veu que En Tero m'ha passat. Llavors jo em proposo que perquè la lletra s'hi aproximi, la relació dels amants ha de ser la següent: hi ha agut la trobada, però que un dels dos s'ha quedat amb el cor trencat. I n'espera novament una de nova. El poema és un fet real. De la realiat tangible i de l'amor carnal. Una experiència del meu passat. La trobada va ser a les roques de l'espigó d'Arenys de Mar, una matinada, anant-se fent clar, amb el moviment d'ella i el del mar al davant, amb el cel anant-se lentament aclarint i les barques que entraven i sortien del port, passant per davant nostre. Per això "es fa clar sobre les ones" i per això som davant "d'una mar que es mou com tu". Llavors entre la nostàlgia, que és el record d'aver tingut aquella experiència i aver-se acabat tot per sempre. Per això "jo esperava que tornessis / un cop més aquesta nit / però ara sols tornen les barques / carregades del teu buit". Tornen les barques, perquè les barques tornaven. I com que tot s'ha acabat, només poden tornar carregades del seu buit.La fortuïtat porta el desesper. De fet, a la realitat no hi va aver desesper, ni il·localització, perquè es tractava d'algú conegut. Però a la cançó volia donar aquest efecte, perquè la música tenia aquest deix agredolç de l'amor perdut. Llavors escric, per donar aqueste efecte "On t'amagues, on respires?/ Que no saps que em tens aquí / resseguint amb la memòria els racons del meu desig?" Perquè si no hi ha desig, no hi ha llanguidesa. Si no vols que torni, no hi ha desesper. No implores la seva presència. I això és el que em suggeria la música. Una relació amorosa incompleta. No pas irrealitzada o frustrada. Sinó consumada, però mancada de continuïtat, on els amants es puguin assadollar de cos, de satisfacció, de plaer, de tendresa, de diàleg sexual. Però no es dóna. I hi ha un estripament interior infinit. I així acaba la cançó, desitjant el retorn: "Jo esperava que tornessis/ un cop més aquesta nit". Però ara, "la mar s'endú les traces" d'ella, de la nostra trobada "i jo et guardo sempre amb mi".

Jordi Bilbeny

el quixot, una obra reelaborada, plena de retocs, retallades i interpolacions premeditades

Tot i que la Taxa que precedeix l’edició del Quixot de 1605, ens diu ben clarament que el llibre ha estat revisat pel Consell Reial, i per bé que el Llicenciat Francisco Murcia de la Llana exposa explícitament que ell mateix l’ha corregit, hi ha una opinió molt estesa que el llibre es va editar tal com En Servent el va escriure.
Tanmateix, els mots del Rei que s’hi acompanyen com a aval que la impressió compleix tots els requisits legals, són incontrovertibles, car objectiven que “en el dit llibre s’hi feren les diligències que la pragmàtica últimament feta per Nós sobre la impressió dels llibres disposa” i que “pel corrector nomenat per ordre nostra es veié i corregí la dita impressió”.
La pragmàtica a què al·ludeix el Rei és la promulgada a Valladolid, el 7 de setembre de 1558 que, entre d’altres coses, establia que el censor-revisor de qualsevol obra havia de reescriure-la i presentar a la impremta el nou text en net, amb les revisions, supressions i afegits ja incorporats.
Per això, ara té molt de sentit que En Francisco Rico, curador de l’edició del Quixot de l’Instituto Cervantes-Crítica, ens digui, que “l’original presentat per En Cervantes al Consell Reial, segurament no fou, per descomptat, un manuscrit autògraf, sinó una còpia en net realitzada per un amanuense professional” i que, per això mateix, “hi ha indicis per sospitar que la novel·la no escapà de la censura enterament indemne”.
Segons En Rico, les correccions fets al text “han deixat empremtes tan manifestes com lamentables”, entre les quals hi ha la mateixa dedicatòria d’En Servent, que va ser substituïda per una de nova, “apòcrifa, engiponada amb retalls [d’una altra dedicatòria, uns quants anys anterior] d’En Fernando de Herrera”.
Continua apuntant En Rico que “la lacra més greu de la [edició] prínceps és la formidable quantitat d’errates. Des de la portada [...] fins a l’última paraula del text [...] no hi ha cap mena de nyap que no es faci lloc a l’Ingenioso Hidalgo”, els quals “s’estenen a diversos centenars”.
Per això mateix s’estranya i troba “inconcebible” que En Servent, amb el nou llibre a les mans, i “sabent que havia de lliurar-lo a la impremta, no aprofités per subsanar algunes errates” i variants textuals. Per ell, “és prudent suposar que no són de l’escriptor les variants” que hi trobem, perquè “el text mostra, de vegades, haver estat revisat per un corrector que arranjà algunes de les inconseqüències”.
Pel que fa a l’edició de València, d’En Mey, també del 1605, En Rico apunta que “la impressió d’En Mey es mostra, nogensmenys, poc hàbil a explicar l’original i no té manies a completar força planes que es quedaven curtes afegint les paraules o frases que convinguin a fi d’aconseguir-ho”.
I tant i tant perplex va quedar l’eminent curador davant del galimaties textual que presenta l’obra, que no s’estava de reblar: “Mai no sabrem amb exactitud amb quina mesura afectaren el text cervantí la manera de producció del volum”.
Amb totes les quals ponderacions del Professor Rico, sembla, doncs, inqüestionable que el Quixot va ser sotmès a una revisió ferotge, que, en alguns casos, podria semblar reelaboració, amb fragments sencers desapareguts, amb paràgrafs reintroduïts, amb canvis de dedicatòria, i tal com ha assenyalat recentment En César Brandáriz al seu llibre Cervantes Decodificado (Martínez Roca, 2005), amb translocacions geogràfiques, donat que segons ell, les gestes del Quixot no passarien totes a la Manxa, perquè el paisatge que es descriu en alguns paràgrafs s’escau en d’altres llocs de la Península, més humits i frondosos.
N’era conscient En Servent que la seva obra s’editava manipulada, retallada i plena d’interpolacions? Jo crec que sí. I que si no la va poder supervisar, no va ser pas per incúria, sinó perquè, simplement, no ho permetien les lleis.
Així, en alguns passatges de la primera part del Quixot, l’autor ho deixa ben clar: “No podia inclinar-me a creure que tan gallarda història hagués quedat manca i espatllada” (1, cap. IX). O bé: “Si a aquesta, se li pot posar alguna objecció sobre la seva veritat, no podria ser-ne altra sinó haver estat el seu autor aràbic, sent molt propi dels d’aquella nació ser mentiders” (1, cap. IX).
I a la segona part, encara ens dirà que “els qui tenien mèritament treballada i assolida gran fama pels seus escrits, en donant-la a l’estampa la perderen del tot” (2, cap. III); perquè les obres “tant més s’escodrinyen com més gran és la fama de qui les compongué” (íd.). En Servent acusa directament els censuradors dels despropòsits d’una obra literària i acaba reblant que, per això mateix, “és grandíssim el risc a què es posa el qui imprimeix un llibre, sent de tota impossibilitat impossible compondre’l tal que satisfaci i acontenti a tots els qui el llegissin” (íd.).
I rebla que “stultorum infinitus est mumerus”, perquè “infinits són els qui ha agradat tal història [del Quixot]”, i perquè molts han cregut que els errors eren de l’autor: “alguns han posat falta i frau en la memòria de l’autor” (íd.).

Jordi Bilbeny

(Per més informació sobre la catalanitat d'en Cervantes/Servent vegeu http://www.histocat.com/)

12 de juliol, 2005

desitjos en la matinada d'un dimarts

Com m'agrada quan obro la pàgina dels missatges i veig la gent com ens escriu coses! La veritat és que ja fa massa temps que tinc massa temps per obrir la pàgina. I fa massa temps que gairebé no hi ha missatges nous! Com m'agradaria trobar el camí per rebre'n! Com m'agradaria trobar-ne un que no tingués barreres! Com m'agradaria poder escollir un camí on no hagués d'escollir ningú més que nosaltres! Potser el camí l'estem creant nosaltres i no ho estem fent bé? Potser sí, però som prou lliures per poder canviar-ne el sentit i escollir-ne un altre, no? Com es fa per canviar de camí i trobar l'adequat? Algú ho ha fet alguna vegada? Segur que sí. I si és així i s'han donat resultats satisfactoris... sisplau, contacteu amb nosaltres i expliqueu-nos-en el secret!

Maira

11 de juliol, 2005

autosubvencionats

els dilluns sembla que són els dies escollits per les notificacions oficials ... avui ens ha arribat la carta de l'entitat autònoma de difusió cultural de la generalitat en la que ens desestima la sol·licitud de subvenció que vam demanar per la creació i producció de l'espectacle "branques" de relk ... no em tingut sort ... no n'estem tenint massa darrerament ... ens tocarà pagar-ho tot (com sempre), donat que la discogràfica i el management ja ens van dir que "nanai" ... no dubto que -malgrat tots aquest 'amics i ajudants'- ens en sortirem ... i d'aqui uns anys, quan ja realment no ens faci falta cap subvenció, no tindrem cap problema per aconseguir-les ... temps al temps ...

joan

10 de juliol, 2005

les cançons de mataró

aquesta setmana passada he començat els arranjaments d'un parell de cançons tradicionals, "don joan i don ramon, les vint-i-nou llançades" i "les transformacions", que apareixaran a finals d'any en un recull anomenat "les cançons de mataró" ... la primera estarà interpretada per relk amb la col·laboració de la coral primavera per la pau ... la segona estarà interpretada per genís mayola, cantautor de mataró i director de la coral primavera per la pau, que en escoltar "branques" de relk em va demanar si voliem arranjar la cançó i acompanyar-lo en l'enregistrament ... avui ve en pol a casa per grabar un baix a la maqueta d'aquesta darrera cançó ...
arranjar aquestes dues cançons ha estat una mena d'entrenament pels propers dies on començarem a preparar les cançons del següent disc i espectacle de relk ...
definitivament, sí ... m'agrada aquesta feina ...

joan

01 de juliol, 2005

l'edició barcelonina desapareguda del quixot

A la segona part d’El Quixot (1615), En Servent escriu: “En el dia d’avui hi ha impresos més de dotze mil llibres de la tal història: si no, que ho digui Portugal, Barcelona i València, on s’han imprès” (El Quixot, Crítica, edició de F. Rico, 2a part, cap. III, p. 647).
És evident que parla del primer volum de l’obra, editat a Lisboa (1605), València (1605) i Barcelona (en data desconeguda).
A l’actualitat es coneixen les impressions de Lisboa, València i la prefabricada de Madrid, de 1605, però la de Barcelona és l’única edició impresa dins dels regnes peninsulars d’Espanya que ha desaparegut.
Els entesos creuen que En Servent es va equivocar en parlar de Barcelona. Tanmateix, ¿com podia equivocar-se un autor tan meticulós com En Servent, en recordar les seves llavors tres primeres edicions, quan al llarg dels seus escrits connota que té a mà una gran documentació i una memòria prodigiosa? Jo sóc del parer que l’edició de Barcelona va existir. I que es va estampar abans del 1604 o, com a molt tard, al 1603.
En aquest sentit, En González Porto-Bompiani ens diu, al seu Diccionario Literario, que “l’edició més antiga de les conegudes fou impresa a Madrid i pel mateix Juan de la Cuesta al 1605. Se suposa, no obstant això, una edició anterior, de 1604”.
Efectivament: hi va haver una edició anterior, perquè hi ha tres referències al Quixot al llarg d’aquest any de 1604. La primera, a la novel·la de La pícara Justina, que té el privilegi d’impressió datat al 23 d’agost de 1604. La segona, en una carta d’En Lope de Vega, signada a Toledo el 4 d’agost de 1604, on manifesta: “De poetas, no digo: buen siglo es este. Muchos en cierne para el año que viene; pero ninguno hay tan malo como Cervantes, ni tan necio que alabe el Quijote”. I finalment, la tercera referència es troba al llibre d’un Juan Pérez, intitulat Contradicción de los catorze artículos de la fe cristiana, de 1627, on explica que al 1604, era en una llibreria i va sentir un estudiant que contestava a un altre client, en referència als llibres de cavalleries: “Ya nos remanesce otro don Quijote”.
Per aquesta raó, En Porto-Bompiani conclou: “Tot això fa presumir que al 1604 ja es coneixia la primera part del Quixot, que es va poder publicar per primera vegada aquell any en una edició que no ha deixat rastre”.
Ara bé: per tal com l’única edició coneguda que no ha deixat rastre és la de Barcelona, donat que es conserven les de València i Lisboa i la pseudoedició de Madrid, cal deduir que totes aquestes citacions feien referència forçosa a l’edició de Barcelona. Llavors, si aquesta impressió deia el mateix que les altres, per què va desaparèixer? Com que no fa sentit una resposta en aquesta direcció, crec que cal fer la pregunta d’una altra manera: No serà, que potser deia el mateix, però en una llengua diferent?
Jo crec que va ser això. Que l’edició de Barcelona de 1604 o d’abans, es va fer recollir per la censura oficial, com tantes i tantes altres obres del segle XVI, perquè era en català.

Jordi Bilbeny

(Per més informació sobre la catalanitat d'en Cervantes/Servent vegeu www.histocat.com)